I és així com la perds

Per Àngela Sánchez Vicente

Una tarda encara calorosa, em trobo entre mans un parell de llibres però un té una portada groga com el sol que m’escalfa i em decanto sense cap dubte per aquest.

Es tracta de la novel·la I és així com la perds, una metàfora sobre les relacions amoroses d’avui en dia, acceleració i preses davant el sexe, por al compromís o als lligams, la relació amb la família de la parella i la influencia dels amics d’ambdues bandes.

La novel·la comença amb una gran relliscada, en Yunior, el nostre protagonista li és infidel a la seva núvia, la innocent i apocada Magda. La culpable és una exuberant morena de cabells rissats batejada amb el nom de Cassandra, una noia que és tan sexi com el seu nom.

Ell, intenta enterrar el seu secret perquè en el fons sap que estima a la Magda, la seva mami, però tot peta quan l’amant li envia una carta escandalosament explicita a la núvia del Yunior.

Aquesta decideix deixar-lo però passen unes setmanes d’infern: els pares de la noia el tracten de fill de la gran mare, i les amigues descrites per ell mateix com imbècils, pesades i menja cocos el tracten com el monstre que la pobre Magda els hi descriu.

Ella li dóna la culpa a tots els dominicans, els tatxa d’infidels i que es perden per un cul ben posat. 

Poques setmanes desprès tornen però d’aquella manera, amb menys confiança, menys sortides al cinema, menys converses durant hores i molt menys contacte físic.

En Yunior té la gran idea de intentar recuperar la parella fent un viatge al seu Santo Domingo natal, visitar el carrer XXI on va néixer, recepció a casa del avi, fixar-se en el cos escultural de la noia amb bikini… a aquestes alçades i amb les poques ganes que ha emprés el viatge, la Magda no pot suportar tanta pressió i torna a petar però bé.

La Magda ja no és la noia que ell va conèixer i decideix tornar, que faci el que vulgui però… tornaran a estar junts? En què quedarà l’amistat? Com viurà ell la seva vida com a infidel? En què es refugiaran? Podran tornar a creure en l’amor?

Junot Díaz ens narra amb un humor que treu més d’un somriure una historia molt realista i amb la naturalitat amb la que t’ho explicaria un amic. Realment és la primera novel·la que llegeixo del autor però m’ho he passat molt bé. Amb les descripcions que fa és una novel·la molt fotogràfica i els personatges son tan caricaturitzats que poc a poc els agafes apreci o despreci.

No hem de perdre de vista la traducció d’Albert Torrescasana que ha aconseguit mantenir les paraules clau dominicanes i les frases fetes (en cursiva al llibre) però sense que sonin estranyes i esdevenint un perfecte accent a la historia. Gran part de la personalitat dels protagonistes es revela pel vocabulari que fan servir. És una novel·la agressiva en quant a lèxic.

Gràcies a Edicions 62 podem gaudir d’aquest relat, un manual de l’infidel que s’adona del que té quan ho perd. Molta realitat barrejada amb un humor i una guspira que encén des de la primera plana al lector.

Molt recomanable per a tota la gent jove que ha estat en alguna de les dues bandes de la infidelitat, o per aquells que creuen en l’amor etern i vulguin tastar aquesta veritat social; especialment contraindicat per amants de les grans novel·les d’autores com Jane Austen.

Realment una novel·la molt interessant i amb força, és com un huracà en plena crisi o depressió post estival.

Les dones casades no parlen d'amor

Un títol que em va sorprendre, Les dones casades no parlen d’amor, molts pensareu que és una novel·la dirigida només a aquelles dones casades, però com a single us recomano que la llegiu, tant si sou dona o home, i descobrireu alguns secrets que s’amaguen rere uns quants anys de matrimoni, un parell de fill i els problemes conseqüents com les escoles, els  amics dels fills, el món que es va tancant dins les parets de les cases i potser la monotonia que allunya la parella.

La nostra protagonista és l’Alice Buckle, el seu marit William, el seu fill Peter i la seva adolescent particular, la Zoe.

L’Alice es sent abandonada pel seu marit, és el segon plat que va després de la feina i la monotonia en la seva relació l’està enfonsant en una espiral on el fons és el desenamorament. L’Alice és molt activa amb les seves amigues, a la feina, en el Facebook i el xat. Un dia rep la invitació per participar en una enquesta anònima sobre el matrimoni, i en el seu avorriment s’hi apunta, en aquell moment, encara que no li sembli la seva vida començarà a canviar, passarà de ser l’Alice a ser Dona 22 i començarà una relació d’amistat amb el seu enquestador, l’Investigador 101.

En aquest moment comença un acte d’introspecció a mesura que va rebent les preguntes i en l’absoluta llibertat que dóna l’anonimat el lector descobrirà realment qui s’amaga rere l’Alice, encara que el lector no tingui les preguntes gaudirà descobrint-les des de les respostes, també podreu fer trampes i mirar les preguntes a l’apèndix de la novel·la, però jo us recomano que no ho feu.

Gràcies a aquesta correspondència que s’estableix entre Dona 22 i l’Investigador 101 també descobrirem aspectes personals d’aquest últim, de la sintonia que s’estableix entre ells i de la possibilitat que les coses se’ls escapin de les mans.

Tot aquest fil argumental anirà combinant-se amb la vida diària de l’Alice i la seva família, la vida real on les coses no pinten tan bé, la feina i la frustració de no sentir-se prou valorada i la manca de comunicació aniran confluint en les respostes dels qüestionaris de l’Alice.

La sorpresa que ens regala Melanie Gideon al final, trastoca tots els ciments que sembla que hagi volgut anar construint poc a poc, els personatges donen un gir de 180º i el somriure un anirà d’orella a orella. Personalment crec que és una genialitat, no m’estranya gens que aquesta novel·la que ens ofereix labutxaca hagi estat traduïda a vint-i-sis llengües i en breu serà adaptada al cinema.

Una novel·la real, amb molt d’amor, amb molta generositat, una història on les dones casades no parlen d’amor però on l’amor les acompanya, on els personatges masculins reben una de freda i una de calenta, i sobretot on l’esperança és la darrera cosa que es perd.

Un consell, escolteu les vostres parelles, tant els uns com els altres, en la comunicació rau part de l’amor.

La cuina de les Terres de l'Ebre

Per Maria Valle Viña

Diuen que la cuina d’un territori és també la seva història, que ens parla de la seva gent i de les seves formes de vida, fins i tot ens parla de la seva manera de celebrar i de viure la festa. La cuina tradicional és, com tot patrimoni popular, una herència viva. Cada generació l’adapta als productes, als estris, als electrodomèstics i al temps de què disposa. 

El llibre “La cuina de les Terres de l’Ebre” es un receptari que a més vol ser el reflex del fet que la cuina tradicional de les Terres de l’Ebre forma part de la identitat del territori. 

El llibre l’edita Cossetània Edicions i ens el presenta M. Carme Queralt Tomàs que va néixer a Tortosa i és llicenciada per la Universitat Autònoma de Barcelona en l’especialitat d’Antropologia Cultural. El seu àmbit d’estudi i de treball ha estat sempre el món popular i tradicional, comprès entre els segles XVIII i XX, i s’ha centrat de manera principal en la gent i els costums de les Terres de l’Ebre. Ha publicat nombrosos articles i el 1999 va rebre el Premi Ciutat de Tortosa pel treball de recerca “Menjar de les culleres. Dels artesans als industrials: l’Ofici dels cullerers a les Terres de l’Ebre”.

Sóc afortunada de poder parlar sobre aquest llibre de primera ma i poder dir que he gaudit sempre de la majoria de les receptes que ens presenta el llibre. Concretament ho he gaudit a Prat de Comte, poble de la Terra Alta, una de les comarques que ens presenta el llibre junt amb el Baix Ebre i el Montsià. 

El llibre ens parla en una petita introducció d’una cuina pròpia. La cuina de les Terres de l’Ebre presenta unes característiques singulars en el conjunt de Catalunya, fruit de la història i de les nombroses tradicions culturals que hem viscut i que seguim vivint la gent de les Terres de l’Ebre. És una cuina amb clares influències de tota la Mediterrània i de zones confrontants com l’Aragó i el País Valencià. També aquesta cuina té influències del món islàmic .

Totes aquestes influències, com ens parla M. Carme Queralt, no només se’ns mostren en l’ús d’uns ingredients i d’unes fórmules, sinó també en les paraules que usem a les Terres de l’Ebre per designar aliments, els estris i els atuells de cuina, les tècniques culinàries, les formes de conservar...  Sabríeu dir què és l’abadejo, les anous, la baldana, la maçana, el panís, el primentó, una cassola de terra, un poal... totes aquestes paraules i més, us les definiran al final del receptari on podreu trobar també poemes i vocabulari gastronòmic de la zona.

El receptari està organitzat de forma que trobem receptes de la cuina de cada dia (entrants i aperitius, primers plats, segons plats i postres dolços). També trobem receptes de cuina de les festes (Nadal, Sant Antoni, La Candelera i Sant Blai, dijous Llarder i Carnaval, Quaresma i Setmana Santa, Pasqua i Festes Majors). I finalment trobem un apartat anomenat rebost (conserves casolanes per dessecació, per fermentació i per esterilització). 

Si voleu fer un tast de la cuina de les Terres de l’Ebre no hi ha res millor que apropar-se a qualsevol de les seves comarques i gaudir del menjar i del seu entorn. Si no us es possible o si sou de Barcelona o rodalies us recomano un restaurant al centre de Terrassa on podreu menjar com es menja a les Terres de l’Ebre, el restaurant “Gresol”, on cuiden també la tradició i on gaudireu d’un bon àpat amb productes de la terra. 

Només em queda fer-vos la boca aigua i donar-vos una de les receptes que trobareu a “La cuina de les Terres de l’Ebre”. Gaudiu!!

CLOTXA:

Ingredients per a una persona:

-          Pa de pagès petit.                              - Oli.

-          2 tomates madures.                          - Alls o ceba (opcional).

-          2 sardines de casco.                         - Primentó (opcional).

-          Olives rostides.                                  - Olives negres mortes (opcional).

Preparació:

Rostim les tomates i les sardines senceres. Un cop ben rostides, pelem les tomates i les aixafem o trossegem amb una forquilla. Després desemmotllem la sardina i l’afegim a la tomata. Ho barregem bé, junt amb les olives. Agafem el pa i el tallem per la meitat. Buidem la molla de la part de baix, de manera que quedi un bon forat. Farcim el forat amb la barreja i hi tirem un raig d’oli per damunt. Finament, tapem la clotxa en la part superior del pa.

Andanzas del impresor Zollinger

Por Maria Valle Viña

Andanzas del impresor Zollinger es una increíble fábula moral, que nos relata como bien nos dice el título las “andanzas” de un hombre llamado August Zollinger.

Zollinger está seguro de que su destino está en la imprenta de su pequeño pueblo natal, pero huyendo de una gran amenaza el joven Zollinger abandona su pueblo y permanecerá lejos de él durante siete años.  Durante estos años, Zollinger conocerá el amor verdadero en una minúscula garita de una estación de ferrocarril, paladeará la camaradería y la amistad más fiel en las filas del ejército, descubrirá el misterio de la naturaleza en la evanescente grandeza de los bosques y aprenderá a valorar la dignidad de los oficios pequeños y humildes. Con todo esto, aprenderá a ser un hombre íntegro que puede por fin regresar a casa y convertirse en un buen impresor, el oficio que soñaba desde su infancia.

Pablo d’Ors es su autor, nacido en Madrid en el seno de una familia de artistas y formado en un ambiente cultural alemán. Es nieto del ensayista y crítico de arte Eugeni d’Ors, hijo de una filóloga y de un médico dibujante y discípulo del monje y teólogo Elmar Salmann. Se graduó en Nueva York y estudió filosofía y Teología en Roma, Praga y Viena. Fue ordenado sacerdote en 1991 y fue destinado a Honduras. En busca del silencio ha peregrinado y viajado a distintos lugares tales como Compostela, el desierto del Sahara… Su trayectoria como escritor comienza en el 2000 con el libro de relatos “El estreno”, que inaugura su inconfundible estilo, cómico y lírico a la vez que espiritual y sensorial. También escribe “Las ideas puras” i “Andanzas del impresor Zollinger”  que ha sido reeditada a los diez años de su aparición en Impedimenta. Entre otros títulos de Pablo d’Ors también se encuentran “El estupor y la maravilla”, “El amigo del desierto” y “Biografía del silencio”, todos con una muy buena acogida por la crítica.

La Editorial Impedimenta, con una edición impecable y una introducción de Andrés Ibáñez, demuestra su especialización en literatura y su vocación para recuperar y redescubrir obras literarias esenciales. Un título de ellos es imprescindible en toda buena biblioteca.

La prosa de Andanzas del impresor Zollinger es bella, sin complicaciones y el autor va al grano, no se detiene en historias sin conexión ni consecuencias. Los personajes son una pieza fundamental en la composición del protagonista y todos, al igual que los escenarios donde se va situando la fábula, están cargados de simbolismos.  Es una novela optimista y con un hermoso canto a la preservación de la ilusión por la vida.

Como bien nos dice Andrés Ibáñez en la pequeña introducción al libro “Hay algo en el ser humano, parece decirnos Zollinger, que no cambia nunca, pase lo que pase y estemos donde estemos. Hay una posibilidad de vivir y de experimentar la plenitud de la existencia en cualquier lugar, en cualquier momento, con trabajo o sin trabajo, con amigos o sin amigos, con casa o sin casa, con proyecto o sin proyecto, con reconocimiento o sin él, algo que tiene que ver con la aceptación, con la nobleza, con la ilusión, con la gratitud, con la capacidad de asombrarse, con la atención cuidadosa a lo que se tiene entre manos y con el descubrimiento tranquilo de la sorprendente belleza que tienen todas las cosas en todas partes. 

El secreto de ese algo, de cómo encontrarlo y de cómo mantenerlo es, seguramente, uno de los propósitos de la intensa, mágica, incomparable obra narrativa de d’Ors”.