Newton la huella del fin del mundo

Bajo una portada tan oscura como la trama principal de la novela es como se nos presenta Newton la huella del fin del mundo. Una novela de intriga, misterio, detectivesca y con reflejos de novela negra. 

En el año 1985 Camilo Cavalieri, agente de inteligencia del Vaticano es asesinado en extrañas circunstancias. Donato, su hermano también sacerdote, veinte años después busca respuestas a los múltiples interrogantes que ese hecho sembró en su mente.

Impulsado por el amor hacia su hermano y con una fe en Dios acérrima, se cuestiona grandes temas pilares de la religión terrenal, de la “oficina” que Dios tiene en la Tierra pero que se aleja de sus palabras, mensajes y enseñanzas recogida en el libro de los libros, en la Biblia.

El papel de la Biblia se opone a la relación entre EE.UU. y la Santa Sede, donde parece ser los que manejan todo el poder mundial en muchos ámbitos. 

La política vaticana queda cuestionada pues parece que para un cristiano los valores aprendidos en las oraciones y rezos se alejan de las cuatro paredes que guardan los tesoros vaticanos.

De manera magistral, Raúl Vallarino nos presenta unos personajes muy trabajados a nivel personal y espiritual, además nos adentra en las diferentes maneras de vivir y sentir la fe.

Escrito desde la rigurosidad y una gran documentación que comparte con los lectores, los escenarios y los hechos son tan reales que se difumina hasta el extremo la línea que separa realidad de ficción.

Estructurada en capítulos cortos, hace que el ritmo de lectura sea agradable, ágil y entretenido.

Mantiene al lector con ansia de seguir investigando sobre los grandes temas y el enigma de la posibilidad de realizar y estudiar fotos del pasado, fotos hechas de energía.

SUMA de Letras acierta al cien por cien con esta novela donde se entremezclan las conspiraciones parecidas a las historias de Dan Brown y las teorías del fin del mundo al más puro estilo de Nostradamus.

Con esta novela que, a mi parecer, queda abierta, hay muchas oportunidades de tirar de hilos y seguir con la narración.

Si por mí es, esperamos una segunda parte en la que se nos siga mostrando que no es oro todo lo que reluce y que el hábito no hace al monje.

Muy recomendable para aquellos a los que les gusta el misterio, la novela histórica y religiosa y en general, a los amantes de la buena literatura.

Un buen libro para empezar el otoño.

VICTUS

Per Mònica Fericle Albiol

 

Res millor que una data tan assenyalada com l’11 de setembre perquè aquesta obra prengui tot el seu impuls. Al marge de consideracions polítiques, nacionalistes o sentimentalistes, el llibre d’Albert Sánchez Piñol recull, a través d’una sèrie de documents històrics, la derrota patida pel poble de Barcelona a mans de tropes borbòniques després d’un llarg setge de 13 mesos i la posterior abolició dels seus drets i llibertats.

L’obra no només es centra en la caiguda de la ciutat sinó en tot l’afer que va envoltar la guerra de successió al tron després de la mort de Carles II: d’una banda tenim a Felip V (a qui donaven suport els francesos i castellans), nét de Lluis XIV i pretendent Borbó i per altra Carles III d’Àustria (defensat pels catalans, anglesos i austríacs). 

El nostre protagonista és Martí Zuviria, un enginyer militar expert en fortificacions i que acaba lluitant de la mà d’Antonio de Villarroel per defensar els murs de la ciutat comtal.

VICTUS es divideix en tres parts: la formació tècnica del protagonista a França sota les ordres del mestre Sébastien Le Preste Vauban, la seva incorporació al món militar (gràcies a ell coneixem de primera mà batalles històriques com les de Brihuega, Toledo o Tortosa) i el posterior declivi personal i social coincidint amb la caiguda de la ciutat de Barcelona.

Al marge de les dades històriques que el llibre ens facilita, també s’hi mostren làmines de l’època i de les diferents etapes de l’assalt a Barcelona. Inclou una relació de personatges que apareixen al llibre (no us avergonyiu d’utilitzar-la perquè hi ha moments en que tants noms acaben passant factura a la memòria!!).

A punt de complir-se 300 anys d’aquella històrica derrota, VICTUS ens retrata sense embuts les motivacions d’uns i altres. Albert Sánchez Piñol no ens posiciona a favor de cap bàndol sinó que aporta dades reals perquè cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

L’editorial La Campana fa un gran esforç en mostrar un fet històric de gran rellevància amb aquest afany de neutralitat donant la opció al lector a decidir per ell mateix on es vol situar i des de quin prisma vol veure la història. No totes les editorials farien aquest acte de fe donant un paper participatiu al lector, el qual s’engresca mica en mica i va quedant atrapat en els fulls de calendari.

Una novel·la històrica sòlida, contundent i excepcional.

I és així com la perds

Per Àngela Sánchez Vicente

Una tarda encara calorosa, em trobo entre mans un parell de llibres però un té una portada groga com el sol que m’escalfa i em decanto sense cap dubte per aquest.

Es tracta de la novel·la I és així com la perds, una metàfora sobre les relacions amoroses d’avui en dia, acceleració i preses davant el sexe, por al compromís o als lligams, la relació amb la família de la parella i la influencia dels amics d’ambdues bandes.

La novel·la comença amb una gran relliscada, en Yunior, el nostre protagonista li és infidel a la seva núvia, la innocent i apocada Magda. La culpable és una exuberant morena de cabells rissats batejada amb el nom de Cassandra, una noia que és tan sexi com el seu nom.

Ell, intenta enterrar el seu secret perquè en el fons sap que estima a la Magda, la seva mami, però tot peta quan l’amant li envia una carta escandalosament explicita a la núvia del Yunior.

Aquesta decideix deixar-lo però passen unes setmanes d’infern: els pares de la noia el tracten de fill de la gran mare, i les amigues descrites per ell mateix com imbècils, pesades i menja cocos el tracten com el monstre que la pobre Magda els hi descriu.

Ella li dóna la culpa a tots els dominicans, els tatxa d’infidels i que es perden per un cul ben posat. 

Poques setmanes desprès tornen però d’aquella manera, amb menys confiança, menys sortides al cinema, menys converses durant hores i molt menys contacte físic.

En Yunior té la gran idea de intentar recuperar la parella fent un viatge al seu Santo Domingo natal, visitar el carrer XXI on va néixer, recepció a casa del avi, fixar-se en el cos escultural de la noia amb bikini… a aquestes alçades i amb les poques ganes que ha emprés el viatge, la Magda no pot suportar tanta pressió i torna a petar però bé.

La Magda ja no és la noia que ell va conèixer i decideix tornar, que faci el que vulgui però… tornaran a estar junts? En què quedarà l’amistat? Com viurà ell la seva vida com a infidel? En què es refugiaran? Podran tornar a creure en l’amor?

Junot Díaz ens narra amb un humor que treu més d’un somriure una historia molt realista i amb la naturalitat amb la que t’ho explicaria un amic. Realment és la primera novel·la que llegeixo del autor però m’ho he passat molt bé. Amb les descripcions que fa és una novel·la molt fotogràfica i els personatges son tan caricaturitzats que poc a poc els agafes apreci o despreci.

No hem de perdre de vista la traducció d’Albert Torrescasana que ha aconseguit mantenir les paraules clau dominicanes i les frases fetes (en cursiva al llibre) però sense que sonin estranyes i esdevenint un perfecte accent a la historia. Gran part de la personalitat dels protagonistes es revela pel vocabulari que fan servir. És una novel·la agressiva en quant a lèxic.

Gràcies a Edicions 62 podem gaudir d’aquest relat, un manual de l’infidel que s’adona del que té quan ho perd. Molta realitat barrejada amb un humor i una guspira que encén des de la primera plana al lector.

Molt recomanable per a tota la gent jove que ha estat en alguna de les dues bandes de la infidelitat, o per aquells que creuen en l’amor etern i vulguin tastar aquesta veritat social; especialment contraindicat per amants de les grans novel·les d’autores com Jane Austen.

Realment una novel·la molt interessant i amb força, és com un huracà en plena crisi o depressió post estival.

Les dones casades no parlen d'amor

Un títol que em va sorprendre, Les dones casades no parlen d’amor, molts pensareu que és una novel·la dirigida només a aquelles dones casades, però com a single us recomano que la llegiu, tant si sou dona o home, i descobrireu alguns secrets que s’amaguen rere uns quants anys de matrimoni, un parell de fill i els problemes conseqüents com les escoles, els  amics dels fills, el món que es va tancant dins les parets de les cases i potser la monotonia que allunya la parella.

La nostra protagonista és l’Alice Buckle, el seu marit William, el seu fill Peter i la seva adolescent particular, la Zoe.

L’Alice es sent abandonada pel seu marit, és el segon plat que va després de la feina i la monotonia en la seva relació l’està enfonsant en una espiral on el fons és el desenamorament. L’Alice és molt activa amb les seves amigues, a la feina, en el Facebook i el xat. Un dia rep la invitació per participar en una enquesta anònima sobre el matrimoni, i en el seu avorriment s’hi apunta, en aquell moment, encara que no li sembli la seva vida començarà a canviar, passarà de ser l’Alice a ser Dona 22 i començarà una relació d’amistat amb el seu enquestador, l’Investigador 101.

En aquest moment comença un acte d’introspecció a mesura que va rebent les preguntes i en l’absoluta llibertat que dóna l’anonimat el lector descobrirà realment qui s’amaga rere l’Alice, encara que el lector no tingui les preguntes gaudirà descobrint-les des de les respostes, també podreu fer trampes i mirar les preguntes a l’apèndix de la novel·la, però jo us recomano que no ho feu.

Gràcies a aquesta correspondència que s’estableix entre Dona 22 i l’Investigador 101 també descobrirem aspectes personals d’aquest últim, de la sintonia que s’estableix entre ells i de la possibilitat que les coses se’ls escapin de les mans.

Tot aquest fil argumental anirà combinant-se amb la vida diària de l’Alice i la seva família, la vida real on les coses no pinten tan bé, la feina i la frustració de no sentir-se prou valorada i la manca de comunicació aniran confluint en les respostes dels qüestionaris de l’Alice.

La sorpresa que ens regala Melanie Gideon al final, trastoca tots els ciments que sembla que hagi volgut anar construint poc a poc, els personatges donen un gir de 180º i el somriure un anirà d’orella a orella. Personalment crec que és una genialitat, no m’estranya gens que aquesta novel·la que ens ofereix labutxaca hagi estat traduïda a vint-i-sis llengües i en breu serà adaptada al cinema.

Una novel·la real, amb molt d’amor, amb molta generositat, una història on les dones casades no parlen d’amor però on l’amor les acompanya, on els personatges masculins reben una de freda i una de calenta, i sobretot on l’esperança és la darrera cosa que es perd.

Un consell, escolteu les vostres parelles, tant els uns com els altres, en la comunicació rau part de l’amor.

La cuina de les Terres de l'Ebre

Per Maria Valle Viña

Diuen que la cuina d’un territori és també la seva història, que ens parla de la seva gent i de les seves formes de vida, fins i tot ens parla de la seva manera de celebrar i de viure la festa. La cuina tradicional és, com tot patrimoni popular, una herència viva. Cada generació l’adapta als productes, als estris, als electrodomèstics i al temps de què disposa. 

El llibre “La cuina de les Terres de l’Ebre” es un receptari que a més vol ser el reflex del fet que la cuina tradicional de les Terres de l’Ebre forma part de la identitat del territori. 

El llibre l’edita Cossetània Edicions i ens el presenta M. Carme Queralt Tomàs que va néixer a Tortosa i és llicenciada per la Universitat Autònoma de Barcelona en l’especialitat d’Antropologia Cultural. El seu àmbit d’estudi i de treball ha estat sempre el món popular i tradicional, comprès entre els segles XVIII i XX, i s’ha centrat de manera principal en la gent i els costums de les Terres de l’Ebre. Ha publicat nombrosos articles i el 1999 va rebre el Premi Ciutat de Tortosa pel treball de recerca “Menjar de les culleres. Dels artesans als industrials: l’Ofici dels cullerers a les Terres de l’Ebre”.

Sóc afortunada de poder parlar sobre aquest llibre de primera ma i poder dir que he gaudit sempre de la majoria de les receptes que ens presenta el llibre. Concretament ho he gaudit a Prat de Comte, poble de la Terra Alta, una de les comarques que ens presenta el llibre junt amb el Baix Ebre i el Montsià. 

El llibre ens parla en una petita introducció d’una cuina pròpia. La cuina de les Terres de l’Ebre presenta unes característiques singulars en el conjunt de Catalunya, fruit de la història i de les nombroses tradicions culturals que hem viscut i que seguim vivint la gent de les Terres de l’Ebre. És una cuina amb clares influències de tota la Mediterrània i de zones confrontants com l’Aragó i el País Valencià. També aquesta cuina té influències del món islàmic .

Totes aquestes influències, com ens parla M. Carme Queralt, no només se’ns mostren en l’ús d’uns ingredients i d’unes fórmules, sinó també en les paraules que usem a les Terres de l’Ebre per designar aliments, els estris i els atuells de cuina, les tècniques culinàries, les formes de conservar...  Sabríeu dir què és l’abadejo, les anous, la baldana, la maçana, el panís, el primentó, una cassola de terra, un poal... totes aquestes paraules i més, us les definiran al final del receptari on podreu trobar també poemes i vocabulari gastronòmic de la zona.

El receptari està organitzat de forma que trobem receptes de la cuina de cada dia (entrants i aperitius, primers plats, segons plats i postres dolços). També trobem receptes de cuina de les festes (Nadal, Sant Antoni, La Candelera i Sant Blai, dijous Llarder i Carnaval, Quaresma i Setmana Santa, Pasqua i Festes Majors). I finalment trobem un apartat anomenat rebost (conserves casolanes per dessecació, per fermentació i per esterilització). 

Si voleu fer un tast de la cuina de les Terres de l’Ebre no hi ha res millor que apropar-se a qualsevol de les seves comarques i gaudir del menjar i del seu entorn. Si no us es possible o si sou de Barcelona o rodalies us recomano un restaurant al centre de Terrassa on podreu menjar com es menja a les Terres de l’Ebre, el restaurant “Gresol”, on cuiden també la tradició i on gaudireu d’un bon àpat amb productes de la terra. 

Només em queda fer-vos la boca aigua i donar-vos una de les receptes que trobareu a “La cuina de les Terres de l’Ebre”. Gaudiu!!

CLOTXA:

Ingredients per a una persona:

-          Pa de pagès petit.                              - Oli.

-          2 tomates madures.                          - Alls o ceba (opcional).

-          2 sardines de casco.                         - Primentó (opcional).

-          Olives rostides.                                  - Olives negres mortes (opcional).

Preparació:

Rostim les tomates i les sardines senceres. Un cop ben rostides, pelem les tomates i les aixafem o trossegem amb una forquilla. Després desemmotllem la sardina i l’afegim a la tomata. Ho barregem bé, junt amb les olives. Agafem el pa i el tallem per la meitat. Buidem la molla de la part de baix, de manera que quedi un bon forat. Farcim el forat amb la barreja i hi tirem un raig d’oli per damunt. Finament, tapem la clotxa en la part superior del pa.