El laberint dels esperits

Avui ens acomiadem d’una historia, de la vida d’uns personatges que vàrem conèixer al 2001 i tot just arribem a acomiadar-los.

Carlos Ruiz Záfon amb la seva tetralogia de “El cementiri dels llibres oblidats” ens ha mostrat una Barcelona passada per un filtre gòtic, fosc, obscur i gairebé cinematogràfic mentre els seus personatges trepitjaven la nostra ciutat deixant empremtes que molts lectors hem anat a buscar.

Tot va començar amb “L’ombra del vent”, una novel·la que ens va introduir en una recerca vital, “El joc de l’Àngel” no ens va deixar indiferents, “El presoner del cel” va fer això precisament, va empresonar definitivament les animes dels lectors a la recerca de la seva conclusió que s’amaga en més de nou-centes planes i rere un títol evocador com El laberint dels esperits.

Tot laberint té un principi i un final, un centre on el lector podrà reflexionar i trobar quelcom diferent que l’animarà a seguir la recerca d’una sortida iniciada als anys cinquanta per uns personatges que resten vius a la novel·la però que al tancar les seves portades queden com ànimes en les ombres d’una ciutat que ha canviat i evolucionat.

Aquesta darrera entrega comença amb un tempo força dinàmica encara que s’alenteix a partir de la meitat, una lectura força ràpida encara que el fet que l’autor es recolzi en les entregues anteriors tornant enrere ajuda en part a que no ens perdem però frena el desenvolupament de la trama en si.

El punt més destacable per a mi és la introducció del personatge de l’Alícia, una dona que jugarà un paper gairebé detectivesc i que anirà estirant del fil dels secrets de la família.

labutxaca ens ofereix una novel·la prejutjada d’avant-mà per a molts crítics i lectors degut a que molts ja havien creat a les seves ments possibles finals i tot i que l’autor sorprèn hi ha algun gir previsible.

En Daniel Sempere s’haurà d’enfrontar allò que més tem i potser n’haurà de pagar un alt preu.

El meu consell és que en gaudiu de la lectura tot i que la veu de l’autor quedarà silenciada un cop tanqueu la novel·la i la seva empremta quedarà a la vostra ment.

Una novel·la per viure-la, per gaudir-la plana a plana i sobretot comprendre-la com un homenatge als llibres i a les vides que s’amaguen entre les planes plenes de tinta.

Recordeu que el títol de la col·lecció fa referència a que aquestes novel·les es poden llegir de manera separada o amb l’ordre que es vulgui, cosa que jo personalment no recomano, ja que encara que un laberint té moltes entrades i sortides, la recerca del camí més adequat pot arribar a ser caòtic.

Diuen que equivocar-se és de savis, però no perdre’s pel “Cementiri del llibres oblidats” és un error que cap savi cometrà.