Deu top-models i una boja que parla sola

Feia molt de temps que no reia tant, en Daniel Arbós sap com treure-li suc a la generació jove a la trentena que segueixen més perduts que un pop en un garatge.

Deu top-models i una boja que parla sola és un títol que no copsa la bellesa que s’amaga entre les seves planes i potser si, una mica de la seva bogeria que s’encomana. Però jo li canviaria el nom per Google, ja que té tot el que esteu buscant.

A partir d’avui serem amics de l’Edu, un jove periodista que ha perdut la xicota, que té una feina que no li agrada i al qual tothom el colla per que faci coses, conegui noies, i millori la seva vida, segons la visió dels altres per descomptat, mentre que dins d’ell pateix un trencament dels esquemes tradicionals que abraça tots aquests àmbits.

Aquesta novel·la que sembla superficial, al més pur estil Friends a la catalana, és més profunda del que sembla, ja que tota ella gira en la recerca de la felicitat, de sortir del cau fosc infeliç on ens té submergits la crisi econòmica, els amors frustrats, els calers i la feina poc agraïda, una barreja de paranoies existencials que barrejades fan un còctel molt explosiu.

Si digues que no he posat cara d’algun conegut en algun dels personatges mentiria, fins i tot podríem dir que hi he posat la meva en algun moment. Tots hem tingut algun moment de frustració, en que et ve de gust trencar amb tot i començar de nou però no es pot fer, i si amb tot això no hi hagués prou afegiu les dates nadalenques a la equació.

Una Barcelona que desperta esplendorosa i s’apaga amb la música de discoteca és un personatge per si sol on descobrir nous llocs on anar a prendre una copa o a sopar, una ciutat que s’amaga dins la Barcelona que no veiem ja que no dediquem ni un minut a observar-la.

L’Edu, ara un jove solter del Barri del Born, ens parla en primera persona i veurem com intenta fer cas de molts dels consells dels seus companys i de la seva germana bessona, i així és com l’acompanyarem a fer cursets de gairebé tot: Tàpers creatius, danses tribals, Origami, Reiki, tota una odissea per trobar la felicitat.

En Carlos és la veu del sentit pràctic, en voleu un exemple, segons ell si us heu de lligar a una de més de trenta que no tingui fills, millor gossos que es poden sacrificar. La Paula és el reflex de la treballadora precària i amb un sou per malviure, i de l’Aina, la ex-novia, millor que la conegueu vosaltres mateixos.

En la veu de l’Edu també descobrireu moltes veritats com els canvis a la ciutat, com el barri del Born s’ha transformat i com els turistes s’han fet amb els indrets de la gent del carrer i els seus veïns.

Daniel Arbós posseeix una veu irònica molt fina i polida, la seva prosa és fresca i molt dinàmica, enganxa al lector des del principi i amb ell patirem però també riurem.  Una obra de ficció inspirada en fets reals, on és un noi qui pateix d’amor perdut i ens demostra que no tots són iguals.

Una obra amb una fina sensibilitat que us apassionarà i no podreu deixar de recomanar a amics, coneguts i saludats, tal i com ens diu en Jordi Rourera (editor d’RBA La Magrana).

Realment la vida, la fortuna, i la casualitat s’han conjurat per fer la guitza a l’Edu? Com molt bé llegireu a la contraportada:

“De vegades agafen ganes de partir-li les fletxes a Cupido. I la cara, sobretot la cara.”

RBA La Magrana fa un encert que descol·loca a la llei universal, també coneguda com Murphy, un autor novell amb una novel·la a l’alçada d’escriptors més versats. 

Només podem dir-li a l’Edu que no s’amoïni, que per Sant Jordi tindrà un gran èxit garantit.

Alguien como tú

Elísabet Benavente, una asidua en nuestro blog, nos enamoró con Valeria y sus amigas (En los zapatos de Valeria, Valeria en el espejo, Valeria en blanco y negro, Valeria al desnudo)  con Silvia nos sedujo (Persiguiendo a Silvia, Encontrando a Silvia) y con Alba nos mostrará un mundo cambiante y diferente a los estándares reconocidos.

Hace poco os hablaba de “Alguien que no soy” la primera entrega de la trilogía “Mi elección”, hoy continuaremos profundizando en la vida de sus protagonistas y su triángulo amoroso en Alguien como tú.

Nos encontramos tras una ruptura entre Nico y Hugo y Alba, los tres se sienten heridos y dolidos, no saben cómo han llegado a esta situación ni de quien es la culpa o si está debería recaer sobre ellos, la cuestión es que Alba se siente culpable por lo que estuvo a punto de hacer por el enfado y la venganza.

Cuando intenta hablar con ellos se da cuenta que no solo han roto con ella, sino que entre ellos aparece un abismo, sabe que si en el fondo quiere arreglar las cosas la solución no la encontrará en el fondo de una botella aunque lo intenta con todas sus fuerzas, la sinceridad y recuperar su confianza será la clave siempre que sea quid pro quo.

En el fondo todos saben realmente lo que pasa, se han enamorado y eso es un problema, la relación entre los tres como estaba establecida no funciona y si quieren intentarlo, si quieren demostrar al mundo que las parejas o tríos de novios puede funcionar y que lo que todos consideran normal a ellos no les basta tendrán que pelear y sufrir.

En esta entrega Hugo se va pareciendo más a Nico, está aprendiendo a expresar sus sentimientos y os aseguro que desarmara a toda lectora en su viaje a Nueva York con Alba (sin duda Hugo es mi preferido), Nico por su lado se vuelve más espontaneo, más abierto y a su vez quiere marcar su territorio con un viaje a Tailandia. Unos momentos donde el trio se transforma en dos parejas.

Elísabet Benavent consigue que aunque estés leyendo a las tantas de la madrugada se te escape una carcajada de aquellas que podría despertar a los vecinos, el personaje de Eva, la hermana de Alba gana protagonismo y con su ironía, su vocabulario y desparpajo encandilará al más reticente.

El final de esta segunda parte, que no os voy a desvelar, muestra como el amor de verdad duele, que a veces haya que elegir y que haya ciertas cosas que son muy difíciles de compartir.

Realmente, comprendo mucho la decisión que toma Hugo, pero no me parece justa… quizás por eso tengo ganas de ver como reconduce la situación en el final de la trilogía.

Suma de Letras acierta de lo lindo con una autora prolífica y que en contextos actuales toca temas profundos como la familia, los amigos, el amor, el sexo, la profesión, el mundo y todo aquello que solemos ponernos por montera.

Esta entrega es menos visceral que la anterior pero gana en profundidad y me ha recordado el estilo de sus obras anteriores.

Hay que saber leer con el corazón y con la piel.

Entrevista Teresa Colom

Un llibre que ens ha inquietat i atret al mateix temps és La senyoreta Keaton i altres bèsties, la primera novel·la de l’autora Teresa Colom.

A cada conte trobem uns personatges que conjuguen el que serà el fil conductor d’aquesta narració d’una manera excepcional. Cada un és únic i té les seves particularitats com cada ésser humà però alhora guarda connexions amb els altres.

Aquesta jove autora, poetessa i escriptora andorrana ja ens va enamorar amb els poemaris “Com mesos de Juny”, guardonat amb el Premi Miquel Martí i Pol del Govern d'Andorra, “La temperatura d'uns llavis”, “Elegies del final conegut”, “On tot és vidre”, reconegut amb el Talent FNAC 2009, i “La meva mare es preguntava per la mort” i el seu muntatge poeticoteatral titulat “32 vidres”. 
                                                                            

La seva ploma àgil, vivaç i camaleònica ens mostra com un mateix detonant pot donar lloc a histories molt diverses amb trames molt diferents i inclús a gèneres diferents. N’hi ha que fan por, n’hi ha que són vitalistes, d’altres tendres... Bé, no n’hi ha cap d’igual.

Diuen que un naixement sempre és un moment feliç, però... és realment així? Només si llegiu aquest fantàstic recull que ens ofereix Empúries ho sabreu i si encara dubteu de si llegir-lo o no, teniu l’oportunitat de llegir l’entrevista que molt cordialment ens ha cedit l’autora.

Una gran persona rere una ploma magnífica on es concentren les idees i els múltiples gèneres literaris.

Li donem el torn de paraula per tal que es presenti en primera persona i ens expliqui el més significatiu de la seva producció literària.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Les lletres sempre m’han atret, des de molt petita, però em costava creure que m’estaven esperant. La meva vida semblava tirar cap a una altra banda.

En quin gènere et sents més còmoda escrivint? Poesia, contes o novel·les? Amb la narrativa m’hi he sentit molt còmoda, espero no deixar-la. Narrativa i poesia són dos viatges diferents. De totes maneres sé que sempre tornaré a la poesia, com qui torna a la casa on es va criar.

De les teves obres, en tens alguna que sigui la teva protegida o aquella de què estàs més orgullosa? La meva mare, quan em queixo d’alguna foto meva, que ella té orgullosa al mig del menjador, on em veig horrible (posem un look de finals dels vuitanta) em diu: “Ets tu! A qui vols que posi en el marc, a una altra?”. Durant anys m’avergonyia recitar poemes dels meus primers poemaris. Amb perspectiva, he après a veure’ls la part autèntica, encara que siguin poc madurs, literàriament parlant. També era jo.

Creus que “al pot petit hi ha la bona confitura”? Més aviat crec que fer poc i bo és més accessible que fer molt i bo, per tant és més arriscat confiar a trobar molt i bo.

A qui admires com a lectora? Els narradors que més m’estimo són aquells que, entre altres reaccions, m’han fet riure. En el cas dels poetes, aquells que, amb un sol poema, m’han fet tancar el llibre i sentir l’estranya satisfacció i el desconcert de necessitar una estona per pair-lo.

En aquesta obra les dones són les grans protagonistes. Creus que és més fàcil escriure sobre el propi sexe o és indiferent? És més fàcil escriure sobre el que coneixes millor. Sóc dona però no he viscut només entre dones. He buscat la mateixa versemblança en el comportament i les reaccions dels personatges masculins, que també són peces clau en els contes.

Creus que la dona és més sensible al patiment? No faria aquesta generalització. Ningú és aliè al patiment. Una altra cosa és la discriminació i el sotmetiment que han patit i continuen patint moltes dones.

A quines dones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A qualsevol.

  

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, la part positiva i la part negativa? No crec que l’hàgim de suportar com si es tractés d’una prova, un càstig o un aprenentatge. El patiment hi és. Per viure, cal sobreviure.

La veritat encara supera la ficció? Els personatges més fantàstics que s’hagin imaginat tenen equivalents més monstruosos, per exemple, en el fons marí, o més bells i sorprenents. Partim de la realitat (encara que la desconeguem) per crear la ficció.

Ara que no ens sent ningú, quin és el teu conte predilecte? De petita la meva mare m’explicava el de les set cabretes, però és el conte de la lletera el que realment treu el son a molts adults.

Per acabar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que no t’han fet mai i que creus que és important? Ens la respons?

 

“Ho tornaries a fer?” “Sí”.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquest recull de contes    et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.