He de reconocer que el género o
estilo noir nórdico me gusta mucho, tiene un punto psicológico, frio,
contextualizado que me atrapa, así que cuando me ofrecieron leer la novela
novel de Katrine Engberg no me lo
pensé dos veces.
Siempre me gusta investigar un poco,
no soy Sherlock Holmes, pero antes de una lectura quiero saber más sobre el
autor y descubrí que esta es la primera de una saga literaria y que espero que Maeva en su colección Noir nos las
pueda presentar porque os gustará.
La estrategia del cocodrilo es un título peculiar para una
novela negra en cierto modo, dado que los cocodrilos son animales de presa,
inteligentes, se mantienen ocultos hasta que atacan con ferocidad a su presa y
a su vez tienen una relación simbiótica con ciertas especies de pájaros que les
mantienen limpios y si no cumplen se los comen… en este caso siempre ganan…
pero en nuestra novela ¿quién será el cocodrilo?
La trama nos lleva a Dinamarca donde
Julie Stender se muda a Copenhague para estudiar literatura, vivirá en la casa
de huéspedes de Esther de Laurenti, una escritora amateur de novela negra que
disfruta con una relación próxima con sus inquilinos, hasta tal punto que en
este caso se inspira en Julie para ser un personaje.
Julie aparecerá muerta, una joven
llena de vida es brutalmente asesinada en lo que parece un ritual y el
inspector Jeppe Korner junto a su compañera Anette Werner se ocuparan del caso.
Un caso demasiado parecido al que
había escrito Esther, hecho que la llevará a involucrarse más de la cuenta en
la investigación.
Esta trama está compuesta por piezas
que no encajan, por descartes, por una investigación minuciosa que nos hace
cambiar de perspectiva a medida que las pistas van encaminando a la policía
hacia el asesino.
Es un coctel perfecto en el que se conjugan
a la perfección realidad y ficción transformando la ciudad de Copenhague en un
personaje principal más.
La prosa de la autora es muy ligera,
detallada, minuciosa y a su vez capaz de crear un aura de misterio compleja.
Los capítulos cortos atrapan al lector y su construcción de personajes me ha
sorprendido gratamente dado que ninguno es idílico ni perfecto, más bien son
fríos, distantes y con un bagaje emocional interesante.
La traición, la venganza y el
destino se dan en la mano en la presentación de unos personajes que estaremos
encantados de reencontrar.
Avui
us presentem un llibre de relats on la paraula impera i es convida a la
reflexió sobre ella.
A
Les paraules inútils trobareu una
selecció dels millors relats d’en Marc
Artigau i Queralt de la secció del programa radiofònic El món a Rac1.
Reconec
que el vaig començar a fullejar i no vaig poder deixar-lo.
És
àgil de llegir, no cal seguir un ordre establert, està acompanyat per unes
il·lustracions que ajuden a arrodonir el missatge i et deixen pensant.
La
tasca d’escriptura d’en Marc Artigau i
Queralt combina a la perfecció amb la tasca d’il·lustració d’en Miguel Gallardo per tal de crear un
relat únic que a més de ser distret és una critica punyent i àcida als nostres
dies, a la bellesa de la paraula, a la nostra quotidianitat i a un llarg
etcètera d’ítems que es tracten en aquesta obra juvenil.
Paradoxalment
el títol del llibre ens parla de les paraules inútils però l’autor aconsegueix
amb la paraula crear petites fletxes que es claven a la fibra del lector creant
emocions i sentiments.
Simples
paraules i dibuixos de traços lleugers en negre i blau esdevenen els grans
protagonistes d’aquesta meravellosa proposta.
Segur
que tots ens veiem reflectits en un o altre relat, des de la senzillesa d’un
vocabulari planer i sense masses pretensions però que busca la paraula exacte
per deixar empremta en el lector.
Crec
que és un llibre ideal per al públic juvenil ja que estem acostumant-los a
grans sagues plenes de màgia, a grans obres en mons fabulosos però sovint en la
seva construcció del seu gust lector oblidem omplir el buit que hi ha en la
secció més reflexiva i crítica.
Aquests
relats els mostrarà una fotografia a color del món on viuen i els ajudarà a
veure determinades coses que en la roda del dia a dia no veiem ni els adults.
És
una obra altament addictiva, amena, distreta... i presentada d’una manera suggerent.
Què
més es pot demanar?
De
nou gràcies a Fanbookstenim entre
mans una obra per als adolescents que els tracta amb respecte, valorant les
seves inquietuds i sortint dels cànons preestablerts i trillats.
Estem
d’enhorabona doncs la ploma d’en Mathias
Malzieu ens regala una nova novel·la.
Després
del gran boom editorial que va significar “La mecànica del cor” vàrem descobrir
a un autor que escrivia per tal de tocar la sensibilitat del seu públic lector
i explicar faules modernes carregades de missatge que ens ajuden a reflexionar
i a somiar desperts.
No
és d’estranyar que obra rere obre segueixi col·leccionant un reguitzell de
fidels lectors i segueixi acumulant crítiques positives vers les seves obres.
La
seva vessant més sensible i imaginativa ens ha arribat gràcies a les seves
obres de ficció i a la seva autobiografia “Diari d’un vampir en pijama”.
Només
d’una ment tant inquieta i a la recerca de la bellesa poden brollar històries
tan fabuloses com la que avui us presentem.
A
Una sirena a París coneixerem a en
Gaspard Snow, un noi que no tem als interrogants de la vida i que viu abocat a
la música i als sentiments purs.
Ens
plantem en un vol sense escales a París en un moment on el Sena està a punt de
desbordar-se. Els rumors de la desaparició de les persones que s’hi apropen va
en augment però ningú no en sap la causa.
En
Gaspard, encisat com a músic i com a persona decideix seguir un cant que
l’apropa a la riba del riu.
Quan
hi arriba no pot creure el que veu... Hi ha una sirena que es diu Lula
malferida.
Sent
la necessitat de guarir-la i la porta a casa seva per tal que es recuperi però
tothom que les ha sentit mor al tercer dia.
Podrà
escapar al seu final aparentment anunciat?
Ella
té els dies comptats fóra de l’aigua i ell al haver-la sentit ja ha begut oli
però penseu que és una obra on tot pot passar.
Perquè
hi ha sirenes al Sena? Acabarà París inundat? Què passarà amb la Lula? I amb el
jove Gaspard?
Us
asseguro que aquesta obra trepidant us convidarà a imaginar, a analitzar, a
desgranar la seva bellesa subtil i sobretot a pensar en el poder dels
sentiments purs.
Gràcies
a l’aposta de Rosa dels Ventstenim
entre mans la nova obra del mestre de les metàfores i a una de les plomes més
apreciades pel públic juvenil i no tant juvenil a la actualitat.
Podreu
deixar-lo escapar?
Us
crida des de les llibreries com un suau i melodiós cant de sirena!
Poques
vegades em deixo seduir per un títol atraient o una portada encisadora però en
el cas que avui us presento ambdós factors que embolcallen la lectura em van
presentar una obra excepcionalment bona.
A
La llarga revetlla coneixerem una
historia narrada des del context històric i des del plànol més personal i
emocional d’un dels fets més obscurs de la historia de Catalunya.
Fem
un salt en el temps i ens plantem a les darreries de la bona vida i al inici
d’un conflicte d’ombres ja que aquesta obra es desenvolupa entre l’any 1935 i
el 1936 en que va esclatar la Guerra Civil Espanyola.
Gràcies
als personatges i a les situacions que brollen de la ploma d’en Roger Bastida podem veure com aquest
llibre a més de ser un còctel perfecte i ben documentat per amenitzar les
tardes d’hivern es converteix en una potent eina didàctica i reflexiva per la
societat.
Els
seus protagonistes passen de viure despreocupats, veure xampany, còctels, focs
artificials i vetllades de celebració al Ritz amb les millors robes de l’època
a viure una època ben tumultuosa.
És
un tribut a tots aquells que d’un dia per l’altre varen créixer però no van
deixar que la seva vida s’opaqués per la boira de la Guerra i alhora un cant a
la vida i a la reflexió sobre la naturalesa humana. Ells i el seu grup d’amics
us presentaran un moment visagra de la seva vida des del punt de vista més
ampli.
De
la mà de Columna podem gaudir i
desgranar aquesta gran obra. No ho dubteu i acompanyeu-los en el seu viatge vital,
en les seves aventures i desventures en un escenari i un temps perfectament
il·lustrat.
Igual
que la revetlla dóna pas a la festa i la nit dóna pas al dia aquests nois també
veuran com la llum sortirà a buscar allò que les ombres volen amagar.
I
ara nosaltres volen donar pas a la veu de l’autor:
Quan vas sentir que el
món de les lletres l’estava esperant? Abans que escriptor soc lector! De petit llegia
molt. La lectura és la llavor de l’escriptura, no trobes?
Per tu la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? És una
vocació, totalment. Són moltes hores de dedicació que no estan pagades. Hores i
hores de pensar-hi, de donar-hi voltes. Pocs, poquíssims autors poden viure de
la seva escriptura a Catalunya. I poquíssims autors han viscut de la seva
ploma, al llarg de la història: Guimerà, Sagarra...
Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor?
I la que detestes? M’encisen els autors que juguen amb la llengua. Els
autors que creen nous adjectius, per exemple. Els que s’atreveixen a ser
generosos, a obrir-se, a experimentar amb la llengua. No tothom s’arrisca,
perquè fa mitja por tocar l’idioma. Això pot sortir molt bé o molt malament,
però és un repte interessant que em crida l’atenció. I detesto l’excés de
“llocs comuns”. L’artificialitat, la cosa encarcarada dels llocs comuns.
Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai
per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries? Suposo que
m’estàs preguntant pels meus referents, oi? Sens dubte, la Mercè Rodoreda
presidiria la taula. Ho sé, tothom deu voler convidar-la. Però què hi farem. Louisa
May Alcott, Rafael Chirbes, Jacques Chessex, John Kennedy Toole, Bécquer...
Home, per fer-ho divertit convidaria Quevedo, Lope de Vega, Josep Maria de Sagarra
i Terenci Moix. Aquests són uns quants, sí. Potser demà et diria uns altres
noms. Són tants els bons escriptors que m’han sorprès o que m’han fet passar
una bona estona...
En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat,
present i futur, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Molt cert, el
lligam entre passat, present i futur és ben present a la novel·la. I a molts
nivells. No deixa de ser una evocació, un joc de miralls. Els humans ens guiem
per unes pulsions determinades. Els d’ara i els de fa 200 anys. I 400. Vull
dir, hi ha coses inherents en tots nosaltres. D’això van les tragèdies gregues,
oi?
Creus que l’ésser humà davant les adversitats reneix
mostrant més força i creixent o és un simple instint? Fes memòria:
segur que en més d’una ocasió has pensat que un problema o una situació
complicada no tenia solució. I has tret forces qui sap d’on i per tal de plantar-li
cara. Suposo que, davant les adversitats, tendim a fer-nos forts.
En els moments més durs és on afloren els sentiments i
els lligams més purs? En els moments més durs solem pensar molt, dialogar
amb nosaltres mateixos. Es pot dir que desenvolupem la nostra vida interior. En
els moments més durs sempre fem un exercici d’introspecció per mirar d’endreçar
els pensaments, de buscar coratge, de meditar solucions. I suposo que, a partir
d’aquí, afloren coses, ens adonem de coses: destriem el gra de la palla.
Et veus reflectit en alguns dels joves de la novel·la?
Mmmm... Sí. En més d’un. Al cap i a la fi, tenen la meva edat, any amunt o
any avall. No parlaria d’un únic jove. Suposo que tots som una mica vitrall,
una mica mosaic.
Creus que la joventut d’avui en dia és molt diferent a
la dels anys trenta? Com hagués sigut la novel·la si l’ambientéssim en el
context social català actual? Bé, és el que hem dit abans, oi? Ens movem per unes
pulsions, per uns impulsos que ens empenyen a fer o a refusar qualsevol cosa. I
això no ha canviat gaire. El jovent d’avui en dia, a un nivell epidèrmic,
superficial, no s’assembla gens al dels anys 30. Però a un nivell profund sí, i
tant. Tots els joves han tingut, tenen i tindran els mateixos anhels, les
mateixes pors, les mateixes inquietuds. Per molt que passin els anys. La
novel·la no hagués canviat substancialment, si hagués estat ambientada en el
context actual. És clar, la tensió política dels anys trenta és brutal i no té
res a veure amb el 2020. El moment de preguerra civil va ser molt convuls. Però
si parlem de la psicologia dels personatges és diferent. Els personatges de La
llarga revetlla viuen entre nosaltres: als instituts, a les universitats, als
barris, als pobles.
Quina seria per a tu la banda sonora d’aquesta
novel·la? Les composicions de Benny Goodman, sens dubte! I, potser, alguna peça de
música modernista; no és ben bé la mateixa època, però trobo que pot funcionar
en determinats passatges. I, si ens posem cinematogràfics, m’agraden molt les
bandes sonores d’un compositor que es diu Abel Korzeniowski (A single man, W.E.,
Penny Dreadful, Nocturnal animals).
Després del teu èxit “La mirada de la sargantana” ha
estat més fàcil encarar aquest nou projecte? Bé, gràcies per això d’èxit. Va
ser, més aviat, un èxit a nivell personal: és la meva primera novel·la i,
evidentment, en guardo un molt bon record. Fàcil? No ho sé. Era una història
que em rondava pel cap i que tenia moltes ganes d’explicar. Sempre és complicat
enfrontar-se a la pàgina en blanc.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que
els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us
heu de justificar massa sobre la feina que feu? Jo no tinc una
televisió o un mitjà al darrere. No surto del món de la comunicació, no soc
periodista. El meu altaveu és el que és: el boca-orella, les recomanacions dels
llibreters... És complicat, però aquí estem. I, com jo, un bon grapat dels que
ens dediquem a això: sense ajuda extra, sense un aparador privilegiat... A poc
a poc i amb bona lletra, mai millor dit. Jo no puc escriure vuit hores al dia.
Escric quan puc. Escric, això sí, des de la llibertat personal. Vaig fent la
meva i, si allò que faig troba el seu públic, jo ja estic content. Si el meu
llibre aconsegueix emocionar ni que sigui una mica, quedo satisfet.
Evidentment, quan un llibre “petit”, que no té publicitat, entra a les llistes
dels més venuts o és reconegut d’alguna manera, uf, et sents reconfortat; és
una empenta, una alenada d’aire fresc.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i
agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que
aquestes faciliten? Home, a mi em fa molta il·lusió que els lectors em
facin arribar els seus missatges. Vull dir, soc un desconegut. No m’aturen pel
carrer ni coses d’aquestes! Suposo que sí, que les xarxes faciliten la
comunicació amb els lectors.
Si et
prohibissin escriure... a què et dedicaries? Ui, m’encanta la història, la història de l’art, la indumentària històrica,
el cinema...
Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la
pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mait’han fet i creus essencial respondre? Ens la
pots respondre?
No sé si goso... No hi he pensat mai. Mmm... Potser,
mira, m’agradaria que em preguntessin per coses lleugeres, però que no ho són
tant, com ara pel meu plat preferit. Es pot arribar a conèixer una persona,
fins a cert punt, per com menja, pel tipus de cuina que consumeix...
Moltes gràcies de nou pel
teu temps i les teves paraules!
Et desitgem tot l’èxit que
mereixes amb aquesta nova novel·la!
