dijous, 12 d’abril de 2018

Un hivern a Montana


Una novel·la que m’ha sorprès des de la portada fins a la darrera plana ha sigut Un hivern a Montana de Rick Bass i excel·lentment traduïda per Àlex Gombau.

La seva portada és reveladora en quant a la seva pròpia senzillesa, un fons blanc fred amb una casa aïllada al ben mig del no res sense cap altre focus que ens pugui atraure l’atenció. 

Una novel·la de poc més de cent cinquanta planes que escrita en forma de dietari ens mostrarà molt més que l’ànima de dos personatges bohemis amb les butxaques escurades, sinó que en el gran joc de la metàfora viurem un hivern amb ells tant estacional com vital.

En Bass i la Elizabeth amb els seus pocs recursos busquen llogar quelcom per a viure tranquils, aquest fet i el destí els portarà a la vall de Yaak, a Montana on ens convidaran a viure el dia a dia amb ells.

Una llar en un punt remot del món on no hi ha telèfon, ni carreteres asfaltades i per descomptat les mínimes comoditats, encara que no estan sols, amb ells farem alguna que d’altre cervesa al bar Dirty Shame on la gent del poble i rodalies és troba per assabentar-se de la darrera xafarderia, veure la tele o senzillament sentir calor humà més enllà de les quatre parets de cadascú.

L’autor en la veu, o millor dit el diari del nostre protagonista ens relata els magnífics paisatges que els envolten, la tranquil·litat que es respira, la fauna i la flora que els envolta i gairebé podem sentir el fred de l’hivern i la bellesa de la neu a l’aposentar-se al terra com un gran mantell blanc, acompanyat de belles il·lustracions a blanc i negre.

De la mateixa manera que ens trobem davant una vida dura, rural i senzilla l’autor fa una crítica a la decadència d’una nació que ha perdut la seva essència primària.

Els personatges viuen una metamorfosis a llarg d’aquest hivern, en part per les seves noves experiències i en part per l’ambient nou que els acull. Són com dos óssos que han hivernat i mentre l’hivern gela ells creixen i maduren amb el pas de l’estació.

Aquesta novel·la és ideal per a lectors estressats, té un tempo pausat i una prosa tan transparent com un floc de neu, és bàsicament l’embolcall, el capoll de l’essència dels personatges, dels seus sentiments, dels seus pensaments i de les seves necessitats vitals.

Cossetània m’ha sorprès amb el primer títol de la col·lecció La Mandragora i de la que espero poder llegir-ne més títols.

Per la meva part, us deixo aquí les seves primeres planes.

Sembla una novel·la freda, però no podreu parar de llegir ja que quan un autor parla amb el cor a la mà es sap fer escoltar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada