Avui
us vull presentar part del principi del tot. Un llibre que amb la seva portada
ens ho diu tot, sobre un fons negre un ocell encerclat de color verd ens
recorda molt a la trilogia de “Els jocs de la fam” de Suzanne Collins.
Balada d’ocells i serps ens porta als desens jocs de la fam,
seixanta quatre anys abans de l’aparició de la Katniss en el joc cruel on el
més fort sobreviu.
Ens
trobem pocs anys després dels dies foscos, la rebel·lió fallida de Panem i
coneixerem al jove Coriolà Snow de divuit anys, un jove que viu temps difícils
i a qui només el manté en una posició semblant a la que tenia la seva facilitat
de paraula i la ajuda de la seva cosina.
Un
jove que no és ni l’ombra de qui serà encara que tot començarà ara, sent mentor
del tribut del districte 12, Lucy Gray, una jove valenta i forta, capaç de fer
bategar el cor de més d’un.
Per
aquells que no han llegit o vist “Els jocs de la fam” és una bona introducció i
per a la majoria dels demés és molt interesant veure com els jocs van agafant
cos, com neixen idees com els patrocinadors, els premis, els membres, els
càstigs...
Una
historia que heu de llegir per gaudir del naixement d’un tirà, comprendre el
simbolisme de la rosa blanca i el motiu per el qual l’escriptora va triar el
dolent, el poder i en si mateix un personatge difícil per presentar-nos una
precuela des de el seu punt de vista i la seva situació dins del Capitoli. Una
idea que em va cridar l’atenció abans de començar a llegir i que fou.... perquè
Snow? Un cop desgraneu la novel·la descobrireu que era necessari i que la
historia la escriuen els dos bàndols.
Però
també estem davant la vida d’un jove que pateix en mans dels altres, és una
historia on hi ha gelosia, amor, amistat, l’equilibri (o no) entre el bé i el
mal, el respecte i l’estatus social.
Fanbooks ens presenta una novel·la juvenil per
a tots els públics, la prosa de l’autora és molt acurada, sap com cridar
l’atenció del lector i alhora desenvolupar uns jocs de la fam diferents.
Els
seus personatges són sòlids i veure l’Snow en retrospectiva és molt interesant.
Tornar a un Panem amb les seves diferencies i similituds crea un món més ric i
complex.
Per
cert, ja s’ha confirmat la seva adaptació a la gran pantalla.
Los que hace tiempo que seguís nuestras recomendaciones
literarias sabéis que nos encanta traeros y presentaros a nuevos talentos que
valen la pena de verdad.
Los autores noveles tienen en particular ese amor por las
letras, la capacidad de crear su historia, de ser mucho más cuidadosos y
perfeccionistas que los que ya tienen la fama hecha y sobretodo aportan su
toque personal en el mundo literario.
Obviamente no todos los noveles valen y muchos se quedan
con una sola obra publicada a modo de debut y despedida pero en muchos casos os
hemos presentado a autores que se han hecho un hueco en el panorama literario
actual.
La que tiene el pasillo alfombrado para entrar en el
mundo de las letras es la autora que hoy os presentamos.
La pluma de Ángeles
Gil nos ha enamorado por su dominio de la palabra, por su generosidad al
inspirar su historia en la vida de su bisabuela y por su extremada riqueza
descriptiva.
Ha creado una novela histórica en que el marco es
perfecto, el telón de fondo parece que se puede tocar, una trama que nos tiene
en vilo hasta la última página y protagonizado por una mujer espectacular.
En la obra La casa
del azúcar conoceremos y nos haremos amigos de Manuela, una mujer con mucho
valor que se adentra en la casa de los Prado de Sanchís para ser sirvienta.
Ella sabe en su corazón que Su destino estaba escrito, hasta que decidió luchar para cambiarlo.
Nacida en el seno de una familia humilde parece que el
éxito, el amor y miles de oportunidades no están a su alcance pero pocos
conocen su coraje, su tenacidad y sus ganas de cumplir sus sueños.
En esta obra seremos testigos de la vida de esta joven,
de sus decisiones, de su amor, de la intriga que envuelve a la familia a la que
sirve y a las aventuras que va encarando.
Una lucha contra su pasado y un gran secreto pero con el
motor de un corazón que palpita y arde por amor.
¿Podrá hacer las paces con su historia? ¿Podrá vivir su
amor?
Sólo leyendo, disfrutando y desgranando esta gran
historia de la que poco os vamos a desvelar de la trama lo descubriréis.
Esta obra que nos ofrece Ediciones B es un regalo para los sentidos que todo buen lector
apreciará.
Es innovadora, vital y muestra de un nuevo talento
emergente.
Avui
us proposem una lectura fonamental per ls vacances del jovent de la família.
Arran
de l’èxit televisiu aconseguit per televisió de Catalunya i Netflix amb la
sèrie catalana Les de l’hoquei arriba
una lectura imprescindible per als seus múltiples seguidors.
Sota
el títol de L’estiu que ens va fer
créixer descobrirem La novel·la que
explica el que no veurem a les pantalles.
Tant
la sèrie com el llibre ens mostren un jovent real, autèntic, del nostre temps i
ens planteja els problemes que els assolen.
Per
ells és molt fàcil empatitzar amb les protagonistes i a nosaltres els més grans
ens obre una finestra a la joventut d’una manera clara i contundent.
La
màgia creativa i literària de l’Ona
Anglada, la Laura Azemar, la Natàlia Boadas i la Marta Vivet ens dóna una classe
magistral en aquesta obra que serveix com a pont fons que emetin nous capítols.
A
més és una gran eina per als lectors més ganduls ja que és una fracció de la
sèrie que no podran veure a través de la pantalla sinó que han de desgranar,
descobrir i gaudir a través de la seva lectura.
Les
jugadores del club patí Minerva han salvat l’equip i han demostrat que si estan
juntes són indestructibles però arriben les vacances i cada una agafa el seu
propi camí.
L’Emma,
la Laila, la Berta, la Raquel, la Lorena, la Flor i la Gina sense saber-ho van
cap a unes vacances en una edat que els seus paràmetres estan a punt de canviar
dins les seves ments inquietes i els seus cors imparables.
Com
afectaran aquestes vacances a la seva amistat?
Concerts,
platja, viatges, amistats sorprenents, descoberta de la pròpia sexualitat,
reptes i proves que les faran créixer faran que a la retornada ja no siguin les
mateixes.
L’estiu
que elles esperen que els canviï la vida i sigui el millor de tots les trastoca
i es converteix en una prova de foc.
Com
serà el seu retrobament? Les que varen quedar per anar al correfoc juntes són
les mateixes que s’hi trobaran?
És
un autèntic viatge introspectiu i una fotografia molt realista del mon
emocional i l’adolescència.
Un
regal per a tots els seguidors de la sèrie, un motiu per descobrir la producció
i un manual per a entendre la inquietud d’aquesta època teen.
Gràcies
a Rosa dels vents podeu gaudir
d’aquesta nova aventura que segueix a la perfecció el fil de la sèrie.
De
ben segur que tots nosaltres que ens trobem aquí per parlar de llibres hem
aprofitat el confinament i la desescalada per llegir i llegir.
Per
mi, sense cap mena de dubte El món us esperaha estat una bufetada de
realitat coberta amb un sospir d’esperança que m’ha encantat i desitjaria que
tot el jovent el llegís i pensés en aquest estiu tan atípic.
En
aquesta obra, l’autor escriu una Carta als fills plantejant-se el futur.
Si,
som joves i ens sembla que res no ens pot passar. Estem a l’època ideal per
somiar i ser el que volem però hi ha moltes coses de les que s’han de parlar i
molts temes que s’han de posar damunt la taula.
A
l’obra escrita per l’Ignasi Aragay arribem a posar paraules als espais
on a vegades costa anomenar les coses pel seu propi nom.
Diuen
que estimar també és difícil però si aprenem a deixar volar i alhora a crear
motius per tal que tornin es creen vincles sans i forts que esdevenen
indestructibles.
Gràcies
a l’aposta d’Empúries per aquesta àgil i punyent obra podreu créixer
emocionalment i pensar... Pensareu molt, us ho garantitzo... Però senta molt
bé!
Ara
és el moment de donar-li la paraula la autor:
Quan
vas sentir que el món de la informació i de les lletres t’estava esperant?De petit ja llegia molts
diaris, com el meu pare. En diferents èpoques, segons els que hi havia a casa o
a casa els avis, l’Avui, el Diari de Barcelona, El País, El Correo Catalán, La
Vanguardia, El Noticiero Universal... La literatura també va entrar aviat a la
meva vida, primer amb la col·lecció Els Grumets de La Galera i després, a
partir de l’adolescència, ja amb obres més serioses, començant per ‘Cient años
de soledad’, de Gabriel García Márquez, que va ser la meva entrada a la gran
literatura.
Per a tu la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació?Em considero més periodista
que escriptor. I més lector que escriptor. Però l’escriptura, a causa de la
meva professió i de la meva afició a la lectura, la porto dins, és la manera
com millor m’expresso.
Quina
és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes?No t’ho sabria dir. Soc molt
tastaolletes. M’agrada molta mena de literatura i d’assaig. Em guio més pels
temes que per l’estil. No soc crític literari. La meva llista d’autors preferits
seria molt llarga i diversa, des de Montaige fins a Maigret. No ho sé, no vull
fer llistes perquè en quedarien massa fora.
Un
llibre que t’hagi inspirat és...Molts. Alguns: ‘Memòries d’Adrià’, ‘La vieja
sirena’, ‘Camí de sirga’, ‘Obabakoak’, ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘La
insostenible lleugeresa de l’ésser’, ‘Elogi de la follia’, ‘La utilitat de
l’inútil’, ‘Sapiens’, ‘El rastre blau de les formigues’... En fi, molts.
A la
teva obra referencies a grans filòsofs, pensadors, escriptors, etc. Imagina que
pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans
figures. A qui convidaries? Montaigne i Erasme, grans representants
de la modernitat humanista.
En
aquesta obra hi ha un fort lligam entre passat, present i futur a mode de
generacions, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Creus que
molts pares volen veure ens els seus fills un reflex de les seves vides o que
aconsegueixin el somni que ells no van aconseguir?El passat forma part sempre
del nostre present. Ens acompanya. Fins i tot quan a algú se li mort el pare o
la mare, el seugueix sentint proper. Els records també ens conformen, ens
modelen... El que hem de voler per als fills és que siguin ells, que es
contrueixin com a persones i agafin de nosaltres el que vulguin i descartin el
que vulguin. Sempre hi haurà una certa continuïtat i una certa ruptura. La
relació peres-fills respon a la dualitat d’un amor incondicional i un
inevitable tall generacional. Les dues coses dialoguen.
Quines
qualitats teves veus emmirallades en els teus fills?En tinc tres i són ben
diferents entre ells. L’únic que els demano, tal com es reflecteix la llibre,
és que pensin i estimin. No és diré què han de pensar ni com ni a qui han
d’estimar. Si en això em fan una mica de cas, ja em donaré per satisfet.
I en
què t’assembles als teus pares?No ho sé. Als meus pares, en tot cas, els
agraeixo la llibertat que sempre em van donar per triar el meu camí a cada
moment. I el suport per ajudar-me a sortir de la timidesa malaltissa que tenia
de petit.
Creus
que tots som resultat del nostre passat i de les generacions que ens han
precedit o som persones totalment noves?Som fruit de la interacció entre l’herència
rebuda i les nostres tries personals. Som individus singulars i som individus
socials, i per tant també familiars. Al món no hi faríem res sols, no tindria
res sentit. I tanmateix, som únics. Quan més gran et fas més mires enrere i
recuperes o recrees el teu passat, però ho fas en funció no de qui eres, sinó
de com t’has construït.
Creus
que a la confecció de la pròpia vida pesa més la herència genètica o el medi on
es creix?Pesa
molt la cultura. Moltíssim. El caràcter és el destí, sí, però l’esperit de
superació, l’entorn, les oportunitats, l’atzar també són decisius.
T’agradaria
ser avui jove o prefereixes la teva època? Com creus que series? Et modificaria la manera de pensar i actuar?Cada època té les seves
dificultats i les seves avantatges. En la meva joventut, a Catalunya i Espanya
vivíem un cert optimisme històric col·lectiu fruit del final de la dictadura i
l’inici de la democràcia. Allò va ser tant perillós com bonic i interessant.
Cada època té les seves lluites, els seus ancoratges ideològics...
Què
creus que és el millor i el pitjor de ser jove avui en dia?El millor, les oportunitats
per conèixer món, per viatjar, per connectar amb moltes realitats diferents. El
pitjor, potser la dispersió, l’acceleració vital.
L’amor
paternofilial per nosaltres no té límits. Com el descriuries tú a aquest sentiment
tan complex?És
un lligam molt fort, molt irracional, molt bell. No es pot raonar. Com deia
Pascal, "hi ha raons del cor que la raó no entén". I alhora a
vegades, especialment en l’adolescència, quan ells comencen a marcar
distàncies, et fa adonar de la dificultat d’estimar els qui estimes. L’amor
demana passió i dedicació a parts iguals. És més fàcil l’odi.
Quina
creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la?The Mission, del Morricone.
A
l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són
ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com
tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre
la feina que feu?No
m’agrada gaire la divisió entre escriptors mediàtics i no mediàtics. N’hi ha de
suposdament mediàtics que són molt bons i viceversa. Jo mateix podria ser
qualificat de mediàtic, surto dels mèdia. En fi. La cosa està prou repartida.
Creus
que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes
socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten?No crec que això influeixi
gaire. La feina de l’escriptor bàsicament és solitària, és un diàleg amb un
mateix.
Per
acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és
la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots
respondre?
La pregunta més essencial: quin sentit
té la seva vida?Com creia Txéhov, la
vida en realitat no té sentit. Per què cau la neu? No té sentit. Però si vol,
cadascú li pot donar un sentit molt bell a la seva. El sentit de les nostres
vides és donar sentit al que no en té.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i les teves lletres.
