Entrevista Tània Juste

Us ve de gust una bona novel·la històrica? Us ve de gust conèixer una nissaga impressionant? 

Si les vostres respostes són afirmatives us heu de rendir a Temps de família. 

A la darrera novel·la de la Tània Juste ens remuntarem al any 1898 en què en Bonaventura Giner torna de Cuba i s’estableix al seu Penedès natal per tal de convertir el mas familiar en un imperi vinícola.

Tres generacions de la família Giner protagonitzen la novel·la mereixedora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica. 

El que m’ha fet reflexionar la novel·la és sobre la naturalesa humana, el veritable fundador es va deixar la pell per crear un imperi en una època més que convulsa però amb il·lusió i una forta necessitat de deixar quelcom a les generacions futures i alhora la seva empremta en aquest món. Ell és l’esforç.

Anys més tard aquest esforç dóna fruits i com tot pare vol que els seus fills tinguin una cultura i uns estudis i les oportunitat que potser ell no ha tingut. Ells són els “afortunats”.

Lògicament néts i besnéts també tindran sentiments vers el mas, l’imperi i el valor del treball cadascun entès a la seva manera molt vinculada al moment social i econòmic de la terra catalana.

De la mà de Columna podem degustar una novel·la ben ambientada, amb una historia definida i amb missatge en la que tots ens hi veurem reflectits com a éssers individuals i con a membres d’una família. 

Només podria dir-ne milers d’adjectius positius i crec que el millor que podeu fer és descobrir vosaltres mateixos aquesta gran lectura.

Escrius de la mateixa manera ara que ja tens més novel·les publicades i més experiència? Em considero una escriptora “en construcció” i espero seguir dient el mateix als noranta anys! Sempre estem aprenent de la vida, de l’ofici, de les persones que ens envolten, de les experiències que vivim, siguin literàries i/o personals.

Quina creus que és la teva marca personal com a escriptora? Què tenen es comú els teus llibres? Probablement serien els propis lectors i lectores qui respondrien millor a aquesta pregunta, doncs són ells qui coneixen allò que aconsegueixo transmetre’ls. De fet, no crec que cap autor pugui ni sàpiga autodefinir-se plenament. L’escriptura es desenvolupa d’una forma misteriosa, es regeix per unes normes i un mètode que hem de conèixer per saber trencar, doncs és quan la història i els personatges flueixen per si sols que allò que escrius és viu i és tan real com la vida mateixa. 

Si hagués de presentar els llibres escrits fins ara com un tot diria que m’agrada submergir-me en les vides i les relacions humanes d’aquells que han viscut en períodes del nostre passat. M’apassiona viatjar en el temps i visc sota la ferma convicció que el temps en què vivim condiciona la nostra manera de ser, de sentir i d’actuar. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Les xarxes socials són un gran aliat per a la projecció de tot autor, una manera d’apropar-te al lector que fins ara no teníem, però aquest nou mitjà mai ha de substituir el contacte humà, el qual és completament necessari ja que aporta molts beneficis tant a l’autor com al lector. Les trobades amb els clubs de lectura, les xerrades, conferències... donen la possibilitat de mirar-nos als ulls, d’intercanviar un somriure, de trobar certes complicitats que van molt més enllà del teclat.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu us heu de justificar massa sobre la feina que desempallegueu? Quan vaig decidir dedicar la meva vida a l’escriptura ho vaig fer per necessitat, perquè sabia que aquell era el meu camí personal cap a la felicitat. I vaig renunciar a moltes coses, sobretot materials, probablement a una vida més fàcil. Així que no concebo que algú pugui escriure en nom meu, ja que escriure no és una aparença sinó una manera de viure al món.  

Com et sents essent la guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica? El premi em va fer molta il·lusió, és un honor per a mi i un estímul per a seguir treballant de valent. 

Com ha estat el procés d’investigació del marc històric? T’has basat en alguna família en concret? El treball de recerca ha estat llarg i intens, ja que no només calia conèixer bé el marc històric en què viuen les tres generacions dels Giner sinó que també calia saber sobre la vinya i l’elaboració del vi, sobre la vida a pagès i com aquesta s’ha anat transformant al llarg del segle XX. Senyors i pagesos de diverses famílies del Penedès m’han inspirat i probablement alguns dels seus membres han aportat color i major dimensió a alguns dels personatges que apareixen a “Temps de família”, però sobretot la família Giner es nodreix d’allò que tots coneixem en primera persona: l’univers familiar. 

Et veus escrivint en algun altre gènere? Per què no? Jo estimo l’escriptura en totes les seves formes i sóc conscient de tot el seu potencial. Espero que esdevingui un viatge llarg, divers i ple d’intensitat.

Tens alguna frase d’algú que hagi esdevingut el teu mantra o font de motivació? En tinc una llibreta plena! Però la principal font de motivació la trobo a través de les moltes lectures que et van formant com a persona i com a escriptor i que esdevenen clau per a voler aportar, tu també, el teu granet de sorra. M’agrada pensar que hi ha autors que m’han fet una mica més escriptora, com Mercè Rodoreda o Iréne Nèmirovski (per citar-ne només dos), i per a “Temps de família” en concret hi ha grans obres que han activat aquest repte, com és el cas de la gran nissaga per excel·lència: “Els Buddenbrook” de Thomas Mann.

Parlant ja de la novel·la. Amb quina generació et veus més reflectida? Més que amb una generació concreta, hi ha aspectes d’alguns personatges que m’agradaria posseir, com l’empenta de l’Indiano en crear alguna cosa del no-res, o la gosadia de la Violeta que no coneix cap límit, o l’instint de supervivència de la Roser. 

Creus com nosaltres que amb el pas del temps hem perdut la capacitat de treball i de l’esforç? (en Bonaventura és un bon exemple de treballador incansable) Penso que el món en què vivim s’ha accelerat de tal manera i l’oferta és tan àmplia que tendim a la dispersió i al cansament massa precoç de les coses. Ho volem tot amb petites càpsules i amb resultats immediats, i ho oblidem tot amb massa facilitat. Jo admiro aquelles generacions que dedicaven molt temps a aprofundir en el coneixement i en tot allò que feien, a base de treball constant.

Hi ha algun personatge a la novel·la que sigui el teu preferit o el teu odiat? Com un actor que interpreta un personatge, sóc capaç de defensar-te el més dolent de tots, malgrat que el pugui detestar. 

Ets una escriptora fabulosa i les teves descripcions són meravelloses. Has recapitulat fotos del Penedès o hi has fet més d’una passejada? Moltes gràcies per aquestes floretes! Sí que he anat molt sovint al Penedès, ja que no hi havia res més inspirador durant el procés d’escriptura que veure avançar el cicle de la vinya al pas de les estacions. També la llum del Penedès, en les diferents hores del dia ha esdevingut un element decisiu en el meu procés. 

Quina creus que és la clau per enganxar al lector? Primer hi has de creure tu en allò que escrius, enganxar-t’hi de veritat, per després poder arribar a algú més. 

Catalunya i Barcelona amaguen més històries que ens vulguis explicar en un futur proper? Tinc històries i personatges per a una vida sencera de llibres, i Catalunya i Barcelona sempre en formen part, de la mateixa manera que formen part de mi.

Quin seria un bon vi per acompanyar aquesta lectura? Sens dubte un dels vins del Celler Pardas, un descobriment molt especial que vaig fer en l’aventura d’escriure “Temps de família”. Un dels seus dos propietaris, en Jordi Arnan, no només em va permetre participar en un dia de verema sinó també em va mostrar de primera mà què significa estimar la terra, la vinya i el bon vi amb passió. 

I el fil musical, quin seria? Serien algunes peces de música clàssica com les que toca al piano la mestressa de can Giner, i a la vegada hauria d’incloure tots els sons que configuren la vida al camp. De tant en tant, una cançó de ball popular.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Creus que els autors catalans haurien de tenir més facilitats per a traduir les seves obres a d’altres idiomes? Definitivament sí.

Mil gràcies de nou i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti totes les alegries que et mereixes!

Una salutació molt afectuosa

La Petita Llibreria