Entrevista a Rafael Vallbona

Avui ens retrobem amb el grandíssim autor Rafael Vallbona. Un home que respecta al seu públic lector i sempre ofereix histories en les que val la pena ficar el nas i capbussar-s’hi sense cap mena de por. Totes les seves obres ens indiquen que a més de ser un autor incansable i treballador té un segell de qualitat que ens garantitza retrobar-nos amb una historia que no ens deixarà indiferents i que ens agradarà refugiar-nos en les seves planes.

Us animeu a descobrir la seva darrera obra mereixedora del Premi BBVA Sant Joan d’enguany? Vinga va! No us el podeu perdre!

Per Adriana Pujol

Sota el títol La casa de la frontera trobareu una historia vital de cinc generacions en las que els propis protagonistes deixaran un espai molt significatiu i simbòlic a l’espai físic on succeeix l’acció.

En el petit enclavament de la frontera, més concretament al barri de la duana de Puigcerdà hi ha una casa que ha estat testimoni del pas del temps des de finals del segle XIX fins avui.

Una terra en que molts han enterrat els seus somnis, d’altres han fet brollar les seves llàgrimes i on també hi ha sang i suor amb l’anhel de sempre tornar-hi i que perduri a la família essent com un emblema per ells.

Amb descripcions més que fotogràfiques i amb el marc històric perfectament ben explicat sobre les dues Guerres Mundials, la Guerra Civil, els refugiats i les modernitats dels anys 60 i l’impacte de cada succés ens trobem amb una nissaga que les ha passat de tots colors.

De la mà d’Edicions 62 i gràcies a la prosa majestuosa de l’autor teniu l’oportunitat d’anar a l’encontre d’unes persones màgiques, entranyables i que d’es d’ara ja són eternes.

Amb una amplia bibliografia a les seves espatlles d’altíssima qualitat ens preguntem: Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperava? Des de petit que m’atreia la lectura: En Massagran, el Zoo d’en Pitus o La casa sota la sorra van ser els primers llibres que em van començar a fascinar per les històries. A través d’ells vaig començar a veure el món per un forat. Allò em va anar portant, poc a poc, cap a l’altra banda; passar de que m’expliquessin històries a explicar-les jo. Als meus amics del carrer els deia que els explicaria una peli, però en realitat me la inventava (crec que ells ho sabien, però no deien res). Temps després vaig començar a escriure contes a classe. Ja se que no s’ha de fer, però és que m’avorria molt. 

Esdevenir escriptor va ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Jo crec que convertir-me en escriptor va ser una necessitat vital. El meu món era estret, petit i francament asfixiant. La possibilitat de convertir-me en empleat de banca (el desig de la meva família), m’espantava. La por a condemnar-me a una vida grisa com veia a casa em va donar més ales que el Red Bull. Jo tenia aquella passió, que poc a poc es va anar convertint en vocació i què, estudiant periodisme a la universitat, es va convertir en un camí cap a la vida plena que desitjava. Més que escriptor, em reclamo explicador d’històries; del tips que siguin. És la meva vocació, la meva passió i la meva afició: la vida. I satisfà molt poder-m’hi dedicar.

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els seus convidats? Jack Kerouac, perquè em va obrir els ulls; William Shakespeare, perquè és l’escriptor total; Dashiell Hammett, perquè inventa la crítica a la societat contemporània des de la literatura popular; Lawrence Ferlingheti, perquè és la veu poètica de la modernitat i Josep Pla, perquè és el millor escriptor català del segle XX i... N’afegiria molts més, però potser no podria pagar la factura. Ah, i amb Allen Ginsberg ja hi vaig sopar quan va visitar Barcelona.

Esperava l’èxit aclaparador de les seva novel·la? Quines expectatives en tenia mentre l’escrivia? Un estudiant de la universitat em va preguntar si m’havia tornat boig d’alegria en saber que havia guanyat el premi. Li vaig dir que m’havia satisfet molt i que estava molt content i esperançat, però que la gran il·lusió l’havia tinguda el dia que la vaig acabar d’escriure i vaig pensar que havia estat capaç de fer una obra prou sòlida com per a optar a un dels premis grossos. Mentre escric no penso en expectatives. De fet, sempre penso que no se si el que estic fent val gran cosa, perquè entre el relat i jo no hi ha distància. Estem massa a prop l’un de l’altre per veure’ns les cares.

Què va significar per vostè rebre el premi BBVA Sant Joan? Per trajectòria, organització, difusió i rigor del jurat, el BBVA Sant Joan és un premi d’enorme prestigi i garantia de serietat . No podia aspirar a res més.

A què és dedicaria si li prohibissin escriure? A llegir, anar en bici i contemplar com passa la vida, que no és poca feina. 

Centrant-nos en la novel·la ens agradaria que ens expliqués que vol dir per vostè la paraula família. Família és el símbol de la construcció del relat personal de cadascú (i que ens ajuda a créixer) a partir de la memòria, que és el gran llegat que ens deixen els qui ens precedeixen. Us ho dic jo, que he heretat molts pocs records. 

Quin sentiment té vers la veritable família Grau? Són es meus germanets ceretans. Els ho he dit més d’un cop, i no pas en broma.

Què han sentit els protagonistes al veure la seva historia novel·lada? Vertigen, lògicament. Tant la Carme, la mare, com en Miquel i en Josep, dos dels seus fills, sempre em deien “algun dia s’hauria d’explicar la història d’aquesta família”. I ves, aquí està. Ara be un cop passat el mareig, crec que tenen una enorme sensació de justícia històrica vers els seus propis ancestres que considero molt lloable. Els honora aquest gest de reconeixement.

És conscient que ha fet que aquesta família a més de coneguda pel seu públic esdevingui immortal? Com es sent? Tothom te dret a que la seva memòria pervisqui. Amb els Grau jo només he estat el missatger. No hi tinc, ni em correspon, cap protagonisme tret de l’estrictament literari.

Creu que l’amor i la família són els motors que fan que el món giri d’una manera més assenyada? Hauria de ser així, però no sempre passa: massa egoisme, massa niciesa. Espero que les generacions joves actuals ho sàpiguen veure. Vaja, estic convençut que si que ho veuran.

Quins secrets encara amaguen les parets de la casa de la frontera tot i les seves transformacions? Jo crec que els secrets que puguin servar les parets de la casa, si no han volgut sortir a la llum en aquesta ocasió, és que no volen ser destorbats: respectem-ho.

Li hagués agradat visitar la casa en cada una de les seves versions i períodes històrics? Sóc un tafaner de naixement, i això no es cura. I tant si m’hauria agradat. Hi he pensat sovint mentre escrivia.

Creu com nosaltres que el passat és fa present per esdevenir futur?  “Tot torna agrupant-se i és una sola història”, diu Vicent Andrés Estellés. I jo ho crec. L’existència es una concatenació de fets i records que es projecten endavant i fan camí.

Creu que rere cada família es pot amagar una bona novel·la? Per què no? Ara be, literàriament una història no és res fins que no es converteix en un relat. Vull dir que la història, per si sola és una matèria en brut que cal polir i conformar.

Quina cançó podria ser la banda sonora d’aquesta família? Un tema de Serge Gainsbourg, com ara Aux armes et caetera, Ex fan des sixties o la Decadanse, interpretat pel Pont d’Arcalís, amb Django Reinhart a la guitarra solista. Be, com que Django no pot tornar, l’Albert Bello faria molt be el seu paper.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Això de l’exposició als mitjans, de la fama, de les vendes, els diners...va per barris. Allà cadascú amb la seva manera de fer. El meu ego deu ser poc exigent, perquè el que a mi em ‘posa’ de veritat és escriure. Cada mati em llevo pensant si seré capaç d’escriure un full. Si ho faig, em sento ric i ple, i no és broma. La resta és show bussines i una mica de vanitat, també (va, no ens fem els estrets ara, que som mortals com tothom)... Deu ser això que ara en diuen empoderament (i que, ho confesso, no entenc que vol dir). Ep, però de sang en tinc jo, i molta (a vegades massa i tot, potser)

Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

Per què no escrius novel·les en castellà, si be que escrius sovint en castellà als diaris? Des del respecte, l’admiració i l’interès per la llengua i la cultura castellana; perquè no em surt. No em reconec la meva veu literària en castellà. Una civilització, per poder-la explicar be, s’ha de fer en la seva llengua pròpia, que és la que li dona la dimensió i transcendència exacta. I la meva és el català des que vaig néixer.

Crec que tinc prou domini del castellà per escriure, i ho faig al diari sense entrebancs quan escric per l’edició estatal (El Mundo de Catalunya acull de sempre, sense escarafalls ni petulàncies, articles en català a les seves pàgines). Però explicar un univers literari és una altra cosa. Hi ha molts mes valors en joc que els estrictament tècnics i lingüístics. Per això nomes la creació només la faig en català. 

Des d’aquí el volem felicitar pel merescut premi alhora que li agraïm el temps que ens ha dedicat. 

Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.

Salutacions i èxits,

Moltes gracies a vostès per l’atenció que m’atorguen. I si un dia ho volen, no dubtin a donar-me dia i hora: no hi ha res més interessant que conèixer en persona a lectors i lectores

La Petita Llibreria

Àngela Sánchez Vicente