Entrevista Xavier Gual

Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove però ple de bones propostes d’autors propers i amants de les lletres.

En aquest cas en Xavier Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les comissaries a prendre les rendes d’una recerca intrigant. 

Si és veritat que és narrant que ens narrem, donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix.

De petit, el Xavier Gual era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Jugava a una mica de tot, encara que no tenia pròpiament colla d’amics. Era amb el meu germà que ens inventàvem moltes històries amb els nostres ninots al pati de casa.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Força jove. Al principi feia còmics, sobretot de naus i super-herois. Tot allò es va fer més i més complex fins que em vaig deixar endur directament pel text, calculo que als catorze anys, que és quan vaig publicar el meu primer conte. 

A més d’escriptor de novel·les, sabem que ets professor de secundària i periodista. Què t’agrada o t’omple més de cada feina? Són molt complementàries. En la de professor has de transmetre passió pel coneixement, i com a periodista has d’anar a buscar el coneixement en els altres. Són dues professions que viuen i alimenten les inquietuds humanes. Fan del món un lloc més interessant. He d’afegir, però, que també són professions dures que demanen el seu sacrifici.

Com va ser el pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al salt a la  novel·la de ficció que ens presentes on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per on un vol? Sempre dic que al llarg de la meva vida potser treballaré de molts oficis, però sempre seguiré sent i sentint-me escriptor. De fet el meu salt va ser a l’inrevés. Els sis anys que vaig treballar de reporter havia d’escriure d’una manera molt diferent. Per a mi, sense menystenir l’ofici, em suposava un perfecte entrenament per millorar la meva escriptura de novel·la i relat de ficció.

En quin dels camps et sents més còmode? Tot i que sóc un autor força marcat pel realisme, la ficció m’ho permet tot. Jo poso els límits. Mano dins de la meva història, després ja m’hi entendré amb els editors i els lectors... El periodisme té unes convencions més mecàniques que en el fons em són més còmodes, perquè només he d’analitzar el que m’ofereixen els altres i saber-ho transmetre amb el màxim de rigor i transparència.

Si poguessis fer un viatge en l’espai i el temps amb quin escriptor t’agradaria compartir un dinar? Ja posats, els grans: Cervantes, Shakespeare, Cortázar, García Márquez, o una sobretaula amb Rodoreda, Pla, García Lorca i Dalí tots junts. Em sembla que em limitaria a escoltar-los amb la boca oberta. Convido jo.  

A quines personalitats del món corrupte actual t’agradaria regalar un exemplar d’aquesta novel·la? Home, regalar... a tots els que han pispat diners públics els recomanaria que pel que val, que se’l compressin, primer perquè són tants que se’m dispararien les ventes i l’editor i un servidor estaríem molt contents, i segon perquè se n’adonarien que la realitat sempre supera la ficció. Cal posar noms?

Sabem que és complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels teus títols estàs més orgullós? Quin és la nineta dels teus ulls? Potser la novel·la Ketchup, per l’atreviment de generar diàlegs creïbles en català protagonitzats per joves marginals i Els fantasmes de Dalí per la complexitat de submergir-me en el món oníric d’un personatge únic i irrepetible com Salvador Dalí. Segurament d’aquesta darrera, per l’esforç d’escriptura i de documentació, seria de la que n’estic més satisfet. 

 

Centrant-nos en la novel·la que ara ens ocupa, com ha estat el procés de documentació sobre un tema tan escabrós com el de la corrupció urbanística? Vaig treballar en un setmanari gratuït del Maresme del 2000 al 2006. Van ser els anys que el relleu de tot Catalunya estava infestat de grues. Els comercials de la immobiliària del periòdic m’avisaven que la bombolla de la construcció explotaria de veres, que em busqués una altra feina o me’n penediria. Per sort els vaig fer cas. De tot el que vaig veure i noticiar (o no vaig poder) durant aquests sis anys n’ha sortit una novel·la que parla dels dilemes morals i ètics dels periodistes i del difícil equilibri que han de mantenir amb els que tenen poder i els que t’estimen.  

Quantes veritats incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança? La corrupció sempre existirà i la trobaríem arreu. Només la llibertat real d’informar i unes lleis més exigents farien que els delinqüents no poguessin fer de les seves amb total impunitat. Investigar costa diners. Per això els grans cercles de poder inverteixen en els principals mitjans d’informació, però en aquest cas per informar només del que els convé. Crec, però, que les xarxes socials han obert aquesta capacitat d’escriure tot allò que en qualsevol altre mitjà tradicional seria impossible perquè tenen les mans lligades. De moment, en el foc creuat d’interessos podrem il·luminar la veritat.

Quina part de la teva personalitat com a periodista queda reflectida en la figura de l’Anabel? La més innocent. Aquella sensació de començar en un ofici que encara t’ha de donar moltes lliçons sobre la vida, del que es cou al carrer, de saber qui mana i per a quins interessos treballes. L’Anabel és un personatge que ho vol fer tot molt bé, i s’angoixa per aconseguir demostrar-se que és bona. Algunes parts d’ella són meves i d’altres de companyes que vaig conèixer. En realitat sóc la dualitat entre l’Anabel en els meus anys de periodista, i l’Òscar, la seva parella que és professor de secundària, la professió que des de fa vuit anys em permet guanyar-me les garrofes. 

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sempre tinc noves idees per a nous projectes. No ho puc evitar. De fet tinc dues novel·les començades, una per a públic juvenil i una altra per a adults. La darrera tracta de les quatre gires americanes que el meu avi, destacat baríton de la seva època, va fer els anys seixanta, amb totes les aventures que es va trobar pel mig. Sens dubte, aquest és el projecte més ambiciós que m’he plantejat fins ara com a escriptor. 

Dediques la novel·la a tots aquells que es fan preguntes i casualment et volem passar aquesta feina a tu! Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

M’agradaria que em preguntessin més per l’estil i l’estructura de les meves novel·les. Em preocupa tan el que explico com de la manera que ho escric. Sempre he experimentat molt amb la forma, com un plus literari. A vegades jugant amb el temps i la informació, també canviant els punts de vista del narrador, amb monòlegs interiors, diàlegs molt picats... A Off the record els capítols segueixen les seccions d’un suposat diari. Tots els detalls, les cites, els títols, fan referència al món del periodisme perquè el lector sigui introduït en aquest ambient. La voluntat i l’ambició, almenys, és la d’aconseguir un estil propi.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

La Petita Llibreria

Off the record

Si voleu llegir una novel·la de temàtica de rabiosa actualitat i dotada d’un ritme trepidant i altament addictiu us heu d’abocar a Off the record la darrera aposta de Llibres del delicte, un segell jove però ple de bones propostes, d’autors propers i amats de les lletres.

En aquest cas en Xavier Gual ens presenta una novel·la on el rol d’investigador recau en la periodista Anabel Rodríguez. Estem en un moment de desmitificació del gènere d’investigació i ja obrim camp a altres professions i a gent allunyada de les comissaries a prendre les rendes de una recerca intrigant.

L’enigma al que s’enfrontarà l’Anabel és al voltant de la corrupció urbanística en la que tots estem abocats i en som víctimes i victimaris en la mesura en que ens quedem amb els braços plegats mentre uns quants peixos grossos s’omplen les butxaques amb diners bruts i que no els pertoquen. 

L’Anabel serà el peix més petit del oceà en un mar de taurons i bèsties privades de bones intencions, serà la consciència d’aquells que encara pensen que a cop de talonari ho poden aconseguir tot incloent el traspàs de la línia de la legalitat.

Els personatges podrien recaure en els estereotips dels casos reals però l’autor juga molt bé amb la contraposició de les característiques psíquiques i humanes de l’Anabel i dels corruptes evadint qualsevol sospita de “captatio venebolentia” com deien els llatins.

Realment és molt fàcil entrar a la narració doncs els diàlegs, la trama i l’escenari és proper i també descrit a la perfecció i de manera acurada per la ploma de l’autor. 

Ens ha sorprès molt el rerefons ètic del valor de la veritat i la recerca d’aquesta. Quantes veritats incòmodes podríem destapar tan sols amb una mica d’investigació? Vivim en un món corrupte sense remei? Encara tenim alguna esperança?

L’Anabel ha recorregut un camí amb morts, ferits, peripècies, amenaces, secrets i ganivets per l’esquena però amb un sentit de la justícia que la sustenta no decau i arribarà a mossegar els taurons.

Qui diu que els peixos grossos són intocables? Potser un peixet no se’ls pot menjar però els pot deixar ben malferits!

Si encara no esteu convençuts, no us perdeu l’entrevista amb l’autor que demà publicarem en la que ens demostra de viva veu tot el món interior que ens vol mostrar en aquesta extraordinària obra! 

Ja sabeu on és la cita així que no hi podeu faltar! Passarem llista!

Josep Pla investiga un crim al Delta de l'Ebre

Per Àngela Sánchez Vicente

Aquest mes fa cinc anys de la mort del gran Baltasar Porcel i Edicions 62 ens presenta un relat en que a partir de suposats documents de Josep Pla es narra la investigació d’un crim comés la nit de la mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975.

Sota el títol de Josep Pla investiga un crim al Delta de l’Ebre podem veure com dos grans autors es donen la mà per tal de construir una història sense precedent que captiva per la essència documental d’en Pla i la ploma màgica, subtil i deliciosa d’en Baltasar Porcel.

A les terres de l’Ebre ens mostren com una reunió familiar i amb amics pot ser un clima molt festiu o que també pot tenir conseqüències fatals. 

Mentre celebren el compromís matrimonial del fill d’un dels empresaris més prestigiosos i importants de la zona, alguns protagonistes gestionen l’agonia de la fi incipient del règim mentre alguns altres només es centren en la festa i en allò que succeirà. 

Els personatges tenen una psique molt enrevessada i les seves personalitats xocants seran un caldo de cultiu ideal per tal de tenir un plantell de sospitosos cada cop més gran i embarbussat. 

¿Es va donar de veritat aquest crim? Algú el va resoldre? D’on surten les notes d’en Josep Pla? Com varen arribar a mans de Baltasar Porcel? 

Siguin quines siguin les respostes a les múltiples preguntes el que podem assegurar és que el fruit d’aquestes dóna lloc a un relat fabulós, concentrat, meticulós i acurat que fa les delícies dels seguidors aferrims de Baltasar Porcel alhora que ofereix un ambient extraordinari per conèixer les lletres de l’autor i encoratja a tirar la vista enrere per recuperar les seves grans obres alabades per públic, crítica i companys de professió.

Un llibre no llegit esdevé novetat i a partir d’aquesta novel·la podeu endinsar-vos a un món meravellós on títols com “Cavalls cap a la fosca”, “Les primaveres i les tardors”, “Ulisses a alta mar”, “El cor del senglar”, “L’emperador o l’ull del vent”, “Olympia a mitjanit” o “Cada castell i totes les ombres” seran els millors paisatges que podreu gaudir durant el que queda de vacances o durant la dura tornada a la feina.

Què, us animeu a saber qui és l’assassí del delta de l’Ebre?

Entrevista Mariona Martín

Per aquelles bromes del destí m’ha caigut a les mans una gran novel·la que la signa Mariona Martín, la meva cosina segona que demostra que l’amor per les lletres i la ment inquieta és hereditària a la família juntament amb les ganes de tirar endavant i expandir el propi món omplint-lo de noves experiències.

De fet, a mi també m’ha donat una gran lliçó, quan finalment vaig posar-me a llegir La valldels ignorants la vaig agafar de manera subjectiva pensant en tot allò bo que volia reflectir a la ressenya però m’ha clavat una bufetada d’objectivitat i m’ha sorprès molt gratament.

De nou, Stonberg Editorial ens presenta una autora novell que sap jugar a la perfecció amb la prosa creant-se un nom propi i un estil únic que de ben segur li reportarà moltes felicitacions i més d’un lector voraç que demanarà que no deixi d’escriure.

La seva facilitat de paraula, la seva ment desperta i el seu creixement intern ens obre els ulls a una obra que val la pena llegir. 

Rere una bona obra hi ha una gran ploma i rere la ploma una gran persona.

Si és veritat que és narrant que ens narrem et donem el torn de paraula i així et pots presentar tu mateixa!

De petita, la Mariona Martín  era una nena de nines i cuinetes o més aviat de contes i històries a la vora del foc? Doncs més aviat ni una cosa ni l’altra. M’agradava molt dibuixar i pintar i també passava moltes hores del dia creant històries imaginaries amb els meus  barrufets a qui feia tenir aventures de tota mena. Un altre dels meus jocs favorits era fer classe a tots els meus pelutxos i nines. 

Sabem de bona tinta que tens els estudis d’Anglística i Romanística i que has estat exercint de docent. Què t’enamora de la docència? I de l’escriptura? De la docència que no és una feina gens rutinària. Cada grup és diferent i cada dia de classe també perquè tots els participants aporten el seu coneixement i experiència i l’aula és un lloc d’enriquiment per a tots. Quan es frueix amb una classe en surts amb un sentiment d’eufòria que per a mi és una droga.

L’escriptura és fascinant perquè em permet retornar a llocs que conec i fer-los propers als altres i perquè puc incloure en les històries temes que vull que facin pensar. Tinc la necessitat de fer reflexionar sobre coses que de vegades penso que passen desapercebudes. A la vall dels ignorants per exemple, vaig voler fer palès el clima que es va viure a la ex-república Democràtica Alemanya després de la caiguda del mur. El desencís i la desesperació que hi regnaven i la lluita personal d’aquells a qui la nova Alemanya els ho havia pres tot. Per tal que aquella època no caigui en l’oblit.

En quin dels camps et sents més còmode? M’agrada el camp de la lingüística i quan estudio llengües és quan realment desconnecto de tot.  

Parles català, espanyol, anglès i alemany. Què destacaries de cada llengua? I també he d’afegir que parlo rus i que estic aprenent l’àrab. Del català destacaria la quantitat d’expressions dialectals que l’enriqueixen i que desgraciadament estem perdent a favor d’una estandardització excessiva de la llengua. Ahir precisament parlava amb una amiga que vaig visitar a  Vila-real i em va comentar que quan es troba amb la colla d’altres pobles sempre acaben discutint de com anomenen uns i altres determinades coses. El català és immensament ric i variat. També m’agradaria destacar que no és una llengua fàcil. Tinc molts amics estrangers que dominen el castellà i s’estan escanyant amb el català. Els pronoms febles, per exemple, els deixen confusos.

De l’espanyol destacaria la seva sonoritat. No és ni massa carregós fonèticament ni massa simple i és una llengua amb una capacitat gegant d’afegir termes actuals i de moda que van i venen i donen al llenguatge un aspecte viu i fresc.

De l’anglès, que és una llengua riquíssima en vocabulari i que és  enganyosament simple. Es diu sovint que l’anglès té una gramàtica fàcil i és correcte si pensem per exemple en el seu sistema verbal o en la manca de gèneres. Però el fet que la derivació zero permeti que una paraula, sense canviar-ne l’aspecte exterior, pugui ser un verb o un nom al mateix temps, pensem en “water” d’aigua o de regar, o pot ser un adjectiu o un verb, fa que la llengua acabi sent molt més difícil d’entendre que d’altres. “ Empty disk” pot voler dir “disc buit” o “ buida/buidi el disc”. Això és el que desespera a moltes persones que l’aprenen. Les bases semblen simples però dominar-lo es fa difícil. És però una llengua increïblement creativa i immensament bonica.

De l’alemany en destacaria la seva meravellosa estructura ordenada. Crec fermament que qui aprèn alemany acaba posant ordre a les seves idees més ràpidament.

Del rus m’atrau la seva complexa i ordenada gramàtica i també, com del francès, la seva fonètica. Són musicals. L’àrab és una llengua extremadament interessant i complexa perquè moltes coses que s’aprenen en altres llengües no serveixen en àrab. Quan el verb va davant del predicat ja no concorda. Em fascina la seva complexa originalitat!

Els teus estudis a Dresden (Alemanya) t’han ensenyat un nou món. Creus que sense aquesta base de documentació sobre el territori la narració hagués fluït de la mateixa manera? No. Certament el fet d’haver viscut en primera persona una determinada època m’ha permès retratar el que estava passant d’una manera molt més clara. 

Tens alguna anècdota que vulguis compartir amb nosaltres del teu període a l’estranger? En tindria tantes! M’agradaria però esmentar el que em va passar una tarda de diumenge que vaig sortir a caminar pel bosc amb un amic. Després de tres hores de passeig vam parar a fer un cafè a un restaurant d’un indret proper. Em van servir una tassa de cafè amb aigua i un muntet de cafè soluble encara no dissolt per sobre. Devia fer cara de prunes agres perquè sense dir res la dona que m’ho va servir em va dir: “Què es pensa potser que li he de remenar jo!” i va marxar tot remugant “ no s’entén que la gent no pugui prendre cafè a casa”. Crec que és molt simptomàtic de la cultura de servei als territoris de la nova alemanya. Senzillament la gent encara pensava que els establiments es podrien mantenir sense fer gaires esforços i que la feina estaria garantida eternament. La reunificació els va suposar haver de canviar de mentalitat. 

Què és el que més vas trobar a faltar de Barcelona? No val dir la família! (o potser si) El mar i la llum del mediterrani és el que més vaig trobar a faltar. I de fet encara dono ara gràcies per cada dia que em desperto a Barcelona i puc anar a donar una volta en bici prop del mar. De fet, si estic més de dos dies sense veure’l o tombar per la platja em sento neguitosa...

Quan et vas donar compte que el món de les lletres t’estava esperant? En quin moment  vas dir: haig d’escriure, ho aturo tot!? Se’m fa difícil de dir perquè de fet he escrit sempre. Sigui en forma de diari personal, o de recopilació d’informació i vivències dels meus viatges, o en forma de llargues cartes als amics de l’estranger. Quan tinc quelcom que em torba o m’emociona ho projecto en forma d’escrit.

Tanmateix vaig sentir la necessitat d’escriure ficció quan vaig pensar que volia retratar el context de crisi que havia viscut l’Alemanya de l’est molt abans que es parlés de la crisi actual. Volia una història on  dos personatges de móns diferents haguessin de conviure i descobrir una forma diferent de viure, una manera diferent d’entendre el món i de viure el dia a dia. 

Quins són els teus autors de capçalera? Si poguessis fer un viatge en l’espai i en el temps amb quin escriptor/a t’agradaria compartir un cafè? Uffff! En són tants! M’agrada Isabel Clara i Simó i Maria dels Àngels Vayreda, però també sóc incondicional d’ Ian McEwan i el meu ídol absolut és Khaled Hosseini. Les seves són històries colpidores de debò!

Què vas sentir quan vas veure el teu llibre editat? Basarda. Ho he de dir francament. Penso que escriure un llibre i transmetre idees, pensaments i històries et pot fer vulnerable perquè molta gent intenta analitzar-te a partir d’allò que has escrit.

Què hi ha de tu en la Mireia? Una noia que no està del tot d’acord amb la societat en la que viu i que cerca un estil de vida diferent. Més autèntic i lliure de convencionalismes i superficialitats.

Creus que a la novel·la podem entreveure a la Mariona Martín? Sí i no. Hi haurà pensaments i reflexions de la Mireia que podrien ser les meves però crec que som ben diferents. No obstant, sí és cert que tan la Mireia com jo em sentit que de vegades no tenim el control de la nostra vida tal i com voldríem.

Creus que és certa la màxima “És narrant que ens narrem”? Sí perquè a través de la narració apareix una distància que fa que re-interpretem moltes coses i també que descobrim quelcom de nosaltres mateixos.

A quines persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A totes aquelles que no han viscut mai fora de la societat de consum ferotge on hem viscut fins fa poc. Es pot viure molt millor i de manera més sostenible amb menys i es pot ser més feliç si es dedica més temps als altres. Ens hem perdut en el món de les compres totalment superflu. 

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja tens alguna idea al calaix per una propera novel·la? Sí i de fet he estat treballant-hi tot l’estiu. Es tracta d’una història que em fa molta il·lusió perquè relaciona gent de móns molt diferents i perquè m’agradaria aconseguir que el lector descobrís la relació d’uns personatges amb els altres cap al final del llibre.

Com et planteges el proper Sant Jordi? La meitat del dia seré a la feina on celebrem Sant Jordi de manera molt especial perquè a una escola sempre hi ha premis. El migdia el passaré amb la família perquè mon pare es diu Jordi. Per la tarda aniré a comprar un parell de novel·les al Passeig de Gràcia i  em faria il·lusió tornar a poder signar llibres a la parada on vaig ser l’any passat. A veure si els meus amics i amigues em recomanen als seus coneguts i venen a la parada i així comparteixo la tarda de Sant Jordi amb ells també. El millor en aquesta diada és poder estar una bona estona amb aquells que són especialment importants a la vida personal d’una.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

¿Què fa, des del teu punt de vista, el món més trist? Crec que el món no seria absolutament res sense l’empatia humana i crec que és important lluitar contra la indiferència i l’actitud de “no hi puc fer res” “passo dels altres i visc per mi”. No es pot viure sense implicar-te en la vida dels altres.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit. 

El món de les lletres ha guanyat una gran autora!

De nou, moltes felicitats i esperem que sempre segueixis els teus somnis!

La Petita Llibreria