dissabte, 16 de novembre de 2013

Demana'm el que vulguis o deixa'm



Per fi arribem al final del llarg viatge al qual ens ha convidat la Megan Maxwell. La trilogia s’acaba amb un títol força clar Demana’m el que vulguis o deixa’m, la pregunta és qui dirà aquestes paraules i quin deu ser el detonant de tal dramatisme.

Hem gaudit amb Demana'm el que vulguis i amb Demana'm el que vulguis, ara i sempre, però el final s’apropa, una història d’amor intens i atrevida, plena de morbositat i erotisme, en què els protagonistes lluitaran per preservar la seva relació, encara que el preu que hauran de pagar per fer-ho sigui massa alt. Només us donaré una pista i perquè la trobareu a la contraportada, una revolució hormonal està a punt per envair Munich.

Arribem al punt on després de llegir els tres volums i descobrir tots els secrets de la trilogia, un es pregunta quina diferencia hi ha entre aquesta i d’altres més reconegudes, i com que les comparacions són odioses no les mencionarem i que cadascú pensi en la que vulgui. 

La veritat és que aporta aspectes molt diversos, si ens centrem en la trama més eròtica, la veritat és que no és gens suau, parla de temes que molt pocs autors han gosat plasmar, no deu haver sigut gens fàcil construir una relació entre personatges tan complexa i alhora tan morbosa. 

Us recomanaria que busquéssiu la definició de morbo a la viquipedia, però crec que aquest únic terme amb un vast significat va deixant-se conèixer al llarg de la trilogia.

Jo em quedo amb els petits detalls, la relació de la Judith amb la seva família, la família de l’Eric, la fidelitat dels amics, la importància de figures paternes per un nen, un arbre de Nadal vermell, una competició a la Wii, l’hora del culebrot o fins i tot el descobriment d’un James Bond que potser ha trobat la forma per les seves sabates.

labutxaca m’ha sorprès, s’ha arriscat molt, ha fet una acurada traducció a càrrec de Núria Parés, Marta Marfany i Josep Alemany, mantenint molts castellanismes, donat que la Judith és de Jerez i viu a Madrid, ens regala frases impronunciables en alemany i construeix un tot on el lector podrà perdre’s.

Crec que les millors paraules per acomiadar una trilogia serien les de la pròpia autora dedicades a les seves “Guerreres Maxwell”.

De tot cor per a les meves boges i meravelloses GUERRERES MAXWELL. Com vosaltres dieu: “On n’hi ha dos n’hi ha tres!”. Espero que l’Eric i la Jud us tornin a enamorar.

I jo us vull recomanar 





Una trilogia amb banda sonora incorporada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada