El año en que te conocí

Que buena es la sensación cuando te sientas a escribir sobre una novela que acabas de leer y solo se te ocurren cosas positivas y el ansia por recomendarlo es tan potente que modifica todas tus estructuras.

No nos engañemos, a veces tener un nombre como es Cecelia Ahern entre manos es difícil ya que está en el punto de mira dado que se espera mucho de ella después de los éxitos mundiales como “Posdata: te quiero” y “El momento de mi vida” por destacar algunos.

Al empezar la lectura pensé que ojalá fuera la mitad de bueno que “Posdata: te quiero”, reconozco que lo he leído diversas veces y siempre lloro, suspiro, me enamoro de nuevo… ¿Qué tendrá esa historia?

Este invierno vuelve con El año en que te conocí y creedme, vale mucho la pena y cumple con las expectativas que la propia autora genera en sus fieles seguidores.

Es una novela amable, dulce, fuerte, llena de sentimientos que traspasan las páginas y nos obligan a parar, respirar y tomarnos sorbos de café o chocolate para seguir.

A veces se te frunce el cejo, otras se te dibuja una sonrisa en la cara y sólo deseas que nadie te esté mirando. Para ser totalmente sinceros es una novela que se vive.

En estas páginas conoceremos a Jasmine, una carismática chica que sólo vive para su hermana y su trabajo hasta que la despiden y siente que toda su vida se desmorona y se verá muy impotente y rabiosa para encontrar una nueva ilusión o un nuevo comienzo.

Por otro lado está Matt, un chico al que ella ve desde su casa mientras él hace su programa de radio que debe cesar su actividad después de una entrevista demasiado escandalosa.

Ya tenemos al chico y a la chica como ingredientes principales y una Navidad muy americana como telón de fondo.

El olor a pavo, a abeto recién cortado, el bullicio de los comercios, el frio helador de la ciudad son el contexto ideal para que estos dos, que en un inicio se detestan crucen la barrera del odio y se rindan al amor y a un nuevo giro vital.

¿Qué pasará con sus corazones?

Gracias a Ediciones B y a su edición de Bolsillo podremos vivir el día en que se conocieron y juzgar si fue una flecha acertada del destino o un gran disparate.

Sólo os quiero hacer una advertencia: manteneros cerca de pañuelos, preparad algo de dulce para tener a mano y alguna bebida calentita. Es una historia tan bonita que os enganchará y no os querréis mover hasta saber cuál es el desenlace.

Nunca una historia de amor fue tan bien narrada.

¡Id a vuestra librería de cabecera y enamoraos!

No me dejes

Por Ángela Sánchez Vicente

Hoy os presento una novela que desprende un olor floral sin igual y un aliento de una nueva vida que no tiene precedentes.

Os recomendamos la dulce y vital lectura de la novela No me dejes, el último éxito editorial de Màxim Huerta que nos presenta Booket.

Realmente este chico se ha ganado un lugar de oro en las estanterías de todas las librerías a la vez que cosecha buenas críticas y sus presentaciones y firmas de libros se multiplican. 

Sus lectores fieles sabemos que encontraremos una novela de calidad, renovadora, llena de esperanza y con un telón de fondo inconfundible.

Se dice que esas cosas que se hacen con amor son aquellas que salen bien y es notorio que el autor más allá de su faceta televisiva es un grandísimo escritor y amante de las letras.

Sus incontables viajes y su gran humanidad nos llevan a vivir escenas perfectas ubicadas en la ciudad de la luz con unos personajes que enseguida nos tocan el corazón.

Esta vez acompañaremos a Mercedes y a Tilde a una caída a los infiernos y a un resurgir cual ave fénix acompañadas y guiadas por el huracán Violeta.

Ellas se refugian en su lugar favorito, en la bella floristería “L’Étoile Manaquante” regentada por el señor Dominique, un hombre derrotado por la vida pero que aprendió de sus flores que aún sin agua son capaces de vivir y mostrar su belleza.

¿Qué aprenderán nuestras compañeras de viaje?

Mercedes fue abandonada por su marido y Tilde cree que no es capaz de encontrar a alguien que le quiera… ¿Será cierto? ¿No hay nadie que pueda ver la inmensa luz que irradian?

El valor de la amistad y la incondicionalidad cobra mucha fuerza con la llegada de Violeta, en una madrileña que huye de su amor. ¿Podrán las tres juntas encontrar el bienestar y una situación sentimental que las llene y ahogue sus soledades?

No os desvelaré mucho (por no decir nada) ya que es una novela tan detallista, tan simbólica y que nos invita tanto a la reflexión sobre nosotros mismos que se convierte en un esencial y no os quiero “chafar” ninguna sorpresa.

Pero pensemos en los grandes éxitos del autor: “El susurro de la caracola”, “Una tienda en París”… todas ella tienen en común ese halo que nos deja cuando acabamos la lectura.

De la mano de Booket podemos disfrutar de una novela de la que solo se pueden decir adjetivos calificativos en positivo y como ya os dije el año pasado espero que este no sea el último libro de Màxim, ya que como el dicho popular “uno al año no hace daño”, más bien todo lo contrario, sus novelas son curativas para el alma.

Así que aquí os dejo sus primeras páginas como invitación a una lectura que no olvidaréis fácilmente.

El nostre pitjor enemic

Per Àngela Sánchez Vicente

Tenim un amic que després de molts relats breus i reculls de contes debuta com a novel·lista i per ser sincers no podem estar més contents amb el que ens proposa. 

Us parlem d’en Jesús M. Tibau, autor del que ja us hem parlat a través de la seva obra “El noi del costat del padrí” i d’una entrevista que gentilment ens va concedir. És la fusió perfecte entre un home inquiet i molt intel·ligent que amb la seva sensibilitat i gran facilitat per empatitzar amb el públic ens regala unes lectures que són un bàlsam pels nostres dies grisos.

Amb El nostre pitjor enemic, novel·la que l’ha convertit en el merescut guanyador del XXXIII Premi de Narrativa Rivera d’Ebre ens presenta el que esperem que sigui una llarga carrera com a novel·lista.

Creiem que una persona com ell que té tinta a les venes i ulls profunds per arribar a la sensibilitat dels lectors per mitjà de la seva capacitat de comunicació té l’èxit assegurat. Quina llàstima que ens moguem en un món en que grans noms i molt màrqueting puguin dir quins llibres són best-sellers i quins no; per sort el públic ja no es deixa entabanar tant i escull pel contingut dels llibres allò que vol llegir.

En aquesta novel·la trobarem a dos personatges d’orígens totalment oposats que acabaran parlant de tot el que es composa la vida. 

Tant el general exdictador com el comandant que s’encarregarà de vigilar-lo tenen que fer les paus amb el seu passat i eliminar la culpa de les seves vides. Podran? Què han fet? Són realment culpables? 

Com comprendreu després de recomanar-vos amb tanta vehemència aquesta obra no us en direm massa cosa doncs l’interessant és que el descobriu vosaltres mateixos sense cap mena de filtració que us pugui avançar el que passa a les darreres planes.

És sensible, reflexionant sobre l’amor i la falta d’aquest, les dificultats a l’hora de comunicar-se i com un fet puntual pot marcar la nostra vida.

Si som sincers amb nosaltres mateixos sabem que el que importa a la vida són els nostres éssers estimats, sentir-nos que pertanyem, que transcendim, que li importem a algú, que som escoltats... No cal que sigui un amor estereotipat però si una relació de dues persones que es respecten i s’ajuden a créixer.

De la mà de Cossetània Edicions teniu entre mans una obra sense precedent, amb el segell de qualitat de l’autor i amb uns personatges que us posaran la pell de gallina. 

Voleu entendre’ls? Voleu emocionar-vos?

Vinga va, cap a les llibreries!

Entrevista Imma Tubella

Quan vaig llegir el títol del llibre que avui us presentem em va semblar que havia de ser un llibre interessant i misteriós. Un cop el vaig començar a llegir i em vaig endinsar en les històries que ens explica em va convèncer del tot.

Columna Edicions ens apropa Un secret de l’Empordà d’Imma Tubella amb qui farem un recorregut per l’Europa d’entreguerres. Comença a l’agost de 1935 a la carretera d’Albons a Viladamat on un Rols-Royce avança a tota velocitat i acaba estavellat contra un arbre. 

Al seu interior hi viatgen el príncep Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen. Tot el que va succeir abans i desprès d’aquest fet ens ho relata en Joan en una conversa que té amb en Fred a l’any 1992. Junts rememoren l’accident i el secret que s’hi amaga.

La conversa desplega la història dels ocupants del cotxe i les seves relacions amb personatges del moment, com Sert i Dalí, i també les dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola, l’auge del nazisme, les vils accions de la Gestapo, la vida desenfrenada dels aristòcrates decadents i la misèria dels refugiats catalans als camps francesos. I, enmig del caos, la dignitat d’un poblet que, desafiant l’enemic, preserva el seu gran secret.

L’espiral de la novel·la, com la tramuntana que sovint bufa a Albons, s’emporta el lector a recórrer, en un relat vertiginós que el deixarà sense alè, els moments cabdals de l’Europa d’entreguerres.

Si dic que la novel·la m’ha arribat a l’ànima em quedo curta, així que res millor que conèixer una mica millor a la seva autora amb les seves pròpies paraules.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Quin fou el detonat que et va impulsar a escriure aquesta novel·la? Quan tenia deu o onze anys vaig guanyar un premi de novel·la a l'escola i vaig decidir que seria escriptora. I he escrit molt, però assaig... Molt aviat vaig descobrir que no em guanyaria la vida amb la ficció i vaig optar per construir una carrera acadèmica i per tant vaig haver d'anar omplint un currículum de recerca del que no me'n penedeixo gens. Tot té el seu moment. De tota manera haig de dir que mai he deixat d'escriure ficció, que he guardat en un calaix.

Com a Doctora en Ciències Socials i Catedràtica de comunicació. Quina és la qualitat que més aprecies en un comunicador? I en un escriptor? Sempre he basat les meves classes de Teoria de la Comunicació, dirigides a futurs comunicadors, en el conreu del dubte. Un bon comunicador ha de ser un mediador neutre capaç de traduir al llenguatge quotidià conceptes difícils, però mai ha d'acceptar un fet com a veritat única. El dubte l'ha de conduir a la recerca i a anar al fons de les coses. Perquè se m'entengui des del primer moment, sempre he començat les meves classes amb Rashomon, de Kurosawa on es produeix un fet i hi ha diverses interpretacions possibles. Kurosawa dóna tots els elements d'anàlisi i és l'espectador qui decideix quina és la veritat.

En un escriptor la qualitat que més aprecio és la seva capacitat de descriure les emocions humanes més secretes i profundes. I molt especialment que sigui capaç d'explicar una història que no et deixi indiferent.

I quina és la que menys t’agrada? En el comunicador, que pensi que té la veritat absoluta i que converteixi aquesta veritat en espectacle. En l'escriptor, que es limiti a escriure paraules en una pàgina en blanc i que oblidi la música. Quan llegeixes a Marguerite Duras trobes aquesta música més enllà de les paraules. O Modiano, que ha explicat la mateixa història en tots els seus llibres i que ha guanyat el Nobel, no per la història sinó per la música.

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Saber trobar aquesta música i molt especialment sentir-me lliure perquè els meus personatges també se'n sentin i resultin creïbles. 

Què t’agradaria saber fer millor? Tocar un instrument. Concretament el piano. És la meva assignatura pendent. Però si he estat capaç de publicar la  primera novel·la a la meva edat, tot és possible.

Com t’agrada relaxar-te? Arribant a casa, seient en el meu sofà i agafant un llibre o escoltant una música que em permeti somiar.... També em relaxo cuinant si no és per obligació quotidiana.... I fent el mort al mar.... Vaja, tinc múltiples maneres de relaxar-me....

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? En podria citar uns quants, però si n'he de dir un, en diré una, la Simone Weil, perquè és la metàfora de tots els horrors i tota la bellesa del segle XX, des d'Auschwitz a la lluita per l'alliberament de la dona. 

Un llibre que t’hagi inspirat és... El quartet d'Alexandria, de Lawrence Durrell....i tots els de la Duras.

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? No temis la llibertat! I no és un tòpic, acostumem a tenir por de la llibertat, jo la primera.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No ho se. Només tinc l'experiència d'haver publicat llibres d'assaig i en aquest cas la interacció mitjançant les xarxes socials no s'ha produït, o en tot cas ha estat molt anecdòtica. Les xarxes socials són l'immediat i l'escriptura és reflexió. Un cop has publicat un llibre ja no és teu, els lectors l'interpreten com volen segons les seves experiències i necessitats i no estic segura que vulguin compartir la seva interpretació amb l'autor, per por de decebre's.

Ara ens centrarem una mica en la novel·la, anirem amb peus de plom, ja que no volem desvetllar l’argument i prendre l’esperit que la novel·la deixarà a cada lector.

Un secret de l’Empordà és la teva primera novel·la. Què t’ha portat a escriure-la? Una casualitat. Fa anys varem tenir una casa a Albons a pocs metres d'on es va produir l'accident del príncep Mdivani i de la seva amant, la baronessa Thyssen. Abans no n'havia sentit a parlar mai però com que tothom ens el citava vaig començar a investigar i a interessar-me pel tema.

La novel·la gira al voltant d’un accident. Quin motiu et va portar a escriure sobre aquest tema? Volies escriure des del principi al voltant d’aquest accident? Vaig començar per l'accident però finalment és l'anècdota que em permet explicar l'Europa d'entre-guerres i l'ambient d'un Empordà on conviu una avantguarda internacional -que acaba de sortir d'una guerra sagnant, que ja veu a venir la següent i que per tant intenta viure al límit-, amb una classe rural que viu sota mínims i que també es prepara per una guerra civil. D'una banda, el príncep -que té una gran habilitat per navegar entre aquests dos mons-, és el pont entre una i l'altra, i d'altra banda la Gestapo -que apareix al final de la novel-la amb el seu interrogatori il·legal a Albons-, també uneix, d'alguna manera, el clima de por de la nostra post-guerra amb els horrors de la Segona Guerra Mundial. 

Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Sense cap mena de dubte, How's Chances, escrita per Irving Berlin per la Barbara Hutton, la segona dona del príncep, i interpretada de manera magistral per l'Ella Fitzgerald.

Donar veu a terceres persones per explicar el succés ha sigut complicat o creus que és una manera d’apropar allò que vols dir al lector? Va sorgir de manera natural des dels inicis i possiblement va ser la meva manera de dialogar amb el lector.

Quin creus que és el teu personatge preferit? Perquè? Respondre a aquesta pregunta em faria sentir com la protagonista de la Decisió de Sofia de William Styron, que ha d'escollir quin dels seus dos fills ha de morir en mans dels nazis.... Tots els personatges tenen coses que m'agraden i coses que em desagraden.... No puc escollir.

I aquell que t’ha costat més construir o fer encaixar amb els altres? Els que m'han costat més construir són els reals, els que no he inventat, perquè no em deixaven gaire espai per la fantasia. Era com si em tinguessin lligada de mans i no volguessin que m'interposés dins la seva vida.

A l’epíleg ens has explicat que has estat sempre lligada a l’Empordà. Escriure aquesta novel·la t’ha despertat antigues emocions i sentiments? M'ha donat la possibilitat d'escriure sobre la gent d'aquesta comarca i sobre els seus paisatges que per a mi són part de la meva família, de la meva història i que han ajudat a construir la meva identitat. 

 Què aporta l’Empordà a l’Imma, no només com a escriptora, sinó en tots els aspectes de la teva vida? A l'Empordà hi ha les meves arrels, els meus avantpassats i la seva història. Hi ha la botifarra dolça, el bisbalenc, el recuit i la Tramuntana, però també és una terra de pas, cosmopolita, capaç de seduir i d'integrar altres cultures i tradicions.

Tens pensat ja escriure una segona novel·la? Ja estic escrivint-la des de fa mesos, i ja tinc idees per una tercera, quarta, cinquena....

Si fos el cas, tornaries a tractar els mateixos temes que han sortit a la teva primera novel·la o canviaries de registre Canvio totalment d'època i de paisatge... tot i que sense voler-ho podria tenir algunes coses en comú.

Ja sé que ens avancem molt en el temps, però com t’imagines el treu Primer Sant Jordi com a escriptora? No voldria semblar presumptuosa, no ho sóc gens... però ja he viscuts altres Sant Jordi signant llibres d'assaig. En tot cas signar llibres, si és el cas, sempre és agradable perquè et permet dialogar amb els lectors.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa que ja deus conèixer: Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre-la? Ens la respons?

On és Youkali? Youkali és l'illa dels meus somnis, és la llibertat que tots somniem acaronar. És tan real com somniar...però Youkali no existeix.  

Moltes gràcies de nou i felicitats per la novel·la!

Maria Valle