dilluns, 23 de setembre de 2019

L’últim amor de baba Dúnia


Un nou títol de l’Editorial Les Hores arriba a les nostres mans i com acostuma a passar no decep.

Alina Bronsky ens presenta L’últim amor de baba Dúnia, una obra reflexiva sobre la vida, la vellesa, la llibertat, la mort i una catàstrofe com fou Txernòbil. 

No sé quin és el motiu, però la radiació sempre l’he associat al color groc, potser per les senyals que es fan per avisar, per la idea del sol que també ens irradia calor, però crec que aquest exemplar presentat per una portada en un fons groc on podem veure a una dona gran cuidant dels seus animals m’ha dit molt més del que m’esperava.

Aquesta novel·la ha sigut Nominada al Deutscher Buchpreis al 2015 i Finalista International Dublin Award l’any 2018 i nosaltres la podem gaudir gràcies a la meravellosa traducció de Ramon Farrés.

La Baba Dúnia és una dona gran, molts dirien que vella, que ha tornat a la seva llar a Txernob on la radiació encara és viva per viure la seva vida, sap que la seva filla no hi anirà i que mai no coneixerà a la seva neta, però no li importa, ella vol tornar a casa seva i viure lliure.

Al poble no hi està sola, pocs són els veïns que han tornat, tots es coneixen, fins i tot podríem dir que massa, el centre del poble és on tots conviuen de la terra, dels seus animals i en certa manera dels seus records.

La Baba Dúnia té una veïna molt ella, coneixereu a la Maria amb un fet que ens pot resultar anecdòtic però que amaga un profund sentiment de soledat.

Tot sembla estar aturat en el temps menys els anys que corren per les venes dels nostres amics, res és prou viu, res és prou mort a Txernob. Què els hi pot fer una mica més de radiació a les seves edats?

Aquest argument es veurà sacsejat amb l’arribada de dos nous veïns, un pare i la seva filla que destarotaran la vida en stand by dels veïns.

Amb una prosa molt fluida l’autora posa de relleu un fet real, hi ha encara persones que viuen en les zones d’exclusió prop de Txernòbil, una terra erma, unes condicions molt dures i seqüeles de la radiació en els seus cossos. 

Certament la narrativa és molt directa, un crit d’atenció al lector sobre el fet de fer-se vell, de la por a la malaltia i de la importància de la supervivència. La Baba Dúnia fa grans reflexions i ens explica els seus motius per viure allà, no vol començar de nou, vol el que coneix, la seva llar, pel temps que li quedi.

Hi ha molts passatges que m’han cridat l’atenció, el fet que el cementiri sigui on abans hi havia una escola, on abans jugaven els nens ara descansen els vells eternament, la relació que s’estableix entre els veïns i les amistats que arriben a ser gairebé familiars, o com viuran un episodi complicat ajudant-se els uns als altres.

L’autora també juga amb les epístoles, ja que la Baba Dúnia li envia cartes a la seva néta explicant-li la seva vida amb un to poc cru i que reflexa un gran sentiment d’amor.

Podria continuar però llavors no quedaria res per dir, així que les darreres paraules els hi deixo a ella, la nostra estimada Baba Dúnia:

“Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines.”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada