divendres, 26 d’octubre del 2018

Bram Stoker. Cuentos completos


Esta vez, gracias a Masa Crítica de Babelio he descubierto al hombre que se esconde tras el monstruo, un autor a la sombra de su personaje, un nombre que todos conocemos pero que en realidad desconocemos en profundidad.

Si os digo Bram Stoker es casi una reacción automática pensar en Drácula, el señor de la noche, el personaje gótico inmortal por antonomasia, pero realmente sobre él, como persona y autor poco sabemos, o al menos yo poco sabía hasta leer Cuentos completos que nos presenta Páginas de espuma.

Una edición de lujo de la mano de Antonio Sanz Egea y con una traducción pulcra, medida y modernizada de Jon Bilbao.

Antes de entrar en materia quiero hablaros un poco del libro en sí, con una encuadernación con tapa dura y punto de libro en forma de cinta negra me ha recordado las ediciones clásicas y más elegantes que se encuentran en las librerías, solo abrir la tapa nos encontramos el contraste del blanco con el rojo donde resalta la firma del autor a doble página y entre sus páginas encontrareis pequeños detalles que humanizan y aproximan al autor.

El índice nos invita a descubrir la nota de la edición, una introducción y notas, historias y referencias de los cuentos publicados.

Podríamos dividir el volumen en tres partes, la primera seria la que nos aporta información del autor, la segunda recogería los tres cuentos “El país bajo el ocaso” de 1881, “Atrapados en la nieve. Crónica de una gira teatral” de 1908, ambos publicados en vida del autor y el tercer cuento “El invitado de Drácula y otros relatos inquietantes” obra publicada póstumamente gracias a su esposa en 1914. La tercera parte estaría formada por sus cuentos cortos que aquí se nos presentan ordenados de manera cronológica y que en su momento fueron publicados en diversos periódicos abracando desde 1872 a 1914.

Este es el volumen más completo que encontrareis sobre la obra del autor sin tener en cuenta a “Drácula”.

No os voy a dar la biografía detallada del autor, pero sí que me gustaría comentar algún detalle que me ha sorprendido realmente. De pequeño estuvo siete años en cama y fue su madre quien le educo, una mujer de armas tomar como ya descubriréis, se casó con Florence Balcome quien fue pretendida por Oscar Wilde y conoció a su autor de referencia y a quien consideraba como uno de sus maestros, el gran Walt Whitman, y se ganó la vida entre bambalinas del teatro con su gran amigo Henry Irving.


Sobre los cuentos, aunque están ordenados de manera cronológica el lector puede elegirlos al azar, por la atracción que sienta por algún título o simplemente elegir como leerlos. Yo he ido intercalando alguno de corto mientras leía los tres más largos o si no tenía mucho tiempo me decantaba por los cortos.

He descubierto un autor que domina los cuentos románticos, de misterio, comedia y drama, ironía fina y con una capacidad admirable de en muy pocas páginas construir una historia completa y con unos personajes que traspasan el plano para coger cuerpo y resultar creíbles.

Una pluma sencilla que destila sus orígenes irlandeses, su folclore y mitología, duendes, gnomos, trolls… un recordatorio de aquellos cuentos que le contaba su madre y a su vez la dureza de un periodo histórico complicado.

Estoy realmente emocionada con este volumen que ha ido un paso más allá que las versiones inglesas y nos ofrece un reflejo, lo más fiel posible del autor y su obra más completa de relatos cortos.

Se podría decir que Bram Stoker era un cuentista de primera, con un estilo propio y capaz de cambiar de registro en cualquier momento. Un hombre que ahora es reconocido en el mundo por su obra pero que como en su momento lo fue Van Gogh, no brillo lo suficiente.
Me encantaría que publicaran la novela de “Drácula” en el mismo formato para poder tener los dos volúmenes juntos en mi biblioteca como dos partes de un todo, si es que los lectores siempre queremos un poco más de lo bueno y en este caso os aseguro que es de lo bueno lo mejor.

Os dejo aquí sus primeras páginas. 

Una obra que vale la pena regalar y regalarse.


dijous, 25 d’octubre del 2018

GANADOR CONCURSO SUPER ROMÁNTICO


📢YA TENEMOS GANADOR DEL CONCURSO SUPER ROMÁNTICO.
LA RESPUESTA ERA "Elisabet Benavent".
¡MUCHAS FELICIDADES! 💖📚


A passes comptades


Per Àngela Sánchez Vicente


Avui us presentem l’obre mereixedora del XXXV Premi de Narrativa Ribera D’Ebre, una obra rural que és tot un cant a la cultura popular, a les tradicions, a la llengua, a les costums i a l’amor per la terra.

De la ploma de Valer Gisbert brolla una història molt interesant i que ens ha agradat molt pel seu punt reivindicatiu del valor dels territoris propis, dels costums i d’allò tan nostre que ens descriu i conforma la nostra identitat individual a través de la col·lectivitat.

A l’obra A passes comptades ens situem a l’època de les darreries del segle XIX a les terres de l’Ebre on s’hi amaga un secret i molta curiositat.

En aquella època es va cremar una destil·leria d’aiguardent del Prat de Comte amb la trista noticia de dos morts en el incident.

Vint anys més tard i apropant-nos a èpoques convulses en el panorama català i espanyol ens trobem amb que la destil·leria s’obre de nou. 

Atzar? Ànsia de veritat? Què va passar realment? Què amaguen les parets de tan emblemàtic i enigmàtic indret?

Aquesta obra parteix d’aquesta gran idea i ens ofereix reflexions i una prosa digne dels grans mestres de la literatura catalana i anglesa on també l’amor per un territori i els enigmes que aquest amaga són el detonant per tal de començar a desenvolupar reflexions sobre l’ambient, la societat, les creences, el misteri i un llarg etcètera que l’autor ha combinat a la perfecció.

Vint-i-quatre cants èpics i un segle “a passes comptades” ens ajuden a veure el sinistre passat i les reaccions en el moment en que es desenvolupa l’acció.

És una obra força coral en que les pròpies terres acaben essent protagonistes.

Gràcies a Cossetània Edicions podem gaudir i desgranar una obra on les paraules són triades minuciosament igual que els ingredients d’un bon aiguardent i maridant-lo amb un teló de fons incomparablement bell, uns personatges ben curiosos i contradictoris i una trama que ens atraparà des de les primeres planes.

A vegades calen 8834 passes per esbrinar el passat. No us volem desvetllar ni que va passar ni què s’ha descobert, preferim encoratjar-vos a llegir-la i desgranar la seva qualitat literària i argumental.

Jo de vosaltres no me la perdria! 

És una gran proposta per aquesta tardor!

Us deixem un fragment en veu de Jesus M. Tibau per tal que us en feu cinc cèntims!



dimecres, 24 d’octubre del 2018

Hippie


Per Àngela Sánchez Vicente


Si us parlem d’en Paulo Coelho de ben segur que tots li poseu cara i molts de vosaltres ens direu un títol seu que us ha agradat. 

Des de la seva primera novel·la fins a avui té en la seva bibliografia un reguitzell d’obres sensibles que mostren la naturalesa humana, les emocions i el desig d’un món més humà i millor.

Ja sigui “El pelegrí de Compostel·la”, “L’Alquimista” o ja anant a les seves darreres obres com “Adulteri” ha captat la nostra atenció.

Amb sentències senzilles i directes sembla que parli sobre nosaltres mateixos i es que en el fons tots els humans tenim els mateixos interrogants, les mateixes pors i els mateixos desitjos. 

Ell ens agermana i ens apadrina en la seva ploma universal i sensible per tal de posar veu al nostre món emocional alhora que ens convida a reflexionar i millorar dia a dia.

Tal i com ens presenta a la nova novel·la Hippie ens convida a un viatge on Aprendre a conèixer-se és descobrir el món.

A través de la seva vivència con a hippie ens narra la trobada entre el jove Paulo com a escriptor que somia amb ser llegit i la Karla una noia decidida a canviar la seva manera d’entendre el món.

Ambdós destil·len joventut i somnis. 

La seva trobada a Europa els durà a conèixer la ruta hippies que recorria el llegendari Magic Bus que els transportarà a Europa, Àsia i enfilant cap a Katmandú.

Aquest viatge els transformarà alhora que viuran una gran història d’amor i canviaran idees, pensaments i opinions amb els altres viatgers inquiets que els acompanyen.

Amb tocs autobiogràfics, històrics d’un moment molt concret i amb la qualitat dels llibres d’aquest aclamat autor ens traslladem al Magic Bus d’un salt i ens sentim un més d’ells.

És de les seves obres més diferents i que sobten per la seva originalitat, la seva veritat, la seva modernitat i frescor i les grans reflexions sobre allò més humà i allò més diví.

Gràcies a Columna ens retrobem amb la ploma brasilera més aclamada i traduïda. La seva fama no és atzarosa ni immerescuda. Cada obra seva deixa empremta i forma part d’una bibliografia de creixement vital.

Voleu conèixer-vos més profundament? 

Vinga va, l’autor us espera per un viatge vital!


dimarts, 23 d’octubre del 2018

Jo tenia deu oliveres


No sé si estareu d’acord o no, però quan més coneixes l’ànima d’un autor més profund calen les seves paraules.

Això m’ha passat amb la darrera novel·la de Josep Masanés, un bon amic que amb la seva humilitat i gran cor ens ha anat presentat la seva necessitat d’arribar al lector amb la seva prosa.

D’ell hem parlat de “La paradoxa de Schrödinger”, “La putrefacció de la llum” i “Camins sense retorn”, ara ens presenta Jo tenia deu oliveres, obra que ha sigut reconeguda amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018 i que ha publicat El Gall Editor.

La seva portada es trista i melangiosa, una olivera seca, talada, que ha patit el pas del temps però que manté les seves arrels fortament agafades a terra per mantenir-se ferma al seu lloc i viure temps millors.

Un arbre considerat beneït en moltes religions, un símbol de longevitat i de curació, un simbolisme en si mateix del nostres protagonistes ela quals viuran un infern però als seus cors seguiran estimant la seva terra.

La família de la Dalita viu en pau a l’Alep fins que la guerra pica a la seva porta destruint tot allò que amb esforç han anat construint, el seu marit anirà a lluitar i ella haurà de fer el que sigui necessari per protegir els seus dos fills d’un món que s’ha tornat boig, que sagna per la llibertat i que només els deixarà el camí de la fugida per sobreviure.

Una convivència diària amb la mort i alhora amb l’esperança, un camí difícil de transitar i de suportar. La Dalita viurà petits moments de pau, podrà comptar amb amics i veïns que viuen com ella i acaben fent pinya, però la realitat supera el que l’autor ens transmet, no estem davant d’una narració com a tal, sinó que l’autor llegeix els ulls dels protagonistes fins arribar a la seva ànima empresonada per la por i ens deixa amb la pell de gallina.

M’agrada molt una frase que ens deixa l’autor “Una novel·la sobre l’esperança contra tota esperança”.

Tots hem vist molts reportatges sobre els camps de refugiats, sobre la ciutat bombardejada, sobre una població perduda en la foscor del senyors de la guerra, però al posar-nos en la pell de la Dalita la sensació és esfereïdora.

Amb una prosa que va un pas més enllà en Josep Masanés ens presenta una narració relativament curta però dura, contundent, colpidora i que mostra una realitat que preferim no veure.

La seva estructura és molt ordenada, tenim la visió de la quotidianitat de la població i alhora dels homes que es troben al front lluitant per les seves famílies, les descripcions es transformen en sensacions i al tancar el llibre trobem la coberta del darrera tota negra, sense floritures, com un forat que acaba d’engolir-se la narració.

És un d’aquells moments en que deixes la mà reposant sobre ella i realment descobreixes que el missatge arriba fort i clar.

No puc fer més que convidar-vos a que la llegiu. És senzillament brillant en la foscor.