Macbeth

Shakespeare va escriure per encàrrec una de les tragèdies més llegida i representada, Macbeth, on l’ambició d’un noble escocès acaba amb un regicidi i les seves conseqüències.

Més o menys, això li ha passat a Jo Nesbo, a qui tots coneixem per les histories de Harry Hole, a ell li van oferir formar part del projecte que va començar l’any 2005, The Hogarth Shakespeare Project, on grans autors actuals adaptarien clàssics del famós escriptor. Després de pensar-s’ho molt i dir primer que no, va acceptar sempre que pogués ser Macbeth i avui us presentem la seva adaptació.

Per a tots aquells que ja heu gaudit de l’original descobrireu que segueix l’estil i la idea general, encara que ha sigut necessari fer-hi petits afegits per adaptar-lo a una Escòcia fictícia emmarcada als anys setanta.

En aquesta adaptació Macbeth és un bon policia que serà manipulat per Hècate, un mafiós ben situat, i per la dona que no el deixa dormir, la seva ombra i a l’hora aquella persona que el sap fer ballar al so que més li interessa, Lady Macbeth qui regenta un casino i té ànsies de poder.

Macbeth haurà d’acabar amb la vida del nou cap de policia, en Duncan, un home que vol acabar amb el regnat de les drogues, valent i amb grans valors positius, però com era d’esperar una petita llum que pugui aportar esperança és un perill que no tots volen veure brillar.

Jo Nesbo reflecteix un ambient claustrofòbic i angoixant, una ciutat industrial gris, humida, on plou sovint i on les rates de la societat es senten poderoses i com a casa seva. Estem davant d'un món desesperat, perdut, on el crim és el contrapunt d’una moralitat cada cop més feble.

És impressionant llegir aquesta adaptació passada per un sedàs tan fi i descobrir que manté l’aire psicològic amb personatges formats capa a capa, donant-li més dinamisme i transformant la tragèdia en un thriller psicològic d’alt impacte violent i en certs moments d’aquells que posa el pèl de punta.

Sis-centes planes que es llegeixen d’una revolada, altament addictiva, amb el segell propi de l’autor i alhora un gran respecte per l’original adaptant els noms dels personatges i donant-los rols més actuals però mantenint l’essència de l’ànima d’aquells que varen ser.

labutxaca fa un doble regal als seus lectors, per una banda ens presenta una obra d’un autor que sempre aconsegueix mantenir-nos a la corda fluixa i alhora ens regala una tragèdia moderna, una escalada de poder i les seves repercussions a la societat i a la ment del botxí.

Personalment, confesso que vaig dubtar una mica al pensar en una adaptació, vaig tenir a prop un exemplar de Shakespeare, però no el vaig obrir ni una vegada, em vaig veure avocada a una trama absorbent que no em va deixar pas respirar.

Si voleu veure el resultat d’una gran ploma sobre una d’altre, aquí en trobareu les seves primeres planes.