(c) Agustí Carbonell |
Si, no ho puc evitar, sóc una enamorada de la prosa d’en Rafel Nadal. Des dels seus grans èxits
“Quan érem feliços” i “Quan en dèiem xampany” fins al seu boom literari amb “La maledicció dels Palmisano” no puc evitar seguir la seva carrera literària.
A més és un escriptor que respecta molt el seu estil
alhora que sempre procura que el seu públic sempre tingui una bona obra entre
mans sense perdre la seva essència i el seu segell de qualitat.
Les trames sempre estan perfectament contextualitzades i
amb un teló de fons ben detallat i documentat per tal que d’un salt et sentis
dins la novel·la i uns personatges que et posen la pell de gallina gràcies al
seu treball descriptiu tant dels fets com de les emocions i l’evolució
psicològica d’aquests.
A La senyora Stendhal tenim de nou una novel·la en que la família és la protagonista i
no ens referim pas a la família tal i com la podem concebre tradicionalment.
Només en aquesta obra que ens ofereix Columna ho descobrireu.
La voleu conèixer?, en Lluc té moltes ganes de
presentar-vos-la!
Encara que ara la veu que volem llegir és la del seu
autor.
Quan va descobrir
que el món de les lletres l’estava esperant? Quin fou el detonat que el va
impulsar a escriure aquesta novel·la? Això ve de molt lluny. Als disset anys
escrivia de tot, poesia, novel·la, contes, teatre. Després el periodisme em va
ocupar tot el temps i la literatura es va quedar en el pla de les idees, els
guions, els esborranys.... pilons de projectes que un cop pensats es quedaven
al calaix per a un altre dia. La senyora
Stendhal neix d’algunes reflexions sobre la guerra, el destí, els bàndols i
la llibertat individual que em van començar a obsessionar quan vaig documentar Quan en dèiem xampany i vaig descobrir
la generació europea que en un interval de vint anys va haver d’anar dues
vegades a la guerra: 1914-1918 i 1939-1945.
Quina és la qualitat que més aprecia en un comunicador? I en un escriptor? La
transmissió d’idees i emocions. La capacitat d’obligar els lectors a preguntar
i preguntar-se i la capacitat de fer-los viure les històries i els personatges
que encarnen les grans passions humanes.
I quina és la
que menys li agrada? La
supèrbia i l’individualisme. La incapacitat de compartir les emocions (formals
i de fons) del procés creatiu amb altres creadors i amb els lectors.
Què és
imprescindible a l’hora d’escriure per a vostè? El temps. Un temps llarg i sense
interrupcions, per deixar-me anar escrivint a raig, a mà i en llibretes que se
m’acumulen a la taula. I després, encara més temps, però un temps més ordenat i
sistemàtic per reescriure a l’ordinador o a la tauleta, per corregir, escapçar,
polir, esborrar i tornar a escriure.
Què li agradaria
saber fer millor? Voldria
concentrar els millors esforços a depurar el que escric. M’agradaria escriure
cada dia de manera més precisa, senzilla, fluida. Voldria aconseguir una
escriptura àgil i exacta a la vegada.
Com li agrada
relaxar-se? Quan
no escric, les meves passions són els néts, l’hort, la lectura i els viatges.
Ens podria dir
un personatge històric o actual al que admiri? Desprès d’escriure La senyora Stendhal
tinc una admiració renovada per les dones que van aixecar aquest país després
de la guerra. Si anem enrere en la història m’hauria agradat veure en acció
Leonardo, com a artista i com a científic.
Un llibre que l’hagi
inspirat és... Tot
Pla. I també tota l’obra de Shakespeare, que coneix millor que ningú les
passions humanes.
Quina seria la seva
frase per penjar a la paret? No
sóc gaire de penjar frases. Potser un “Sois couragese, prend des risques” de la
pel·lícula Julia, que vaig veure de
molt jove en versió francesa i em va quedar gravat.
Per vostè la
paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Haurien de ser dues coses
compatibles. La vocació, que arriba primer, hauria de poder convertir-se en
ofici i professió.
Fa uns anys va
iniciar una gran carrera literària. Com valora el seu creixement i l’èxit que
aconsegueix novel·la rere novel·la? Amb una gran felicitat i molta responsabilitat. M’agafo
molt seriosament els lectors, la seva dedicació i el seu temps. El respecte que
els tinc m’obliga i m’exigeix. L’èxit també em fa pensar en molts escriptors
que escriuen llibres magnífics i no troben la manera d’arribar al seu públic.
En aquest sentit em sento un privilegiat.
Ens regala
novel·les precioses sempre en temps pretèrits que han marcat el curs de la
història. Creu que són escenaris atraients? Són escenaris més consolidats, més
precisos, en la meva memòria i en la dels lectors; fins i tot en la d’aquells
lectors més joves que no van viure directament les èpoques en les quals he
situat l’acció dels llibres. La guerra i la postguerra treuen el millor i el
pitjor dels personatges, els fan créixer molt de pressa, els obliguen a
enfrontar-se al seu destí, i això és, literàriament, molt eficaç i atractiu.
La dona és l’eix
de la novel·la “La Senyora Stendhal”. Creu que la dona té més força en moments
difícils com va demostrar la seva protagonista? En relació amb la nostra història, em
sembla evident. Les dones republicanes van perdre la guerra com a republicanes
i com a dones i després es van haver de carregar el país a l’esquena: els homes
havien mort al front, estaven a les presons o havien tornat a casa
desmoralitzats; les dones van portar les cases, van treballar al camp o a la
fàbrica, van administrar els pocs recursos materials i van dirigir
intel·lectualment les famílies. I no van renunciar ni a les seves conviccions
ni als seus valors morals, i per això van pagar un preu altíssim.
Creu que el
relat hagués estat tan pur, innocent i emotiu si el narrador no hagués estat en
Lluc? La
mirada infantil del protagonista em permet dues coses fonamentals en la
concepció de l’obra: compaginar la lenta recuperació de la felicitat d’en Lluc
amb la crueltat de la postguerra i jutjar els esdeveniments en funció del seu
valor moral i no del bàndol de qui els protagonitza.
L’amor és l’arma
més potent? Creu que per amor es poden fer coses increïbles? L’amor sempre ha estat un
motor poderós de les millors i les pitjors coses, com la guerra. I segurament
l’amor de sang, l’amor pels fills i els néts, s’imposa a totes les altres
consideracions. Com a autor no ho jutjo, ho descric: quan algú ja ha viscut la
part més important de la seva vida i veu en perill el futur dels “seus” ho
donaria tot, faria qualsevol cosa a canvi de donar-los una oportunitat.
Creu com
nosaltres que l’amor de mare és el sentiment més pur? Suposo que sí, però en un sentit
ampli. Per això la tendència a introduir els meus personatges infantils en
famílies adoptives. M’interessa el buit dolorós que suposa l’absència de la
mare, de la família, però també la recuperació del sentiment de pertinença a
partir del contacte, de la tendresa, d’un amor “adoptat” que acaba sent
diferent, però tan fort com el d’una relació biològica.
Quines qualitats
i virtuts de la seva mare podrien estar reflectides al personatge de la senyora
Stendhal? La
generositat i un sentit clar de la justícia. La valentia de sacrificar les
seves pròpies creences en favor de la capacitat d’elecció dels fills, encarant
un risc evident que surtin ideològicament molt diferents. Quan hi ha
coincidència, defensar la llibertat és molt fàcil, però quan acaba comportant
l’elecció de camins dissidents té molt més mèrit.
Quina banda
sonora li posaria a aquesta novel·la? Música de Nino Rota, segur, A les
escenes inicials, quan en Dani porta en Lluc en moto per la carretera dels
arbres, m’hi agradaria especialment el tema principal d’Amarcord.
Actualment la
maternitat està en debat: mares que creuen que no estan preparades, l’edat de
la maternitat que es retarda, dones que no volen ser mares, la maternitat
subrogada, etc. Què ens està passant? Som més egoistes? No sé si ho puc contestar. Jo
faig un homenatge a les dones que ho van donar tot pels seus: van estimar, van
lluitar, van construir i sobretot van tenir la determinació de tenir coratge i
arriscar-se en favor dels seus ideals i de la vida.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè,
aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la
feina que fan? Crec
que hi ha més lectors i amb més caràcter del que alguns diuen. Gent que fa anys
que llegeix amb regularitat i que no es deixa manipular. Crec sincerament que
hi ha molta més tonteria entre alguns que teoritzen sobre el futur dels llibres
que no pas entre uns lectors que saben perfectament què volen, que saben
arriscar-se si els ve de gust i que són extraordinàriament exigents.
Creu que ser escriptor
avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més
interacció amb els lectors? És més fàcil i més difícil
alhora. Hi ha més possibilitats d’entrar en contacte amb els lectors, però
també costa més singularitzar-se i fer forat entre milers de llibres i
d’escriptors.
Vostè valora
més les critiques professionals o les del seu públic lector? Valoro la complicitat dels lectors, però no deixo de
valorar la necessitat d’una crítica professional. Tota literatura necessita una
crítica honesta i exigent, que constitueixi part del cos literari en ella
mateixa. Però no simpatitzo amb una crítica superba i autosuficient, que escriu
textos que no passarien (ni per forma ni per fons) el filtre que apliquen als
altres. Hi ha una crítica rigorosa però també n’hi ha una que sembla escrita
per gent a qui no li agrada gens llegir i que acaba semblant feta per allunyar
els lectors dels llibres.
Com s’imagina
la Diada de Sant Jordi d’enguany? La desitjo amb una gentada passant-ho bé als carrers dels
nostres pobles i ciutats, amb milers de converses sobre llibres i milers de
contactes entre lectors i escriptors. I sobretot desitjo uns dies posteriors
amb molts lectors per als molts bons llibres que es publicaran d’aquí a Sant
Jordi i per a tots els llibres de fons que aquest dia tenen una oportunitat de
ser redescoberts a les parades de tot Catalunya.
Per acabar,
ens agradaria que ens tornés a respondre a la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai li han fet i creu
essencial respondre-la? Ens la pot respondre?
D’on creu que
venim? Qui som? On anem? Aquestes eren les preguntes
que sempre havien mogut el món. No necessitaven resposta; el sol fet de
plantejar-les posava en marxa el motor i dispersava una activitat intel·lectual
intensa en totes direccions. Diria que darrerament ja molt poca gent es fa
aquestes preguntes, de manera que tot allò que té a veure amb les humanitats i
l’esperit té grans dificultats per mantenir un espai raonable en l’esfera
col·lectiva.
Moltíssimes
gràcies pel seu temps i amabilitat.
Salutacions,
Àngela
Sánchez Vicente La petita Llibreria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada