divendres, 11 de maig de 2018

Vam ser nosaltres


Per Àngela Sánchez Vicente


Afortunadament en el món de les lletres hi ha editorials com la Editorial Les Hores que ens ofereixen obres reconegudes en altres territoris i que no ens deixaran indiferents.

Són com rescatadors de tresors que gràcies a la tasca de traducció ens apropen a grans obres i cultura d’altres indrets per aprendre, emocionar-nos i gaudir en majúscules de la paraula lectura.

En aquest cas us presentem l’obra Vam ser nosaltres i us prometem que és impactant, fotogràfica, descriptiva, sensible, empàtica... No sé que dir, més que fer la ressenya preferiria estar llegint de nou els fragments claus de la historia.

Coneixerem a la Nahid, una dona que frega la cinquantena i rep el diagnòstic d’un càncer.

Aquesta noticia cau sobre ella acompanyada d’un torrent d’emocions contradictòries i despertarà velles ferides i una ràbia que l’ha acompanyat tota la vida. És com un moment en que es planta a fer balanç i ens presenta totes les peripècies que ha viscut en la pròpia pell i de totes les dificultats de les quals ha anat sortint a lo llarg del temps.

Sempre ha sentit que la seva vida era com una pròrroga, com un temps de descompte doncs sempre ha estat en perill.

A través dels seus records viatjarem a la seva infantesa a Iran, al seu amor de joventut amb el Massod i a la lluita per la llibertat a la revolució del 1979.

La parella van fugir cap a suècia per assegurar-se el futur i donar-li una bona vida a l’Aram, la seva filla nounada.

Crec que la força i vitalitat amb la qual està escrita és deguda a la forta empremta personal que l’autora hi ha deixat. La Golnaz Hashemzadeh Bonde ha passejat i ha viscut per aquests indrets i ens els apropa de tal manera que sembla que puguem respirar aquell aire revolucionari, la victòria, la derrota i els sentiments entrecreuats.

Gràcies a la tasca de traducció a càrrec de Meritxell Salvany tenim entre mans un retrat d’una mare de família que ens deixarà sense alè i sense mocadorats de paper per la seva alta carrega emotiva i reflexiva.

Realment hi ha vides que mereixen ser narrades i potser moltes dones s’hi poden reflectir malauradament.

És una obra dura, no us enganyaré però us sentireu plens quan l’acabeu. S’ha de llegir a poc a poc i descobrir sentiments dins d’un mateix.

Coneixeu-la, acompanyeu-la en les seves memòries i lluiteu amb ella.

No us en penedireu pas.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada