Per Eva de las Heras i Mestres
Després de l’èxit de “El guardià invisible”, on es posa de
manifest, que no és una peça única i que queden moltes preguntes per respondre
en la vida de la inspectora Salazar, i sobretot per difondre la cultura
mitològica de la vall del riu Baztán
(Navarra).
Dolores Redondo
(Donostia, 1969), continua treballant i aprofundint en el triangle que formen
la protagonista, Amaia Salazar, la família d’aquesta i la societat de la vall i
la seva cultura. L’autora des del primer moment va parlar de l’obra com una
trilogia, però no de tres peces soltes, sinó una peça partida en tres que a
l’hora formen una i que podrem trobar de la mà de labutxaca en un format còmode i econòmic.
Ja en el primer llibre quedava prou
evident que la vida a la vall era força dura, la climatologia més pròpia de
novel·les de ciència ficció com Somien els androides amb ovelles elèctriques?
de Philip K. Dick, més coneguda per l’adaptació cinematogràfica batejada de
nou, amb el nom de Blade Runer; i sobretot per la imatge distorsionada d’una
idea de societat tancada que s’impermeabilitza a tot allò que no s’identifica
amb la vall.
La història ha conjugat molt bé la
vida personal i familiar, en un entorn complicat i complex on les veritats no
són manifestades i només apareixen perquè els esdeveniments ho reclamen, per
això cal tenir molt present la fortalesa de la família de la protagonista i la
figura del James, parella de l’Amaia i sobretot autèntic puntal de la fortalesa
moral de la seva esposa.
L’acció a El llegat dels ossos arrenca amb una nova situació personal de la
protagonista com és l’assumpció d’una maternitat molt imminent, a l’hora es
produeixen tot un seguit d’actuacions vandàliques en una església de la vall,
que faran que torni a la terra que la va veure créixer.
En paral·lel la inspectora Salazar
començarà a investigar tot un seguit de coincidències que la durant a
determinar que hi ha un assassí en sèrie, que fa anys que actua mitjançant la
inducció a l’assassinat per terceres persones, però amb un petja molt
indiscutible: TARTTALO.
El desenvolupament de la novel·la es
realitza majoritàriament a la vall però també es mou la protagonista per
Pamplona, i justament en aquest radi d’acció apareix una figura distorsionadora
de la racionalitat i la metodologia de la inspectora com és el jutge Markina.
Els seus raonaments basats en la
lògica i l’anàlisi es veuran alterats per situacions personals com és l’intent
de compaginar l’atenció al seu fill i cobrir les necessitats més bàsiques
d’aquest, i superar la situació personal en la que es desenvolupa la relació
amb la resta de l’equip investigador, i com no, el plegat de silencis que
envolten la vida de l’Amaia.
Finalment vull destacar la idea
estereotipada de que les segones parts no acostumen a ser-ne millors, crec que
l’autora ha sabut afegir un nou element a la narrativa d’El guardià invisible,
com és la velocitat d’acció, fent que la història no tingui pausa i arribi a
ser tant imprevisible el seu final, que no tinguem aturador en la lectura, per
això considero que ha superat aquesta segona part a la primera, fent necessari
tenir a les mans la tercera part imminentment.
És una novel·la que m’ha tornat a
enganxar des del principi i estic segura
que l’última part semblarà a poc, espero i desitjo que la Dolores segueixi per
aquesta via per què francament, pels lectors amants de la novel·la negra, puc
dir que tenim tot un bon potencial d’escriptora en aquest gènere.
