Quatre

UNA DECISIÓ

L’allibera del seu passat

El fa acceptar el seu futur

Li revela els perills

El canvia per sempre

Per fi, tenim a les mans la història d’en Quatre, el jove divergent que ha robat molts cors al llarg de tot el món.

El vàrem conèixer a la primera entrega de Divergent, on ell ja és un intrèpid i treballa com a instructor, però com era ell abans? 

Com era la seva vida a Abnegació? Quins secrets amaga? 

Moltes d’aquestes preguntes les anem descobrint en petites pinzellades que la Veronica Roth deixa entre les planes de Insurgent, la segona entrega de la saga.

A la introducció d’aquest darrer volum, l’autora es sincera amb el lector, amb com ella volia escriure la història des del punt de vista d’en Quatre i com va quedar atascada fins que va decidir canviar la visió d’ell per la de la Tris. 

Molts aspectes de la personalitat d’en Quatre queden solapats pels de la Tris, però la Veronica Roth en regala aquells fragments que no va poder afegir a les diverses entregues degut a que trencaven el fil o creaven una distorsió en la trama.

Ara, tenim la oportunitat de saber realment com és en Quatre, un noi divergent que refusa ser un líder i s’amaga rere les ombres observant sempre la seva esquena. En Quatre també va ser candidat i va lluitar amb l’Eric, qui tots ja coneixem, per sobreviure.

Però no només descobrirem coses de com era abans, si no també com neixen els seus sentiments per la Tris, com pensa realment i com aprèn a controlar el seu cor.

La Tris, és aquella persona amb la qual pot confiar, amb qui pot ser ell mateix i a qui, sense voler-ho, necessita per sentir-se complet, amb qui és Lleial.

En Quatre és franc amb ell mateix, té l’erudició de entendre el que realment passa, és abnegat amb aquells que el necessiten, amistós amb aquells que li demostren un cor pur i és intrèpid en quant decideix canviar la seva vida en una sola decisió.

En definitiva, en Quatre és molt complex.

Es una llàstima que la història d’en Quatre ens arribi ara, m’hagués agradat saber una mica més del seu passat primer, ja que entendríem molt més el seu caràcter, el motiu dels seus tatuatges, ls seves amistats i enemistats, i fins i tot tindríem una visió molt més amplia de l’Eric, d’en Zeke, d’en Uriha, la Lynn i la Shauna. Personatges que passen a ser secundaris però que van ser iniciats amb en Quatre.

labutxaca ens fa un regal amb aquest volum, una guia que complementa la trilogia i ens dona un punt de vista diferent i únic.

Una decisió el farà lliure o el condemnarà a ser una ombra?

La bruixa Lois

Avui, de la mà d’una de les grans dames de la literatura anglesa, Elizabeth Gaskell, a la que molts coneixem com l’autora de la biografia de Charlotte Brontë i per les seves amistats entre les que es troben noms com Charles Dickens, John Ruskin i d’altres escriptors coetanis, us presentem La bruixa Lois.

Un títol que és tota una declaració d’intencions, per ell mateix ja ens diu que la nostra protagonista, la Lois, una noia jove que haurà d’emigrar creuant l’oceà fins a Salem, un indret on viu la família del seu oncle en un moment difícil tant personal com històric.

Ens situarem a l’any 1691, època dels grans judicis de Salem, on vist en perspectiva, malalties com l’epilèpsia o trastorns mentals titllaven als que les patien com a bruixes o bruixots, ànimes posseïdes pel dimoni i mereixedors de morir penjats o cremats a la foguera.

L’autora no busca explicar un thriller sobre si la Lois és o deixa de ser bruixa i la seva persecució, aquesta el que busca, tal i com ens convida a reflexionar Pere Guixà en una introducció impecable, és la opressió de la societat, l’angoixa d’haver de mirar sempre per sobre l’espatlla i tenir molta cura amb les males llengües i les seves bones intencions sembrant la discòrdia i el dubte.

Realista i fidel als fets que van succeir a Salem, sense oblidar la màgia de la nit i de la contraposició entre les creences més puritanes amb les ments més diabòliques, el lector s’enfronta a una de les millors novel·les curtes que trobareu a la col·lecció “El far” d’ Angle Editorial.

La prosa de l’autora és pulcre, molt acurada i molt rica en detalls, els seus personatges mostres profunditat i realisme tant en la seva relació entre ells com al mostrar-nos les seves ànimes.

Un imprescindible per a tots els amants de les novel·les gòtiques i les històriques, una historia psicològica tancada entre paper i tinta, forques i foc, l’església com a centre de la vida social del poble on la música i el ball eren actes diabòlics.

M’agradaria remarcar la sobrietat de la col·lecció “El far”, ja que encara que sembli senzilla, és austera donant el protagonisme a la narrativa i no a una portada lluent i exagerada, una idea que resa “menys és més”.

Si tot i això, no us veieu temptats, us deixo les seves primeres planes on un conjur seduirà la vostra ment i cor.

Entrevista Ramón Solsona

Avui ens retrobem amb un dels autors que més admirem en aquesta casa, en Ramón Solsona torna amb una gran novel·la sota el braç.

Potser si que tenen raó les veus que diuen que l’autor triga una mica entre llibre i llibre però que voleu que us digui... prefereixo mil vegades esperar una mica i tenir entre mans una obra que és una joia que no tenir la immediatesa d’altres autors que presenten llibres més superficials.

Si destaquem alguna de les múltiples facetes com a escriptor que ens fascina del Ramón Solsona és la seva capacitat de donar veu a aquells que resten en silenci. 

Ara és el torn de les opinions i visions dels habitants de Cardós que van viure les obres hidroelèctriques.

A Allò que va passar a Cardós trobem un marc històric teixit amb rigor i respecte per la historia i uns personatges diversos i particulars que ens conviden a ficar-nos a la trama d’un salt.

Quan tractem d’una novel·la basada en fets reals admirem que sigui molt veraç i que ens la transmetin de manera que puguem sentir el batec de la societat des de diverses classes socials i diferents ideologies per poder aprofitar el plaer de la lectura per aprendre de fets que són memòria històrica del que som i serem.

Trepidant, addictiva, altament didàctica, àgil, planera, profunda, sensible, amb tocs d’humor, àcida i molt verídica. Crec que no hem llegit res que se li assembli.

De la mà de Proa podem viatjar en l’espai i el temps ara que les vacances ja han acabat. A qui no li ve de gust?

Recordeu que l’autor té un “jo-no-sé-què” que el fa especial! Potser té una marca que el marca! 

Tenim la sort de poder donar-li veu a l’autor i ens ve molt de gust poder saber més coses tant d’ell con de la seva novel·la.

Quan va sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Mai. És una motivació interior, una necessitat d’expressar-se literàriament.  

Per vostè la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Les dues coses. No estan pas renyides. 

Quina és la qualitat que més aprecia en un escriptor? La qualitat literària. Pots semblar una obvietat, però no sempre es compleix. 

Imagini que pogués fer un viatge en el temps i l’espai i

organitzar un àpat amb un grapat d’escriptors. Quins serien? Com seria l’àpat? Què els preguntaria? M’interessen especialment els autors del segle XIX que van impulsar la novel·la realista a tot Europa. També els catalans, però aleshores anàvem una mica endarrerits.

Quin consell li donaria a un jove escriptor que comença? Que llegeixi. I que estripi molt, que no s’enamori de la seva pròpia creació. 

Vostè és un gran defensor de la nostra llengua i de la seva importància per poder escriure i expressar-se adaptant-se al moment de la narració. Creu que la literatura en català va per bon camí? Sí. La consideració social de la llengua i la seva fortalesa. No. Però la producció literària en català té un bon nivell actualment. 

Què el va motivar a escriure sobre aquest període històric en concret? Que unes obres gegantines siguin avui pràcticament desconegudes. 

Com va ser el procés de documentació sobre les obres hidroelèctriques de Cardós? Hi ha passat alguns dies? Llarg, laboriós, però era necessari per fer versemblants les històries. 

Què sent com autor quan tenint la seva novel·la a les mans llegeix: “... té l’èpica dels personatges humils i la grandesa literària d’un clàssic”? És agradable llegir-ho, però això ho escriuen terceres persones. Jo em “limito” a escriure la novel·la.

Creu que l’obra hidrològica seria comparable a la construcció faraònica? per descomptat, mantenint les distancies en el temps però no en l’esforç humà. Tant com faraònica, no, però sí gegantina. 

En aquest llibre torna a ser la veu dels que ja no poden explicar la historia. Creu que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? No deixa de ser una novel·la històrica, encara que se situï fa només cinquanta anys. 

La dictadura és narrada des de diversos punts de vista. Per vostè quin creu que és el gran punt negatiu i si hi ha, quin el positiu?  Una dictadura no té cap aspecte positiu. Cap, ni un. Es destructiva i contrària a la llibertat per naturalesa. 

Els anys seixanta són llum o ombra? Totes les èpoques tenen llums i ombres. 

Per vostè quin és l’objecte més representatiu dels anys seixanta? El bikini? Els nous ritmes? Sí, el twist i els Beatles. I la tele. I el turisme. 

Quina creu que seria la banda sonora de “Allò que va passar a Cardós”? Té una música pròpia, la que escoltaven i la que cantaven els treballadors andalusos, sobretot. 

Té algun personatge preferit en aquesta obra tan coral? Quin seria el motiu? Tots els personatge són fills meus. Els bons i els dolents, els bonics i els lletjos, els simpàtics i els antipàtics.  

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Jo no distingeixo ni justifico ni m’adsric enlloc. No jutjo els altres. Prou feina tinc a escriure tan bé com sé.

Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No ho he experimentat. 

Vostè valora més les critiques professionals o les del seu públic lector? Valoro les anàlisis en profunditat, tant si es diuen crítiques com no. 

Com s’imagina la Diada de Sant Jordi d’enguany? Sabem que falta molt, però apostem per la seva novel·la i la seva gran qualitat narrativa. No hi penso gens, en Sant Jordi. Ara em preocupa més centrar-me en la propera novel·la.  

Si li prohibissin escriure... a què es dedicaria? A escriure d’amagat.

Per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  li han fet i creu essencial respondre-la? Ens la pot respondre?

Quin va ser el seu primer llibre, el més antic que recorda? Tilín-tilín primera parte, que era el llibre de lectoescriptura amb què ens ensenyaven a llegir i a escriure al parvulari. Un llibre pedagògicament molt bo, per cert.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem l’èxit que es mereix amb aquesta grandíssima obra.

Gràcies de nou

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria