Duomo
Ediciones nos presenta un truco de ilusionismo, de magia de salón mezclada con la
magia arcana, con trucos de prestidigitación y magia de la tierra, de la sangre
y del tiempo.
Con una portada que me evocó al sombrerero loco de
“Alicia en el país de las maravillas”, donde tras el sombrero como símbolo de
los magos y una niebla que lo envuelve, tenemos a un protagonista que no nos
revela su cara, así en sus ojos no podemos descubrir su verdadero yo, tendréis
que entrar en su mundo en El mago que se
perdió en su sombrero y descubrirlo.
Una historia narrada en dos tiempos, un pasado que
recuerda nuestro protagonista y que le ha llevado a la vida triste, vacía y
fracasada y su presente, donde el azar, la magia o la casualidad le llevaran a
creer en lo que no cree y a su vez representa.
Anton es un mago, un ilusionista que ha caído casi en el
olvido, su representante poco trabajo le encuentra y casi siempre acaba
haciendo funciones en residencias o cumpleaños. Él había soñado a lo grande y
ahora ese sueño es un espejismo en una vida que no quiere reconocer.
Tras una función y regresando hacia su hogar se adentra
en el Parque Natural de Tiveden, una zona de bosque virgen escandinavo, allí un
suceso inesperado le llevará a cruzarse con una niña que solo le pedirá una
cosa, esté, más enfadado consigo mismo que con la niña decide no ayudarla y ese
preciso momento será el inicio de su mayor y peligrosa aventura.
En el bosque conocerá a un matrimonio mayor, Gunnar y
Greta quienes le explicaran la magia del bosque y aunque él no les creerá,
acabará dándose cuenta que su vida ahora depende de cumplir tres pruebas
decididas por la Reina, conocida como vieja Gandula.
Lo que no sabe es que no toda la magia del bosque es
buena y por allí ronda el Eterno Llorón, un personaje que se cobra las lágrimas
de sus presas, las cuales no regresan.
Una historia rocambolesca, narrada en capítulos muy
cortos que le dan un tempo rápido y dinámico, con descripciones cuidadas y con
personajes reales y otros mágicos como Zomers, Brujas, Trolls y algún que otro
fantasma.
Lars
Vasa Johansson nos presenta una fábula con su propia moraleja y aunque
en la novela se remarca la idea de la importancia de ayudar a los demás y como
esto puede afectar a nuestra propia vida, me gustaría añadir que es una oda al
positivismo, si creemos que todo saldrá mal así será pero si ponemos un poco de
esperanza y esfuerzo todo puede ser mejor.
Un reclamo único para los que creen en la magia, para los
soñadores y para los escépticos, una novela para todos los lectores.
Divertida, amena, irónica, profunda y con lecturas
entrelineas. Simplemente es como un gran truco de ilusionismo, el lector creerá
que tiene entre las manos solo una novela más cuando en realidad tiene todo un
mundo que se irá desplegando ante sus ojos.
Si no creéis lo que leéis aquí os dejo sus primeras páginas. Estáis a punto de descubrir el gran truco de un éxito asegurado esta
temporada.
D’una manera magistral, plantejada des del present i amb
els ulls posats en el passat i en la naturalesa humana coneixerem a la Mireia,
la protagonista de La fugitiva.
És de les novel·les de les que no en surts indiferent i
et fan reflexionar sobre el món, sobre com el perceps i com actues amb qui
t’envolta. Que fàcil és jutjar des de la desconeixença!
La Mireia és una velleta que ja ha passat els noranta
però de les que a primer cop d’ull no te’n apiadaries mai. És una harpia, és
retorçada i difícil d’entrar al seu món però... ¿Perquè és així aquesta bona
dona?
L’únic raig d’esperança per desglaçar el cor d’aquesta
dona a la tardor dels seus dies és la seva néta Sònia.
A través de xerrades veurem com va ser la vida d’aquesta
nonagenària i potser entendrem com a vegades les bufetades de la vida ens
marquen i sense saber-ho encara té ferides del passat que no han tancat bé.
És impressionant la sensibilitat que la seva autora, la Blanca
Busquets ens presenta a aquesta dona que acabarem estimant.
Només si llegiu aquesta joia que ens ofereix Proa ho
descobrireu i us asseguro que sortireu de la lectura sense ganes de criticar a
ningú sense haver-vos provat les seves sabates una bona estona.
És una fugitiva però ha de recordar que no es pot fugir
d’un mateix o del que un ha construït.
Res millor per descobrir una gran novel·la que la pròpia
veu de la seva autora.
Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava
esperant?Quan tenia 9 anys,vaig tenir clar que volia ser escriptora. Per tant, deu ser això, oi?
M’hi vaig posar als 12.
Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I
la que menys?La qualitat, que el més important per a ell/ella sigui
escriure, i no la parafarnàlia que envolta aquest món (vendes, premis, festes
literàries...). La que menys, es dedueix pel que acabo de dir: els fums (que no
vol dir la falta de disponibilitat en moments determinats, no s’ha de
confondre!)
Un llibre que t’hagi inspirat és... Impossible acotar-ho a un, ho sento. Són totes les
lectures de la vida...
Imagina que poguessis fer un viatge en el temps i l’espai
per fer un sopar amb grans figures de la literatura de tots els temps. A qui
convidaries?Oh, seria fantàstic! Ausiàs March, Josep Maria de
Sagarra, García Lorca, Bernat Metge, Thomas Mann, Marcel Proust, Víctor Català,
Jane Austen, Bram Stoker, Mary Shelley, Agatha Christie, Giacomo Casanova,… Em
sembla que no hi cabríem, a taula!
Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu?Tenir alguna cosa per
comunicar, simplement.
Suposem que la teva tasca a les presons t’ha ajudat a no
jutjar i a escoltar. Com ha estat el procés de “creació” de la Mireia, la peça
clau d’aquesta novel·la?Ficant-m’hi a dins, com faig amb tots els personatges, i
mirant d’entendre per què ha fet el que ha fet.
Creus que el passat és present que es vol fer futur?No. El passat condiciona el
present, però no l’és. I el futur és una oportunitat per fer-ho tot nou.
Les primeres impressions sempre enganyen?No, si ens fixem en els
ulls. Els ulls no enganyen mai.
Creus que aquesta novel·la ens pot obrir els ulls a la
problemàtica que existeix avui en dia vers el respecte i valoració de la gent
gran?La veritat és que aquesta es mereix força el que li
passa. Jo no la faria servir d’exemple. Si és per això, et recomanaria l’àvia
Dolors d’ “El jersei”. Allà sí que es té en compte tot això que suggereixes.
“Jardí a l’obaga”
ens va presentar a la Mireia d’una manera ràpida. Tenies pensat fer la novel·la
posterior o va sorgir de manera natural?No, no. La idea va sorgir de
pensar que la Mireia es mereixia si més no un dret a rèplica. Però això va ser
quan “Jardí a l’obaga” ja s’estava venent. Se’m va acudir de sobte i… m’hi vaig
posar.
Què ha canviat més a Barcelona des que la Mireia va
néixer fins avui? Com valores els canvis socials? (treball de la dóna,
infraestructures, “classes social”, nivell de vida econòmic, seguretat...)Ha canviat molt tot i encara
queda molt per fer. Ara bé, no oblidem que som persones humanes, i això vol dir
que tenim defectes com a individus però també com a societat. Per tant,
benvinguts els avenços, però no ens hi confiem.
Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta
novel·la?Decididament, música de teatre, que és el que ha marcat
la vida de la Mireia: òperes de Verdi i música de cabaret.
Com imagines la Diada de Sant Jordi d’aquest any?Com totes: plena de sol
(encara que plogui), amb molta gent, amb molts llibres, amb molts lectors. El
dia de Sant Jordi és un dia especial i alegre, trobo.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que
els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta,
s’han de justificar massa sobre la feina que fan?Jo escric per ser feliç. I
no sé si molesto algú fent-ho, però de moment ningú no s’ha queixat. Per tant,
penso que no m’he de justificar de res.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè
gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors?Ui, una cosa és la
publicitat (molt més fàcil amb les xarxes socials, això és evident), i l’altra,
escriure. Escriure, per a mi, és més fàcil des que existeixen els ordinadors!;-) Quant al contingut, tan fàcil o difícil
és ara com abans. Almenys per a mi.
Tens algun nou projecte que ja va prenent forma?En tinc diversos, però ara
mateix no tinc temps de pensar cap on vaig. Per allò que dèiem de les xarxes
socials, Sant Jordi, presentacions… Hi pensarem a la primavera!
Per tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes,
l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic?El reconeixement del públic.
Més ben dit, la comunicació amb els lectors.
Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries?Ui, escriuria mentalment. No
ho resistiria, si no. M’aprendria els paràgrafs de memòria, i aniria fent, més
a poc a poc, però aniria fent.
Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la
pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus
essencial respondre? Ens la respons?
S’ha de llegir per escriure?S’ha de llegir, llegir i
llegir. No es pot escriure sense llegir. L’escriptura sense lectura, és buida,
no té referents, no té coixí, no té història.
Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que
mereixes!
Moltes gràcies a vosaltres i, sobretot, per la
ressenya! ;-)
La darrera novel·la que he llegit m’ha tocat, ha arribat
al meu cor i m’han remogut la consciència.
D’una manera magistral, plantejada des del present i amb
els ulls posats en el passat i en la naturalesa humana coneixerem a la Mireia,
la protagonista de La fugitiva.
És de les novel·les de les que no en surts indiferent i
et fan reflexionar sobre el món, sobre com el perceps i com actues amb qui
t’envolta. Que fàcil és jutjar des de la desconeixença!
La Mireia és una velleta que ja ha passat els noranta
però de les que a primer cop d’ull no te’n apiadaries mai. És una harpia, és
retorçada i difícil d’entrar al seu món però... ¿Perquè és així aquesta bona
dona?
Viu a Sarrià i entre els seus hobbies està criticar i
emprenyar a les noies que l’ajuden a la casa i a despotricar dels veïns. Es va
casar amb un home amb possibles i amb un cert nivell amb el que va tenir un
fill i una filla però tampoc s’hi tracta.
L’únic raig d’esperança per desglaçar el cor d’aquesta
dona a la tardor dels seus dies és la seva néta Sònia.
A través de xerrades veurem com va ser la vida d’aquesta
nonagenària i potser entendrem com a vegades les bufetades de la vida ens
marquen i sense saber-ho encara té ferides del passat que no han tancat bé.
És impressionant la sensibilitat que la seva autora, Blanca Busquets ens presenta a aquesta
dona que acabarem estimant.
Només anant a l’arrel dels seus drames comprendrem el seu
pensament d’avui en dia.
Estarà a temps de canviar? Podrà la Sònia desencallar a
l’àvia de la ràbia i la negativitat que transmet?
Només si llegiu aquesta joia que ens ofereix Proa ho descobrireu i us asseguro que
sortireu de la lectura sense ganes de criticar a ningú sense haver-vos provat
les seves sabates una bona estona.
A vegades es té tot i alhora no es té res. La buidor i la
solitud han marcat la seva vida junt amb esdeveniments posteriors a la Guerra
que no us desvetllaré.
És una novel·la àgil, vital, sensible, dolça, realista...
¿Quantes Mireies hi ha pel món? ¿Quantes Mireies hi ha al nostre entorn?
Llegiu-lo, rememoreu els seus dies, acompanyeu-la en el
balanç de la seva vida i descobrireu grans secrets.
És una fugitiva però ha de recordar que no es pot fugir
d’un mateix o del que un ha construït.
No la deixeu escapar! És una opció genial per la diada de
Sant Jordi d’enguany!
