Tants anys de silenci

Avui em costa especialment escriure sobre aquesta historia que ens presenta Francisco Castro de la mà de Capital Books.

Crec que la millor descripció d’ella seria amb un sentit silenci, d’aquells que són capaços de fer trontollar el propi terra, un acte de recolliment, una oració i una maledicció, un record de nostre passat cruel i un desig de donar veu als cossos enterrats i retrobats.

El silenci pot arribar a ser un costum. I el costum, al final, es torna silenci.

Tants anys de silenci ens farà moure entre l’any 1936 i l’actualitat, amb un ú de la Guerra Civil com a context històric i les preguntes sobre el després, la repressió i el silenci ens trobarem amb la vida de tres joves, un poeta fidel a la República, un jove militar i una noia que els té el cor robat.

La nostra protagonista és la Anxela, una jove intel·ligent que lluita amb el seu propi silenci, la violència masclista és la seva creu i per això decideix marxar al pazo de Vil·la Flavia per treballar sobre una fossa que s’ha trobat.

El seu propietari, el doctor Emilio Varela el vol obrir al públic com una biblioteca, en vol recuperar el seu esplendor però des de fa temps només s’hi passeja la mort entre les seves terres i les seves parets.

Allà s’ha trobat una fossa amb sis cossos afusellats, encara que seria millor dir executats ja que cinc d’ells tenen un tret al cap.

Uns metres més enllà l’Anxela troba una fossa diferent, el cos d’una dona abraçat a un llibre de poesia de Ramón Gandera. Un cos que sense vida i sense veu ens vol explicar una historia.

Un dels interrogants serà qui és l’autor del llibre ja que no apareix aquest nom per enlloc, però no serà l’únic interrogant que amb una mica d’aire de thriller us trobareu entre les mans.

Aquesta historia ens parla del dolor del record, del silenci que provoca la violència, de la injustícia d’un regim, de la necessitat de poder donar pau als morts i a les seves famílies.

Una novel·la que traspassa les planes i les paraules, que us deixarà sense alè, on la prosa de l’autor i la construcció en capítols curts us atraparà i no podreu deixar de llegir sobre la foscor de la historia i la realitat dels que eren joves i ara, els pocs que queden, encara tenen por al record.

Una lliçó de vida on com molt bé diu la seva portada “No tot el que està enterrat queda sepultat per sempre”.

Una lectura que us recomano de tot cor i aquí us en deixo les seves primeres planes. 

Soy una mamá

¡Hola Guerreras! Hoy os quiero presentar el último libro de la Jefa, Megan Maxwell, un libro que salió en digital en tres partes y que Esencia nos presenta en un único libro.

Soy una mamá nos presenta una portada radiante como el sol, con algunas nubes que podrían complicar las cosas y con una mamá y sus tres polluelos. Intentaré no contaros mucho de la historia aunque lo que tengo son ganas de contarla entera, pero vamos a intentarlo.

Nuestra protagonista es Estefanía, una mujer dulce, cariñosa, madre, esposa, hija, hermana… que por azares del destino descubre que lleva unos cuernos que rayan los techos más altos, así es como Alfonsito acaba de patitas en la calle y ella con tres hijos a su cargo, tres torbellinos que os van a enamorar, Aarón que es un don juan en miniatura, David que no deja de ser un niño pero está creciendo y Nerea en plena edad del pavo, ellos son su vida.

Pero esa no puede ser solo su vida y así es como su amiga Soraya le abre los ojos, ha de volver a quererse a sí misma, ha de salir con amigos y no puede cerrarse al amor, aunque ella quiera ser la reina de hielo.

Así es como descubriremos junto a ella la vida más allá del divorcio, a veces un poco extremo pero en definitiva, para mí, lo importante es lo que se quiere transmitir. Así es como empezará a conocer gente y como no podía ser de otra forma al vecino de sus padres Diego.

Un padre divorciado con una pequeñaja capaz de todo, un hombre dulce, romántico y con la habilidad de hacer caer a Estefanía en su propia trampa y es que el amor llega cuando quiere y no avisa antes de romper las puertas.

Creo que esta historia sirve tanto para divorciadas, separadas y casadas en el punto en que por ser mami la vida no solo debe girar en los hijos, muy bonito de decir y difícil de hacer, pero quererse a una misma siempre es primordial para que los demás nos quieran también.

Esta historia se aleja de sus diferentes tramas, en ellas una joven o no tan joven se enamora, rompe o no, descubre secretos… pero en está es como el capítulo de después cuando las cosas no van bien y hay que aceptar una segunda oportunidad.

La prosa de la autora es franca, directa, habla con el corazón y de manera muy directa a las lectoras y lectores, es una reflexión que tanto se aplica a las mamas como a los papas, los hay buenos y los hay mejores pero todos quieren a sus hijos (y punto), también veremos cómo interactúan las nuevas parejas con los hijos (hay de todo) y como el miedo no puede dejarnos en la estación de la vida, hay que subirse a ella y vivirla.

Solo le voy a poner un pero y espero que la Jefa me perdone, pero Rapunzel acaba con una santa y me hubiera encantado que hubiera probado de su propia medicina.

Voy a parar que si no os lo cuento todo, por descontado su propia banda sonora no falla.

Aquí os dejo sus primeras páginas.

“Las palabra si y no son las más importantes de nuestra vida. Muchos problemas se habrían podido evitar sin un si demasiado rápido y un no demasiado tarde o al revés”

Profes rebels

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem una obra amb la que no podem estar més d’acord com a amants de la literatura i com a mestres.

A l’obra Profes rebels aprendreu d’una manera distesa i molt directe El repte d’educar a partir de la realitat dels joves.

Si penso en la meva infància i recordo als meus profes els puc dividir en dos grups; els que em feien aprendre a la antiga i a repetir les coses com un lloro encara que no em quedés res aprés i els que s’esforçaven per tal que allò que tractaven fos atractiu i crees en els alumnes una vinculació propera per tal que ho aprenguéssim de manera natural, des dels nostres interessos i d’una manera molt més significativa.

Després de la lectura he reflexionat i dels primers no guardo masses bons records i en canvi dels segons conservo els conceptes i apreci vers ells i la seva tasca.

A la universitat ens van ensenyar a educar però realment cadascú quan es tanca a la seva aula se les ha d’enginyar per tal que els nanos surtin de les aules amb els conceptes apresos i amb el sentiment de que tot té un perquè que els activi la curiositat i les ganes de seguir aprenent.

No negarem que la franja més difícil per la seva efervescència és l’adolescent però en Cristian Olivé ho té molt clar i en aquesta obra ens ofereix com si fossin coses o items simples els pilars dels seus èxits.

Ben documentat, explicat de manera directe i sense voltes, sense “xulejar” i pretenent que tots fem una reflexió i millorem les nostres tasques ens convida a passejar-nos per qüestions tan importants com: traslladar coneixements i alhora valors, creure en els joves d’avui per tal que siguin millors, la felicitat que genera l’adquisició de determinats continguts, l’autoconeixement i l’autoaprenentatge, el respecte, la coherència el dret a equivocar-se i un gran debat sobre les xarxes socials i l’ús dels mòbils.

Per mi és brillant com tracta a les classes de llengua i literatura l’àlbum de la Rosalía o com fa paral·lelismes amb series televisives o pel·lícules per tal de contextualitzar conceptes.

Crec que és un mestre del que tots els seus alumnes en guardaran un bon record i això respon únicament a que la seva vocació és molt forta i treballa dia a dia per tal de dur-los propostes engrescadores.

Gràcies a Rosa dels vents tant mestres com famílies amb fills adolescents podem investigar sobre què els passa, aprendre a gestionar les seves emocions, els seus interessos i direccionar d’una manera més correcte la feina d’educar.

No us ho penseu més!

És una proposta ideal!

A Bàrcino

Avui estic molt contenta de poder presentar-vos la darrera novel·la d’una gran escriptora i d’una gran persona. Maria Carme Roca és un nom propi dins de la meva biblioteca personal, és un dels asos que mai fallen ni deceben, ja sigui amb un conte infantil, una novel·la juvenil o amb la novel·la que avui us presento i que la consagra com una brillant escriptora de novel·la històrica.

A Bàrcino segueix l’estela de la seva novel·la “Bàrcino” que fou publicada fa deu anys. Aquesta historia no pretén ser una continuació sinó que se’ns presenta com una obra independent encara que alguns dels seus personatges repeteixen protagonisme, tenen una relació directa però amb molta mà esquerra l’autora ens ho presenta d’una manera que no cal haver llegit una per gaudir de l’altra. (Personalment jo us recomano llegir “Bàrcino” i ja de pas tota la seva bibliografia, no quedareu gens decebuts)

Tal i com se’ns presenta a la portada veiem una jove, la nostra protagonista, la Minícia, i una clara descripció d’ella “Una dona singular. Un passat ocult. Un enemic implacable”.

Ens situarem a la meitat del segle II, en el Regnat de Marc Aureli quan la Minícia serà rebutjada pel seu pare Luci Minici Natal Quadroni Ver, governador de l’Àfrica proconsular, degut a una relació que aqueta va tenir amb Teseu, enemic del seu pare i de qui va tenir un fill. És va casar amb Cneu qui va rebutjar el nen i va fer que ella se’n desfés entregant-lo a un esclau.

A part d’aquesta relació amb el seu pare i el seu marit, també serà important la relació que s’estableix entre ella i els esclaus de casa seva com l’ Erasmius , mostrant així la vida del nobles i del menys afavorits.

Però una de les relacions més interesants és l’amistat de Minícia amb Marc Aureli i la seva esposa Faustina, fet que afegeix pensaments i confidències del regent a la novel·la mostrant el gran treball de documentació que s’amaga al darrera.

Fins aquí tot bé, però el punt discordant és que Minícia rep cada any, el dia del naixement del fill que creu mort, un regal, això l’amoïna i a portarà a descobrir qui li vol mal.

La prosa de l’autora és pulcra, acurada, detallada, les seves descripcions et fan caminar pel terra empedrat de Bàrcino, els salts temporals en la narració no creen cap mena de discontinuïtat i les anotacions a peu de pàgina són tot un regal.

Que més us puc dir sense caure al parany d’explicar-vos tota la història i el seu desenllaç, a cada nova novel·la que ens presenta més m’enamoro de la seva prosa, “A punt d’estrena” va ser el detonant de la meva incondicionalitat, també m’agradaria destacar títols com:  “L’enigma Colom”, “Katàlepsis”, “A punt d’estrena” o “El far” són imprescindibles per a tota biblioteca personal.

Columna ens presenta una de les joies d’aquest Sant Jordi, un èxit assegurat per qualitat.

Aquí us deixo les seves primeres planes.