Entrevista Rafel Nadal

Us presentem La maledicció dels Palmisano la darrera novel·la del gran Rafel Nadal, que ja ens va captivar amb Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany.

(c) Agustí Carbonell

Amb el nou títol que presenta manté una coherència amb les seves predecessores ja que encara situa la trama principal en un entorn real i en una època de canvi per a la humanitat, i a més els personatges tenen tants matisos que sembla que puguin sortir del llibre per explicar-te la seva història i tot allò que barrinen als seus caparrons.

Viatgem a la Itàlia que serà bombardejada pels alemanys a la dècada dels quaranta. Dues famílies, més ben dit, dues dones veuran com compartiran vivències i part del seu destí per assegurar-se la continuïtat i l‘honor dels seus estimats i del petit que naixerà.

Després de morts, morts i més morts durant la crua guerra, la Donata i la Francesca, ambdues vídues, veuen un somriure als seus llavis en conèixer la notícia esperançadora i alhora una mica angoixant de la vinguda del fill de la Francesca.

Poc podien sospitar que a la Primera Guerra Mundial tindrien moltes morts els Palmisano i que, tot i voler evitar-ho, ara, a la Segona Guerra Mundial, serà el torn dels Convertini. Destí? Casualitats? Maledicció?

Creieu que ho podran evitar? Amb l’editorial Columna ho descobrireu, i acompanyareu dues heroïnes per uns temps convulsos en una història sense precedents i narrada pels àngels.

Donem el torn de paraula a l’autor, que de la manera més gentil ha volgut compartir una estona amb tots nosaltres:

Periodista de professió i amb opinió a la premsa escrita, a la televisió i a la ràdio. On se sent més còmode? Als llibres. Tancat a casa escrivint.

Som de l’opinió que amb periodistes que es mullen podem copsar amb més facilitat una visió global d’allò que passa al món i a casa. Com afronta aquesta responsabilitat? Darrerament, amb una certa frustració: no sé si aportem elements de reflexió o si tots plegats ens hem convertit en propagandistes i activistes que mirem d‘influir en la realitat per modificar-la i fer-la coincidir amb l’escenari que hem pronosticat. Pura supèrbia intel·lectual. 

Fa uns anys va iniciar una gran carrera literària. Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Sempre he pensat que aquest era el món en el qual volia concentrar-me, però l’exercici actiu del periodisme des de primera fila resultava incompatible amb el temps més lent i reposat que necessita la literatura. He hagut d’esperar pacientment, però el moment ha acabat arribant.

Esdevenir escriptor de novel·les va ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Suposo que és un procés natural. Sempre m’ha agradat explicar històries i sempre m’ha agradat escriure i reescriure fins que les paraules es transformen en les històries que he imaginat. 

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats?  M’agradaria compartir taula grega amb Henry Miller i Lawrence Durell. I un cara a cara amb Shakespeare.

Esperava l’èxit aclaparador de les seves anteriors novel·les? No, de cap manera. Les cinc edicions d’Els mandarins ja van ser tota una sorpresa, i la identificació dels lectors amb Quan érem feliços també va estar per sobre del que havia imaginat; en contra del que ara pot semblar, no era un llibre fàcil. 

Quina expectativa té sobre aquesta nova història? Tinc la sensació que serà un llibre de recorregut llarg, que es consolidarà amb el temps. Aquí i a fora, perquè hi ha editorials de molts països que s’estan interessant per traduir La maledicció dels Palmisano. De moment, editors d‘Itàlia, França, Polònia i Holanda ja han confirmat que publicaran la novel·la. 

Què va sentir quan aquell avi li va explicar la maledicció dels Palmisano? L’avi és de ficció. El que és real és el monument a les víctimes de les dues guerres mundials que presideix la plaça de Locorotondo. Quan hi vaig descobrir la llista dels Palmisano i els Convertini morts vaig saber que havia trobat l’argument per a la història sobre el destí que volia escriure des que “Quan en dèiem xampany“ m’havia acostat a les grans convulsions europees del segle XX. 

Ha aconseguit fer que la història de les dues famílies ara sigui coneguda i immortal. Creu que la memòria és passat que vol esdevenir present? Sí, i també vol projectar-se en el futur. A Catalunya hem de fer un esforç gran de recuperació de la memòria. Hem posat molt d’interès en l’èpica, però la memòria del país necessita aproximacions més plurals des de la literatura i des de la història. Encara ens hem d’acostar a la història de les persones; segurament ens falten moltes sagues que posin cara a les persones i les dotin d’una biografia capaç de convertir-les en referència col·lectiva. 

Creu en les malediccions o no? Com explicaria tantes morts en aquestes famílies? El destí hi és, no es pot negar, però des de l’exercici de la llibertat individual, des dels nostres propis valors morals, ens hi podem enfrontar i el podem condicionar fins a canviar-lo.

Parlant de les grans guerres. Per què creu que els humans no aprenem a mirar la història com un exemple i caiem molts cops en els mateixos errors i horrors? Perquè sempre hi ha dirigents disposats a manipular des del poder les pors i les il·lusions col·lectives. Gent sense escrúpols que es posen grans principis a la boca però que en realitat només pensen en el seu propi benefici. Només la cultura ens fa forts contra aquesta manipulació, però em temo que a Occident no són bons temps per a la lírica.

Creu que la naturalesa humana pot canviar? L’amor (com el de la Francesca) és l’arma més potent? L’amor i la defensa d’un codi de valors que la humanitat ha adoptat després d’un procés de civilització lent i costós. Sempre han existit bons sentiments, com un altruisme natural, però poques vegades s’ha convertit en un codi d’actuació pautada i acceptada per regir les relacions entre els humans.

Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

Hi ha alguna cosa per la qual estaries disposat a donar-ho tot? A aquestes alçades de la vida res no val tant com el futur dels fills i els néts.  

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Salutacions,

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria