diumenge, 30 d’octubre de 2016

El presoner del cel



Benvinguts, passeu i remeneu, segur que trobareu una història perduda, un llibre oblidat o un somni per algun dels passadissos del Cementiri dels Llibres Oblidats de la mà de labutxaca. Potser no heu llegit les seves antecessores, “L’ombra del vent” i “El joc de l’Àngel”, però no us amoïneu, l’autor la planteja com a obra independent, encara que és molt recomanable llegir les anteriors.

Situats al Nadal de la Barcelona de 1957, en Daniel Sempere i el seu amic Fermín, tornen de nou a l’aventura per plantar cara al desafiament més gran de les seves vides. Un gran secret soterrat durant molts anys despertarà, obligant a en Daniel a enfrontar el seu destí, a enfrontar-se a l’ombra que creix en el seu interior.

De la ma de Zafón tornem a l’univers del Cementiri dels llibres, encara que he de reconèixer que de les tres obres de moment publicades d’aquesta tetralogia, El presoner del cel m’ha decebut una mica. L’autor ens ha malacostumat, amb obres brillants que tenen un tempo molt dinàmic i una força que enganxa. Potser la culpa és meva d’esperar-ne molt, però he trobat a faltar una mica d’aquella emoció, d’aquella intensitat palpable de les seves obres. Crec que s’ha quedat una mica curt i que és necessària la propera obra per tancar un cicle. Hi ha poques trames secundaries, algunes semblen perdudes pel camí, és com si el flux narratiu secundari s’hagués aturat donant un excés d’espai a la trama principal, i el conjunt perd en complexitat i en riquesa de personatges secundaris.

L’autor juga amb la ciutat de Barcelona, amb les seves llums i les seves ombres. Utilitzant la seva particular manera de construir la història ens introdueix en una època passada plena de referents arquitectònics que es mantenen avui en dia com a puntals d’aquesta meravellosa ciutat.

En aquesta novel·la no apareixen grans personatges nous, pot ser podria citar en Valls o en Brians, però no hi ha un gran bullici de personatges, de la mateixa manera que no hi ha tantes trames obertes. El més destacable dels personatges, pel meu gust, segueix sent en Fermín, que demostra una ironia absolutament brillant. Crec que en aquesta novel·la s’erigeix com a protagonista principal i en ell recau tot el pes de la història.

Una de les coses que em fan gaudir d’aquesta obra són les referències bibliogràfiques que fa l’autor sobre obres clàssiques com El compte de Montecristo de Dumas o “Els miserables” de Victor Hugo. El que s’aconsegueix amb aquest recurs és obrir la ment, fer-la treballar i crear l’ambient perfecte pel Cementiri dels Llibre Oblidats, una llibreria on un clàssic no pot mai faltar.

Si us agrada llegir, si us agrada Barcelona, si busqueu una lectura diàfana, si desitgeu trobar un autor de capçalera, no serè jo qui no us recomani les obres de Carlos Ruiz Zafón, un escriptor privilegiat amb un do natural per seduir amb les seves paraules.

A més, d’aquí a pocs dies descobrirem el final d’aquesta tetralogia de la mà de Columna amb “El laberint dels esperits”, un desenllaç que no podrem oblidar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada