Barcelona no existeix

En David Castillo convida als lectors a descobrir una Barcelona gairebé post-apocalíptica, no parlo de alienígenes ni de la guerra dels mons, ja que tal i com ell reflexa molt bé en la seva última novel·la Barcelona no existeix, no hi ha pitjor enemic per l’ésser humà que ell mateix.

Si en l’actualitat estem patint recessions, atur, una política força corrupta i malversacions de fons, l’autor ens porta un pas més enllà, el sistema ha fet fallida, els diners no tenen cap validesa, a no ser el dolar, el poder judicial i la política està corrupte, la banca s’ha endut tot els diners cap a una gran tomba perduda en la memòria.

La ciutat de Barcelona es troba dividida entre el poder que mantenien uns pocs, controlant la informació, els diners i el centre de la ciutat i les Milícies de la Joventut, titllats com escòria de la societat i rellevats a les afores del centre. Dos contrincants amb ideals molt definits i oposats, una lluita on no tot és el que sembla i aquells individus que encara mantenen a la memòria tot allò com era abans i saben pensar per ells mateixos es passegen pels límits de l’abisme, convertint-se en dianes mòbils.

Las Milícies de la Joventut són intel·lectuals on la joventut i el desconeixement de la realitat anterior a ells els és desconeguda, encara que professen veneració per la literatura i els seus autors, una eina que poc mesurada és pitjor que una pistola ben carregada, encara que d’aquestes també en fan servir.

Empúries ens presenta una visió futurista, pessimista i negre d’una ciutat que avui brilla amb llum pròpia i amb el reflex del sol al mar.

El nostre protagonista és un periodista octogenari que malviu en una societat on la informació està mesurada i on els diaris de paper han deixar de ser el que eren, la llibertat d’expressió no dona diners i ell, ja ha desistit enfront els seus ideals, sobreviure en un món convuls ja li resulta prou complicat.

Una història dura i complexa, on la paciència i la perseverança son quelcom exigu, una novel·la lleugera en aspecte, però que plana rere plana fa trontollar els fonaments del que coneixem actualment con a societat.

La novel·la s’enriqueix en les descripcions d’una Barcelona sòrdida i perduda, d’uns personatges corruptes o que es creuen il·luminats. Molts la etiquetarien, cosa que esta de moda, en una història de ciència ficció, però jo la descriuria més aviat com un reflex de les pors més profundes de la societat enfront el moment de caos generalitzat, on els instints més basics de supervivència obren pas a tots els vicis haguts i per haver.

Si us quedeu amb ganes de descobrir més obres d’aquest autor barceloní i periodista de professió, us recomanaria “El cel de l’infern” (Premi Crexells a la millor novel·la catalana de 1999), “Game Over” (premi Carles Riba 1997), El pont de Mühlberg (2000), Downtown (2006), “Esquena nua” (2006) i “Doble zero” (2011). A més fou guanyador del tratti Poetry Prize al millor poeta estranger traduït a Itàlia el 2006.