Dues germanes

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui ens retrobem amb la ploma màgica, sensible, delicada i carregada de dosis de veritat quotidiana d’en David Foenkios.

Retrobar-se amb les lletres de l’autor sempre és un regal però la veritat és que amb la intensitat i carrega emotiva que comporten aquests dies de confinament i desescalada encara afegeix més carrega emotiva.

Aquest cop torna amb Dues germanes, una obra on un cor trencat desencadena un còctel de sentiments.

La vida de la Mathilde sembla perfecta vivint amb l’Étienne i treballant del que més li agrada. Professora d’institut amb ànsies de despertar als seus alumnes els instints més humans es capbussa a l’ensenyament i treball sobre l’obra de Flaubert.

Enmig de tota aquesta boràgine i felicitat de la que potser no n’és conscient al cent per cent una frase que surt dels llavis del seu amor des de fa cinc anys fa que el seu cor esclati dins el seu pit provocant-li un torrent de sentiments que mai havia experimentat.

La frase amb la que ell li anuncia que abandona el pis que comparteixen amaga molts significats que ella sap destriar a la perfecció.

No la deixa de manera dialogada, ni des dels sentiments, és un abandó des de la practicitat i deshumanitat als seus ulls.

És un cop tan fort que la germana de la Mathilde la convida a que vagi a viure amb ella, el seu marit i la petita Lili.

En aquesta obra veiem com la parella viu d’una manera diferent aquest trencament. Per ell és un canvi de vida doncs estar amb ella no la enriquia i no el duia enlloc però ella s’aferrava a la idea romàntica que eren la parella ideal i no hi havia res negatiu.

Alhora també veurem l’amor que ha viscut la Mathilde contraposat amb el de la seva germana Agathe.

És simple, directe, àcid, amb molts matisos que ens conviden a bussejar entre els sentiments més humans i que aprenguem a valorar els diferents punts de vista.

L’autor com sempre es mantén en una tercera veu i no diu en cap moment en que hem de creure o on resideix la positivitat de la vida. 

Només intenta plasmar les diverses realitats personals i com cada personatge evoluciona psicològicament i emotivament al llarg de la novel·la.

És una reflexió que no ens deixarà pas indiferents, la seva ploma sempre interpel·la.

Gràcies a la tasca de traducció d’en Pau Joan Hernàndez i a l’aposta d’Edicions 62 podem afegir un nou títol a la col·lecció d’aquest autor.

En aquests moments en que la lectura juga un rol tan destacat a les nostres vides us recomanem descobrir aquest títol i rescatar els anteriors “La delicadesa”, “Charlotte”, “La llibreria dels llibres rebutjats” i “Cap a la bellesa”. 

Descobrireu en tots ella histories que us captivaran!