dissabte, 25 de març de 2017

El somriure de Darwin


Costa molt traslladar a unes breus paraules tot el que la millor dama de negre catalana transmet en les seves novel·les, on la humanitat o no tanta, les virtuts i els defectes, els crims més esfereïdors i la sang vesada traspuen plana rere plana arribant a l’ànima de cada lector.

Anna Maria Villalonga torna a sorprendre amb un nou títol a la col·lecció de Llibres del Delicte, personalment em va encisar amb “Les veus del crim” on ens trobem davant dotze converses amenes, disteses, on l’entrevistadora mostra un gran coneixement de cada autor i de les seves obres, una tertúlia que deixa al lector amb ganes de més, on descobrirà nous lectors i obres que potser li havien passat per alt, “Elles també maten” una novel·la apassionant on es deixa emportar per la tinta negra que porta a les venes, “La dona de gris” on els lectors s’endinsaran en una novel·la on es conjuren la rutina i un fet desencadenant que canviarà la vida d’un somiatruites, té cura de la organització de “Noves dames del crim” on ens regala un breu relat i avui ens vol presentar El somriure de Darwin.

Una novel·la amb un rerefons generacional, on tres personatges creuaran les seves vides de manera curiosa i on les llàgrimes s’escaparan de les seves paraules.

Sé que us estic presentant una novel·la negra, que m’hauria de centrar en aquest fil conductor, però no puc, s’ha superat a si mateixa creant uns personatges tan reals, mundans i detallats que m’han deixat fora de combat.

En Max és un home gran que viu al carrer, un carrer de Barcelona qualsevol amb la companyia del seu estimat gos, la Noemí té els cabells vermells, és una jove treballadora que no vol mirar enrere i l’Ivan és un inconformista nat, res es prou bo ni res està prou bé.

Aquest tres personatges són com són degut al seu passat, porten l’empremta dels seus pares a la seva manera de fer o de portar-ne la contra, un fet que m’ha recordat un joc de paraules amb el nom d’en Darwin del títol i el del pare de les teories de l’origen de les especies i com aquestes evolucionen amb els aprenentatges adquirits de generacions passades. Un detall fi que podria passar sense més importància però que m’ha agradat.

Una novel·la profundament psicològica, amb una estructura desconstruïda on el fet d’un argument d’assassinat amb el seu testimoni presencial i un condemnat, ja sigui culpable o no, mostra no tan sols la tristesa de la soledat en una societat immensa, sinó de la injustícia moral i del prejudicis.

Us ven prometo que el final m’ha deixat un regust amarg a la gola i m’ha obert els ulls a veure la nostra Barcelona des d’un punt on acostumem a girar el cap.

 

1 comentari:

  1. Moltíssimes gràcies. M'agrada saber que la novel·la arriba al cor dels lectors. Era el que volia i estic contenta si me n'he mínimament sortit. Una abraçada.

    ResponElimina