dijous, 15 de març de 2018

Entrevista a Núria Pradas



Núria Pradas ho ha tornat a fer, després d’encisar-nos amb “La noia de la biblioteca” i acabar d’enamorar-nos amb “Somnis a mida” torna amb una novel·la que s’ha de llegir si o si.


L’aroma del temps és una carícia a l’ànima, una classe magistral d’història compensada amb un cant a la vida i a l’esperança. És una oda a la recerca de la llum en els moments més obscurs de la vida.

És difícil manegar tants sentiments però la Núria Pradas és una experta en fer-nos sentir allò que li passa als seus personatges. Només cal que fluïu amb la novel·la.

Diuen que les grans persones “neixen” després de moltes bufetades de la vida i una prova irrefutable és aquest Pablo. Acompanyeu-lo en el camí de la seva vida i en el camí del seu somni.

De la mà de Rosa dels vents tenim la obra que ningú no es pot perdre doncs té una gran base de documentació sobre la Gran Guerra, sobre el món de la perfumeria, sobre la postguerra i els escenaris que va trepitjant. Telons de fons com París, Barcelona i Grasse es contraposen per mostrar una Europa en un batec constant.

És la paraula que necessites en el moment oportú. És com un bon perfum, anuncia la seva arribada i allarga el seu comiat. És una obra que no deixa indiferent!

I en aquest moment la paraula que necessitem i volem escoltar és la pròpia veu de l’autora.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Bé, ja fa uns quants anys. Jo treballava de professora i vaig començar a fer petits textos teatrals. Em vaig anar entusiasmant... vaig voler provar amb una novel·la... Ja no he parat. Era el 1995. 

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més, la sinceritat de la seva obra, que transmeti sentiments. La que menys, l’ego desmesurat.

Un llibre que t’hagi inspirat és... No sé si m’ha inspirat, però sí que m’ha marcat com a lectora: Mirall trencat de Mercè Rodoreda. 

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? La disciplina, el treball, la documentació, la seriositat... No tenir mai pressa; no donar-ho tot per bo a la primera... Són un conjunt de qualitats, d’esforços...

Com ha estat el procés de documentació d’aquesta novel·la? Llarg. Però l’he gaudit moltíssim. Va començar amb un viatge a Grasse, a la Provença. Un descobriment de la ciutat dels perfums molt inspirador.  


Creus que el passat és present que es vol fer futur? A mi em costa desprendre’m del passat. Tinc un punt de malenconia important. Però crec que és més sa caminar mirant endavant. Malgrat tot, tots caminem amb una motxilla enganxada a l’esquena que , sovint, ve de molt lluny.

Podem saber que l’aroma de la novel·la és Chanel nº5 però quin era l’aroma de la postguerra? I de Grasse? I del somni de París? La postguerra espanyola crec que està perfumada amb els olors cítrics de Mirurgia. Grasse fa olor de gessamí i de roses, i també d’espígol. I París... mmm... A París jo hi col·locaria Guerlain, Jicky o Shalimar. 

Treballar amb una realitat i un marc històric real és més fàcil o complica la jugada? És més laboriós que començar des de zero o la gent ja intueix part del relat? Crec que és més complicat, però a mi em resulta tant i tant satisfactori que no noto la dificultat sinó que gaudeixo de tot el que aprenc. Malgrat tot, no estic gaire convençuda que en literatura es pugui dir que això és més complicat que allò, o allò altre és molt fàcil... els conceptes de fàcil i difícil són molt relatius literàriament parlant.

Creus que les teves obres es poden interconnectar a través de la sensibilitat i els somnis? Diuen que sí. Jo escric el que vull escriure. El que m’agrada escriure. I els lectors hi troben coses que a vegades em desconcerten. Perquè quan començo a escriure una novel·la, el que vull és explicar una història. Explicar-la bé. No em plantejo res més.

En Pablo ens demostra que no hi ha cap somni massa gran ni cap somiador massa petit. Els somnis es poden realitzar? Quins són els seus aliats i els seus obstacles?  Crec que sí. I en Pablo ens ho demostra , perquè és un lluitador. I cada vegada que cau, s’aixeca i torna a començar. Encara que sigui de zero. L’única manera d’atrapar un somni és voler convertir-lo en realitat. I això,  només depèn de la nostra voluntat.

Quin aroma ha marcat la teva vida? Vols què et digui un secret? El millor perfum de la meva vida era el Nenuco que els posava als meus fills després del bany. De tant en tant, encara em sembla sentir aquella olor tan neta, tan petita... 

Com imagines la Diada de Sant Jordi d’aquest any? MOGUDETAAAA

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Sovint sí que ho hem de fer. Això si ens deixen espai per fer-ho. Perquè els que no som mediàtics no tenim gaire plataformes des d’on expressar-nos. Per això agraeixo tant els blocs com aquest, perquè vosaltres us interesseu per nosaltres i ens faciliteu els espais que ens manquen.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Sí, però no del tot... Avui , per donar a conèixer una novel·la, per acostar-la al públic, les xarxes ajuden molt. Però no és suficient. L’escriptor no es pot quedar a casa tuitejant. Has de fer tot el que tinguis a la mà: llibreries, biblioteques, premsa... tot! Només el conjunt de tots els mitjans pot servir de ressò. 

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Tinc un nou projecte. Però encara no té cap mena de forma.

Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? La millor el reconeixement del públic, i no ho dic per fer la pilota a ningú. Sense aquest reconeixement, res no paga la pena. I en segon lloc posaria els altres dos, a parts iguals.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A llegir.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?
Crec que no m’han preguntat mai quin llibre no escriuria mai. I la resposta la tinc clara: no escriuria mai res que fes mal a algú que jo m’estimo


Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sànchez Vicente

La Petita Llibreria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada