Avui ens trobem amb unes de les obres imprescindibles per
aquesta tardor, una obra que realment m’ha encantat i de la que em costarà no
desvetllar res per tal de no trencar la intriga de la narració.
Se m’acudeixen molts ítems per parlar de Sobre la terra impura, és una obra molt
addictiva, sensible, àcida, reflexiva, de lligams personals i lligams
familiars, la importància de la identitat, la curiositat... Ja veieu! És un
còctel perfecte amb els ingredients justos i en la mesura necessària!
En aquesta obra escrita per Melcior Comes coneixerem a un jove escriptor mallorquí que rep
l’encàrrec d’escriure la biografia de la Dora Bonnín, una actriu brutal, de
bellesa extrema i envoltada d’algun escàndol que ha mort recentment.
 |
| ©Leticia Garrido |
De la mà de Proa podreu
gaudir d’una novel·la amb un ritme frenètic que ens encisarà i ens portarà a
plantejar-nos els dubtes més humans per tal d’entendre les emocions dels
protagonistes.
Uns personatges molt potents, un bon escenari, un gran
factor detonant i una trama ben treballada que no decep fan d’aquesta obra una
veritable joia.
Secrets, llums i ombres es donen cita en aquesta gran aventura
familiar i psicològica.
Però per conèixer realment l’autor el millor és donar-li
la paraula.
Quan vas sentir que el
món de les lletres l’estava esperant? Sempre
he sabut que volia ser escriptor. O escriptor o… No sé què hauria fet de no
poder escriure.
Per tu la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? El primer és la vocació; si després en
pots fer la teva professió, doncs millor, clar!
Quina és la
qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes?
La capacitat per donar un sentit a les coses; per
expressar-se amb gràcia i encert. Per fer-nos vibrar amb la seva mirada.
Detesto la pompositat, la injustícia d’una mirada literària que es conformi amb
poc, amb el tòpic o la rutina de les paraules.
Que és imprescindible a
l’hora d’escriure per a tu? Tenir
personatges; saber què els passa. Saber què volen i com es veuen a si mateixos.
Que t’agradaria saber
fer millor? ¿En
l’escriptura? Moltes coses! Tenir més talent per als personatges femenins, per
exemple; o saber amb més profunditat de què estic escrivint. Tenir més enginy
verbal…
Com t’agrada relaxar-te?
Amb un llibre, al
sol.
Ens podries dir un
personatge històric o actual al que admiris? Shakespeare. O Josep Pla. O Abraham Lincoln.
Un llibre que t’hagi
inspirat és... Molts!
«En lloc segur», de Wallace Stegner.
Quin consell li donaries
a un jove escriptor que comença? Que
escrigui molt. Que publiqui poc. Que llegeixi molt. Que es casi. Que es
divorciï. Que adopti un gat.
Quina seria la teva
frase per penjar a la paret? Aquestes
frases de Renard: «En literatura només
existeixen els bous. Els genis són els més grassos, els que penen divuit hores
al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.»
Imagina que
pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans
escriptors. A qui convidaries? Hi haurien els autors que has traduït en més
d’una ocasió? A Shakespeare, que
m’agradaria anar a les seves festes. I a Balzac, que sopava dos cops cada nit.
Des de la teva
tasca de traducció has estat un defensor de la nostra llengua. Creu que les
traduccions o la literatura en català van per bon camí? Molt bo; cada cop hi ha més bons traductors, més formats, i més llibres i
millor traduïts. S’està fent una bona tasca. Caldrà tornar a traduir coses que
en el seu moment es van traduir malament.
El teu protagonista
és un jove escriptor mallorquí. En què t’hi assembles? En tot, en res. La veritat és que no ho he anat a pensar a fons. Algunes
coses són meves, però no les que semblen a primera vista. D’altres són de
col·legues, amics, o rivals, etc.
En aquest
llibre tornes la veu a la Dona Bonnín quan ja no pot explicar la seva història.
Creus que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? La memòria és la veritat. Només podem saber la veritat si tenim memòria.
Per això també la memòria és la clau de la creativitat literària. Però sí; quan
es perd la memòria pròpia es perd la identitat, la possibilitat d’accedir a les
coses tal com van ser viscudes. La literatura té el poder de refer tot això. De
dotar-ho de vida, restaurar-ho.
Què t’atrau
dels dietaris personals? Articular l’acció a través d’aquest element ha estat
fàcil o complex? És un recurs clàssic, que
jo havia usat en alguna novel·la anterior. En el dietari íntim —el de la Dora,
i el del seu fill, que trobem dins la novel·la, també— veiem la ment i el cor
dels personatges, la possibilitat d’accedir a una intimitat que habitualment es
manté tancada. Aquesta possibilitat és molt atractiva.
Creus que una
veritat fereix o té la capacitat de curar? La
veritat és imprescindible. Si ha de ferir, que fereixi. Però la mentida mata,
que és pitjor.
Aquesta obra
ens mostra un gran treball dels personatges a nivell psicològic. Creu que els
bons són tan bons i els “dolents” tan “dolents”? Ningú és bo o dolent, perquè ningú és mai d’una sola peça. Som complexes,
i ‘situacionals’; en determinats moments podem fer el pitjor, i en d’altres, el
millor. Etc.
Quina creus
que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Cada personatge, de fet, té una cançó, almenys dins el meu cap. Abans de
posar-me a escriure sobre els personatges, escoltava aquestes cançons.
Hysteria, de Muse, pel Leo. Where is my mind, pel narrador; Hansel i Gretel, de
JM Oliver, per la Coloma, etc.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells
que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que
feu? Sovint em demanen, en aquesta línia, ‘per què’
escric. Com si em calgués un per què. Com si s’anés a un futbolista a
demanar-li mai per què juga a futbol. Jo escriuré, passi el que passi. És la
meva manera de ser, de mirar el món. No em cal justificar-me. Els llibres que
puc arribar a escriure diran per què ho faig.
Creus que ser
escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la
interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No, tot el contrari. És més esclau, perquè has d’estar pendent de la
imatge que projectes, i de buscar projectar-la. Abans no podies fer això. Ara
sí, i resulta que ho has de fer. Perquè és imprescindible. M’agrada, òbviament,
que algú a qui trobo a les xarxes em digui que un llibre li ha agradat, i veure
com el recomana, etc. Però també te’n portes insults, improperis, i ets
testimoni d’enveges, rivalitats, polèmiques de pa sucat amb oli que et treuen
temps i tranquil·litat d’esperit. Cal ser estoic.
Si et prohibissin
escriure... a què et dedicaries? A muntar un partit polític,
o un escamot d’assassins a sou, que em permetés tornar a escriure. ¿Bé que
hauríem de revocar la prohibició, oi?
Per acabar ens
agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta
que mai t’han fet i creus essencial
respondre? Ens la pots respondre?
¿Què es
necessita per escriure un bon llibre? Calen tres coses. El
problema és que ningú sap quines són.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta
trepidant història.
Àngela
Sánchez Vicente
La Petita Llibreria
