Entrevista a Ignasi Pujades

Benvolgut Ignasi Pujades, ens agradaria poder apropar als lectors de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere  “Amb vidres a la sang”, títol que ha publicat l’Editorial Proa.

Volem presentar-te als nostres amics lectors com l’escriptor que rere una profunda investigació ret homenatge a Miquel Martí i Pol, a la seva obra, la seva persona i el seu patiment. Una obra documentada amb suma precisió i respectuosa a més no poder que dóna veu de nou a tan il·lustre autor.

Però, la veritat és que sabem molt poc de l’Ignasi Pujades, un escriptor que és el biògraf oficial del seu homenatjat a través de tres obres mestres: “L’arrel i l’escorça”, “El llarg viatge” i aquesta darrera que hem ressenyat, i alhora autor d’altres llibres com “Joan Alsina: Xile al cor” inspirat en la seva estada a aquest país durant força anys, i a més és el president  de la Fundació Enllaç.

El millor serà  descobrir una mica sobre la teva persona, de primera mà i poc a poc endinsar-nos en el teu darrer llibre.

De petit, l’Ignasi Pujades era un nano de pilota i de cotxes o més aviat de contes i amb una curiositat extrema sobre allò que l’envoltava?

Em deien que era un nen molt entremaliat, que no parava mai.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

Llegint les poesies de Joan Maragall, uns dies que estava malalt al llit.

Gairebé tots els escriptors en tenen d’altres com a referents, autors que els han marcat en algun moment de la seva vida, suposem que en Miquel Martí i Pol és un dels teus però en tens més? Alguna obra en especial?

M’inspira molt Màrius Torres. El trobo un poeta deliciós. En general m’agrada tota la seva obra.

Recordes quin va ser el teu primer contacte amb l’obra de Miquel Martí i Pol?

Perfectament: llegint el llibret “Vint-i-set poemes en tres temps”. Va ser aleshores quan em vaig preguntar: qui hi ha darrera aquests poemes? I així va començar tot. 

El jovent està descobrint la figura literària de Miquel Marti i Pol a través de lectures obligatòries. Creus que en el fons els ajuda o els crea un rebuig inicial vers els autors clàssics?

No t’ho ser dir perquè mai he fet de mestre. Jo suposo que depèn molt de la persona que presenta els autors i de la manera que té de presentar-los. A mi, en principi, el mot “obligatori” em produeix una certa basarda. 

El títol de la biografia és dolorós alhora que molt explícit i sintetitza a la perfecció el contingut de l’obra, ens podries explicar el motiu d’aquesta tria del vers de l’autor?

Ho dec a Ramon Balasch, l’editor de Llibres del Mall, el primer de publicar l’obra completa de Martí i Pol. Els títols que jo uso en els tres volums corresponen als que ell va utilitzar. 

La teva biografia recull aportacions i anècdotes de familiars de l’homenatjat. Com va ser aquest contacte amb ells? Els va sorprendre la teva iniciativa?

És que el meu contacte no va ser amb el seus familiars, sinó amb ell mateix. Anava a Roda i sovint m’hi passava caps de setmana en un pis que em deixava una veïna. Li gravava dues o tres hores de conversa, amb aquell filet de veu que tenia...

Com va ser el procés de documentació més enllà de l’autor en la seva vessant més personal, de família, intima i allunyada de la seva ploma?

No en tinc una visió “íntima”. Simplement tinc la que ell em va oferir. Em va dir els noms dels amics a qui havia escrit cartes i jo em vaig dedicar a trucar-los perquè me n’enviessin fotocòpies. Tothom ho va fer i ara dec tenir arxivades cronològicament a prop de mil cartes de Martí i Pol. Em va sorprendre molt que tothom estigués tan content en saber que es faria una biografia sobre ell.  

Ha quedat algun aspecte que t’hagués agradat aprofundir més fora del recull dels darrers anys de Martí i Pol?

No. N’èstic molt satisfet. No sabria què més dir-ne.

Som de la opinió que els autors clàssics no s’han d’oblidar ni quedar amagats rere els nous bestsellers sinó que són amics a descobrir encara que restin llunyans en el temps i tu, en aquest cas, has fet el rol d’organitzador de la cita a cegues entre Miquel Martí i Pol i els teus lectors. Com et sents després d’haver-ho fet possible?

Molt content i amb molta pau.

Si haguessis de fer com El Quixot i salvar de la crema només tres poemes del protagonista quins serien?

Segurament no serien tres, sinó trenta o tres-cents. Per tant tot els estimo per igual, ja que tots són expressió d’una biografia contínua. En la vida els períodes interactuen i generen els següents.

Al llarg de la narració veiem com el caràcter del teu inspirador va davallant i canviant però la seva essència es manté intacta. Per un llibre tan profund quina creus que seria la banda sonora ideal?

Per què no aquella part tan dolça i melodiosa del tercer moviment de la novena simfonia de Beethoven? Penso que hi lliga, si més no, en la pau i bellesa que transmet. I el Cant de la Joia final és el millor “epitafi” per al cos, ànima i obra del poeta que ha influït més –penso jo- en la recuperació de la consciència nacional de Catalunya, des que va començar a ser àmpliament conegut allà cap els anys setanta. 

Creus que aquest llibre és una ajuda important per malalts que poden estar sentint el mateix que ell va patir?

Sense cap mena de dubte. I no solament a ells, sinó també per a tots nosaltres, perquè tots portem a dins alguna mena d’”esclerosi”. 

Des del teu lloc com a president de la Fundació Enllaç com valores que la societat, sigui en Miquel Martí i Pol o una persona anònima dediqui el seu temps a ajudar des del seu camp d’acció a conscienciar i ajudar a la part de la societat més feble o desprotegida?

El fet de ser president de la Fundació Enllaç i alhora autor d’Amb vidres a la sang em dóna una gran unitat i coherència, ja que totes dues realitats es troben en la vivència de la vulnerabilitat i dependència dels éssers humans. Tant la Fundació Enllaç com Miquel Martí i Pol ajuden a superar-les. 

Per finalitzar voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?

P- Com et sents escrivint una biografia tan llarga, que per ara té tres volums d’unes quatre-centes pàgines cada un ?

R- Com aquell que encara ha de fer el cim i se sent tant fadigat com entusiasmat.

T’agraïm molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha estat tot un plaer llegir el teu homenatge a un gran home rere l’escriptor i esperem que properament el teu nom signi més llibres doncs la teva prosa ens ha enamorat.

Fins molt aviat amic

Àngela Sánchez Vicente

Amb vidres a la sang

Avui fa deu anys que ens va deixar tan insigne amant de les lletres catalanes com era Miquel Martí i Pol, un home que escrivia sobre les injustícies socials, els seus patiments i la seva malaltia que el va acompanyar al llarg de tres dècades. Un home que mai es va deixar vèncer per l’esclerosi múltiple que patia i enviava missatges d’optimisme plens de coratge i empatia vers els altres malalts.

Ignasi Pujades ens ofereix una obra homenatge que ens ajuda a aprofundir sobre l’obra, la vida i la malaltia d’aquest icona de la literatura catalana del segle XX, fruit d’una gran documentació i amb la veracitat i el respecte com a banderes.

Escriptor, home i ànima que s’entrellacen entre si i es narren de manera cronològica per poder valorar la evolució d’en Miquel Martí i Pol en el que podríem dir el període de dol o acceptació cap al seu nou estat de salut. 

Ell primer nega la major i és reaci a viure sempre d’aquella manera però poc a poc s’alça i veu que des de la seva cadira i el seu lloc al món pot transmetre un missatge sobre les seves emocions i la no rendició adreçat a si mateix i a d’altres afectats per l’esclerosi múltiple o d’altres malalties.

Un home valent i amb un cap extremadament centrat que se’ns retrata a Amb vidres a la sang, el volum més difícil de la seva biografia doncs comporta el seu capítol vital més melancòlic i apagat alhora que llença un crit d’esperança i serveix com a model de vida a gent que com ell queden enclaustrats en ells mateixos. Podeu començar a conèixer l’home a “L’arrel i l’escorça” i a “El llarg viatge”, ambdues publicades per Proa.

Proa ens ofereix l’oportunitat d’anar a l’encontre amb l’autor de la mà ferma i treballadora de l’Ignasi, una aposta amb molta funció didàctica pel que fa a la poesia de tal il·lustre escriptor català com al procés d’acceptació dels canvis a la vida, un procés de dol del que eres i en el que et convertiràs irremeiablement.

Una manera genial de reconèixer la figura i ampliar el significat dels seus versos tractant-los paral·lelament amb la seva vida personal i familiar. 

La seva ment va guanyar la batalla de la rendició i va obrir una escletxa on s’insinuava un bri d’esperança i una certa conformitat amb ganes de tirar endavant sempre tot donant un cop de puny a la taula. Una manera extremadament positiva de poder desgranar paraula a paraula cada gir que volia donar a la seva extensa producció literària.

A més, si voleu guanyar-li una batalla a l’oblit Edicions 62 ha publicat quatre volums en que recullen gran part de la seva obra poètica dins la col·lecció Clàssics Catalans.

Molts autors l’han musicalitat però nosaltres destaquem la seva col·laboració amb en Lluís Llach i us deixem amb un record de “Un pont de mar blava”.

Destineu uns minuts d’avui a impregnar-vos amb la seva sensibilitat i si podeu feu-vos amb un exemplar del llibre que hem ressenyat i aquest autor passarà de ser un escriptor a un amic vostre, un amic que sempre estarà allà on el necessiteu.

El color de la pasión

El color de la pasión es la tercera entrega de la serie Edilean que Jude Deveraux nos ofrece, la primera fue “El aroma de la lavanda” y la segunda “Los días dorados”, aunque todas ellas se pueden leer de manera individual dada la pericia de la autora por describir en cada una de ellas a los personajes y los paisajes como si fueran nuevos para el lector.

Todas aquellas que hayáis descubierto estas obras con anterioridad os reencontrareis con los vecinos de Edilean Manor que conocimos en “El aroma de la lavanda” y aunque se mencionan breves aspectos de “Los días dorados”, realmente la consideraría la continuación de la primera y aunque se puedan leer de manera individual, no creo que se deban leer de manera desordenada estas dos, no tendrían sentido ni ninguna gracia, ya que sabrías el final de la historia antes de empezarla.

Si habéis leído las anteriores podréis disfrutar mucho más de la historia, ya conocéis a los personajes y hay pequeños detalles que quedaron plasmados en la memoria y que os darán un aspecto más profundo a personajes que se descubren en esta entrega como secundarios.

En El color de la pasión nuestra protagonista y vecina de Edilean Manor es Sara Shaw, prima de la mayoría de los vecinos de este encantador pueblo y amiga de todos los demás, ella es como un rayo de luz en un día nublado, es generosa, amable, buena y muy mañosa, pero desde que conoció a Greg se está aislando de todos y no comprende los motivos que tienen los del pueblo para pensar y hablar mal de su prometido.

Todo ello empezará a tener sentido cuando un policía infiltrado, Mike, entra en su vida con gran facilidad dado que su hermana Tess es una de las mejores amigas de Sara, y aunque algunos del pueblo saben pequeños detalles de un puzle que se presentará macabro, las pesquisas y deducciones de Mike apuntaran a que Greg no es quien dice ser y que Sara tiene los días contados aunque se desconocen los motivos.

Sara florecerá en los brazos de Mike, irá recuperando con su amistad aquello que Greg le había arrebatado, su voluntad, su autoestima, sus amigos y su familia, ¿pero será solamente amistad? ¿Sera Sara únicamente la víctima y Mike su vigilante?

En “El aroma de la lavanda” me enamore de todos ellos, de Joce y Luke, de Tess y Rams, de sus familias, de Sara y del pueblo, de sus paisajes y vistas, de la vida y tranquilidad que se respira, un lugar donde el tiempo parece haberse detenido y las prisas no han llegado a reinar sus calles, donde los vecinos están siempre dispuestos a ayudarse, siempre hay excepciones, pero deseo que en Maine exista un rinconcito parecido donde algún día poder ir de visita, aunque Edilean Manor existe en los corazones de todos aquellos que hemos descubierto sus secretos gracias a Vergara.

Una novela que presenta el compendio perfecto entre el género negro, donde el juego de los policías y los delincuentes aportan una trama muy interesante, y el género romántico donde dos corazones solitarios descubrirán que las segundas oportunidades existen y que si la persona que tienes al lado te comprende, te respeta, te quiere y además es un adonis o una venus, el mundo se detiene.

Espero que la serie Edilean nos regale más historias, quien sabe si sobre el presente o sobre el pasado como hizo con “Los días dorados”, la única exigencia que pido es que continúe emocionando y regalando momentos de felicidad.

Jude Deveraux sigue siendo una pluma ágil y delicada con aquellas historias que nos ofrece, mantiene la tensión y la intriga mientras nos regala un poco de magia sureña. Cada una de sus novelas es un sueño donde el peligro acecha detrás de alguna puerta pero que puede quedar cerrada por una de las fuerzas más poderosas del mundo, el amor, la amistad y la familia.

Misteris de Barcelona per no dormir

Misteris de Barcelona per no dormir és una enciclopèdia sobre els fets esgarrifosos que han passat al llarg del temps a la ciutat comtal, una guia sobre on anar a buscar el terror i els indrets que amaguen fenòmens fora del comú.

Per tal de fer-nos una idea, aquest llibre consta d’uns 28 capítols ben breus plens de documentació i rigorositat sobre l’esgarrifança que els dóna títol. 

Uns capítols tan atractius com Els pistolers de Barcelona, Cadàvers emparedats i tresors amagats, Assassinat a l’Hotel Ritz, El llibreter assassí o La làpida esquerdada ens susciten aquell sentiment de por i atracció alhora, dos emocions que van de la mà en aquest recull d’històries, anècdotes i llegendes de la capital catalana.

La seva autora, la Sylvia Lagarda-Mata, responsable del llibre “Fantasmes de Barcelona” torna a tractar el tema de l’ocultisme i allò que va més enllà de la raó amb respecte, una gran base de documentació i ens ofereix l’oportunitat de conèixer la nostra ciutat d’una manera més complerta.

Per acabar d’arrodonir el seu missatge i fer-lo més visual i terrorífic s’ajuda de la mà certera i el treball encertat de les il·lustracions d’en Guillermo Capacés Ezquerra.

Una recopilació que podria no tenir fi, doncs la cultura popular sempre ha estat plena d’històries de por, però la Sylvia en sap fer una tria i exposar-les des del punt de vista més real possible. Sovint pensem que hi ha coses que només passen a les pel·lícules o bé les passem per alt però el millor és no obviar-les i reconèixer el lloc que mereixen doncs no deixen de conformar el sentit únic i complert de què i com és Barcelona, la ciutat on vivim.

Gràcies a Angle podem tenir entre mans un llibre tan excepcional com aquest i alhora podem gaudir d’un llibre pròxim geogràficament i a nivell de narració.

Angle aposta fort per la coneixença i descobriment de la terra que trepitgem i estimem, pel que títols com “Guia Xafardera de Catalunya” d’Anna-Priscila Magriñá, “Barcelona Blaugrana” de Carles Viñas, que entre molts d’altres ens ajuden a copsar el sentit holístic de les paraules Barcelona i Catalunya. 

Aquest és un títol molt recomanable a tots aquells amants d’allò paranormal, per aquells inquiets que sempre volen aprendre alguna cosa més sobre les rajoles que trepitgen i per als amants d’una ciutat tan i tan complexa.

Amb la biblioteca que Angle ens ofereix per adults, podem conformar un costumari actualitzat sobre el nostre entorn i amb la col·lecció infantil protagonitzada pel Patufet els menuts de la casa començaran a tenir el sentit inquiet i belluguet ben arrelat. 

Per mi, la curiositat és la base de la cultura i un cop comences a llegir aquests llibres és un aprenentatge constant.

Jo en el vostre lloc no deixaria escapar aquest llibre, simplement fullejant-lo a la llibreria no el podreu tornar a deixar a la prestatgeria, ben bé com si fos una bruixeria.

Us desitjo una bona lectura i que el “canguelo” sigui suportable!