Per Àngela Sánchez Vicente
Fa tan sols nou mesos que va acabar l’emissió de la
televisiva sèrie Gossip Girl i
encara segueix essent un fenomen fan a través de les xarxes socials i una de
les més estimades pels seus seguidors.
Des d’aquí volem mencionar que les dues primeres
temporades de la sèrie es van basar en una aclamadíssima saga literària que va
fer furor als Estats Units i que ara podem gaudir arreu del món.
Els llibres són You
know You love me (i el seu corresponent subtítol) i ens narren de manera similar a la sèrie la vida dels més rics
del Upper East Side i els seus habitants gracies a l’editorial El tercer nombre.
Personalment, vaig començar amb la versió televisiva i
reconec que es una sèrie on la imatge, el vestuari, la música i l’escenografia
narra una historia que va molt més enllà que els purs diàlegs o trames
principals. Realment es un goig veure una sèrie tan luxosa.
Per contra, als llibres de la Cecily von Ziegesar trobem un retrat molt més psicològic dels
personatges principals fins al punt de poder acaronar les seves pertorbades
ànimes repletes de problemes de tota mena.
Si comencem per les noies, podem dir que la novel·la
centra tota la seva atenció amb la rossa i superficial Serena Van Der Woodsen i
la seva família atípica amb una mare que presumeix del que no és i amaga els
problemes psicològics del seu fill petit; dels nois, el gran protagonista es el
Daniel, el noi de Brooklin que amb la seva intel·ligència i saber estar
aconsegueix integrar-se en un món que no li és tan estrany com ell pensa. Serà
que la història es repeteix?
Els altres quatre protagonistes de la sèrie, al llibre
queden retratats com a mers personatges corals de la gran novel·la romàntica
que viuen la noia rica i el noi que ho ha de guanyar tot amb l’esforç del
treball.
La Blair Waldorf es caricaturitzada com la típica líder
que no sap ni on son els seus pares i a més pateix severs trastorns alimentaris;
el seu xicot, en Nate Archivale passa la novel·la emporrat i gaudint de la bona
vida i l’esport sense cap vigilància paterna.
La Jenny i la família Humphrey en general gairebé no
surten però aconsegueixen el contrapunt més marcat que no pas a la pantalla
entre els dos mons que es barregen a Saint Jude i Constance.
El que més greu sap de la novel·la però alhora li dona el
punt just d’emotivitat és el mirall on trobem en Chuck Bass, el guanyador
d’aquesta historia vençut al final a causa de les seves addiccions.
Podem dir que el llibre es molt més cruel amb els
personatges i tortura molt més els seus cors i les seves animes.
La sèrie li dona més dinamisme però al ser narrada com a
un extern l’essència es conserva a la perfecció.
A partir de la tercera temporada i fins la sisena i
darrera els guionistes ja no van tenir un suport en que basar les seves idees i
potser es nota en uns quants capítols tot i que es redirecciona a la perfecció.
Canvis com la relació entre el Chuck i la Blair
(inexistent i impensable al llibre) li donen un punt extra a la sèrie però el
personatge d’ell perd molt carisma respecte al relat.
Realment no sé amb que em quedaria, semblen idees
generals semblants però embolcallades en dos àmbits oposats, a la tele ja se
sap que tot ha d’entrar per la vista i a la novel·la ha de captivar al lector
per la via de les emocions.
Fem una cosa, ens quedem amb ambdues opcions i recordeu
que sabeu que m’estimeu. X.O.X.O.
