Entrevista Joan Carreras

Cafè Barcelona ha sigut un descobriment fascinant, la veritat és que he trobat més del que creia que hi trobaria i, tot i que al principi evoca records en blanc i negre, la historia pren tonalitats intentant-se allunyar d’un passat dolorós i la necessitat de tirar endavant.

Visitant la web www.janquim.cat he pogut saber una mica més sobre la teva obra i l’evolució del procés de la novel·la al blog, però no he trobat gaire informació anterior per descobrir com vas arribar al port de les lletres.

Quan va néixer la teva inquietud per les lletres?

Sempre he volgut escriure, sempre he escrit, l’única resposta sincera és aquesta: sempre. 

Quin arròs seria per a tu la Barcelona paella?

El que s’explica al llibre és l’únic que es pot dir d’aquesta manera perquè és com l’anomenen els personatges.

Ha sigut molt difícil el procés de recerca d’informació per a la novel·la?

Documentar-se és important però encara ho és més oblidar-te’n de seguida. No faig documentals, escric novel·les. De manera que tot allò que no incideixi en l’acció, tot allò que no afecti els personatges, no m’interessa encara que m’hagi tingut ocupat moltes hores. 

A la novel·la hi ha una barreja de cultures que s’allunya dels típics i tòpics, i on ens apropem més a les similituds entre Holandesos i Catalans que en les nostres diferències. Creus que aquestes dues cultures que es podrien complementar?

No estic gaire segur d’haver entès la pregunta. No ho sé, no tinc la sensació que els habitants dels Països Baixos tinguin al cap la voluntat de fer res amb nosaltres, cosa que, d’altra banda, és força raonable. 

Podrem descobrir part de l’ànima d’en Joan Carreres al Cafè Barcelona?

M’agradaria dir que no. Vull dir que el que faig és explicar històries i ja està. Però potser és inevitable que una mica aparegui el rastre de les meves dèries a tots els llibres que escric. 

Per les descripcions tan acurades sembla que la ciutat és més que una senzilla referència a la teva vida. Ens en podries fer cinc cèntims?

Amsterdam és una ciutat que té la capacitat de fascinar. Això és el que li passa al narrador de la novel·la, un personatge que no descobrim ben bé qui és fins que ja hem avançat unes quantes pàgines. A mi també m’agrada, però això és menys important.  

Quin seria el lloc que un turista no s’hauria de perdre al visitar la ciutat per descobrir sota el seus peus l’Amsterdam real, apart per descomptat de la Taverna Barcelona que hi ha a Saenredamstraat?

La taverna aquesta… és increïble, la vaig descobrir quan tenia el llibre tancat però em va semblar que els havia d’esmentar a la pàgina d’agraïments i ara, en fi, els vaig anar a veure no fa gaires dies. Molt bona gent, amb moltes ganes de fer coses. Sobre la ciutat, mira, que cadascú vagi a veure el que vulgui. Al llibre hi surten esmentats uns quants llocs que potser als lectors de «Cafè Barcelona» els farà gràcia de veure, qui sap.   

Molts autors coincideixen a dir que hi ha personatges més especials que d’altres, també aquest sentiment s’estableix entre el lector i els personatges. Quin personatge seria la nineta dels teus ulls?

Cap. Quan un personatge corre el risc de ser massa «estimat» segur que li faig passar malament. No els convé. Però, vaja, si hi insisteixes, hi ha un personatge secundari, que queda descrit com un noi remenut i malgirbat, ja saps qui vull dir… sí, en Hersony. Té alguna cosa de màgia, o això he volgut, que em sembla que ajuda a entendre més bé el final del llibre. 

Podríem descriure el Cafè Barcelona com un personatge principal?   

El cafè és un escenari, el lloc on es troben els clients i el lloc on conviu una família gens convencional… El cafè és al cor d’aquesta història, com han escrit els editors a la contracoberta. 

I en podríem considerar la veu de André Hazes com l’estat d’ànim i l’ànima de la novel·la en sí?

Hazes és un intèrpret que agrada molt a un personatge. La mestressa del cafè l’adora. Com tantes persones dels Països Baixos, el públic d’aquest tipus de música popular, sentimental, emotiva… una mica xarona. 

L’Arjen és el detonant de part de la historia, però aquesta recau en les espatlles de l’Annabel. El lector descobrirà al final el motiu real d’aquest pes i la podrà veure des d’una altre perspectiva, aquest descobriment ens farà reflexionar sobre el que creiem saber d’ella. Podríem considerar que al llarg de la novel·la coneixem només la mascara i l’ombra de l’Annabel?

L’Annabel se’ns presenta de maneres diferents fins que el llibre acaba. Tots els personatges canvien, evolucionen, però l’Annabel és, potser, el que es deixa veure menys, perquè ens l’explica algú que se n’ha enamorat i això, per força, en distorsiona la mirada. 

No voldria desvetllar molt més de la novel·la, hauran de ser els lectors els que descobreixin les seves llums i les seves ombres. Però, per acabar i com a pregunta de la casa, m’agradaria saber quina és la pregunta que mai t’han fet i que consideres important o interessant pel públic. La podries respondre?

P-

R- No sé quina pregunta hi aniria bé però la resposta és que els llibres no existeixen quan algú els escriu sinó quan algú els llegeix. 

Moltes gràcies de nou per dedicar-nos part del teu temps.

Una abraçada

La Petita Llibreria

Cafè Barcelona

Rere un títol força suggerent, el lector espera trobar-se una novel·la lleugera, sense pretensions, segurament ancorada a Barcelona i on l’hora del cafè en sigui la protagonista, però res més allunyat de la veritat.

Cafè Barcelona és una novel·la agosarada o la vida de dues famílies s’entrellacen donant lloc a una comunió entre el passat i el present, emmarcada entre fotografies en blanc i negre i música holandesa.

Joan Carreras, barceloní de naixement, ens presenta la seva cinquena novel·la, segurament molts de vosaltres reconeixereu la seva prosa de “La gran nevada”, “Qui va matar floquet de neu”, “L’home d’origami” o “Carretera secundària” publicada també per Proa l’any 2012.

Aquesta novel·la està relatada al principi per la distancia, per un narrador que explica el que a ell li van explicar fins al punt on ell esdevé part de la historia que ens esta explicant i on s’acaba esplaiant amb la seva pròpia historia.

La narració sembla més aviat un diàleg amb el lector, recopila frases, dona èmfasis a idees ja presentades i de vagades fa salts endavant i endarrere puntualitzant aspectes claus per entendre els fets i la vida dels personatges.

Uns personatges amb caràcters molt definits, trobarem la Greetje, una dona holandesa fora del comú, que ha quedat vídua d’un català i que ha de pujar al seu fill, l’Arjen i portar endavant el Cafè Barcelona. Un temps després apareix a la vida de tots dos la Roos i la seva filla Annabel, dues mares que compartiran quelcom més que afinitats i que pujaran juntes a les dues criatures. Gràcies al Cafè Barcelona també podrem gaudir de personatges que aniran agafant més protagonisme com el Doctor Van Huis, les bessones Sommeren, la Marie Louise i en Hersony.

El que comença calant més en el lector és la descripció d’Amsterdam allunyada de la visió dels turistes del barri vermell, una ciutat que pren protagonisme per si mateixa amb els seus canals i ponts, amb els seus veïns i amb una hospitalitat poc promoguda però molt càlida.

El volum està disposat en quatre parts: Foc, aigua, aire i terra, els quatre elements que donen lloc a la vida, una vida que esdevindrà plena de patiments i poques alegries, però que captivarà al lector mostrant aspectes llunyans com la guerra de Bòsnia, la vida a Amsterdam i el record agredolç de Barcelona.

El desencadenant de la història és el personatge de l’Arjen, un jove allistat a l’exercit, que veurà més del que volia a Bòsnia i la impossibilitat d'aquest en tornar a la vida civil després de sentir-se utilitzat per la política del seu país. Aquests fets desencadenaran cap a la historia de l’Annabel, una jove en fugida permanent del passat, on la necessitat de no arrelar-se enlloc la portarà a descobrir un món ple de noves experiències.

Mentrestant el Cafè Barcelona anirà fent, amb la Greetje al front i la Roos cada cop més llunyana.

Sentiments de culpa, de pena, de sacrificis inútils i una gran tragèdia marcaran el curs de la vida d’aquesta família i d’aquells que hi entraran a formar part en més o menys mesura.

Una historia colpidora que costa d’empassar per la facilitat de l’autor en mostrar empatia pels fets que va explicant, uns sentiments a flor de pell i que criden als quatre vents les injustícies i els canvis generacionals. 

Diuen que una historia és com una veritat, sempre té dues versions, però en aquest cas el narrador, que no l’autor, es nodreix de les experiències de cada un dels personatges i va estructurant els fets com un puzle, peça a peça fins a mostrar el més semblant a un reflex de la veritat.

El toc de genialitat final en el qual es parla de la Catalunya d’avui, amb els seus somnis i desitjos la fa molt propera i en certa manera convida a cada lector a formar-ne part d’una manera més directe.

L'arqueòleg i el futur

Per Galatea B.

Sota l'evocador títol L’arqueòleg i el futur i una portada més que explicita i tendra de l’autor Eudald Carbonell i el seu fill petit trobem una joia que ens convida a reflexionar sobre la vida, el passat, el futur i l’ara des del punt de vista i les vivències personals de tan il·lustre i influent referent en el món de la història, la geografia i la geologia.

Ens narra des del inicis com aquest llibre va adreçat al seu fill, l’Olopte, detonant i motivació per escriure aquest llibre que cal qualificar com a profund. Simplement amb el títol ja en tenim prou per obrir mires i debats sobre la influencia dels temps i els canvis i girs de la vida.

Un home dedicat tota la seva vida als estudis, a la investigació, als seus doctorats i a la continua expansió de coneixements veu com la seva parella té la necessitat de tenir descendència i als seus seixanta anys accepta prenent consciencia de deixar un testimoni a la terra dels seus aprenentatges.

Un llibre que va dedicat i encarat a l’Olopte però en realitat ens és útil a tots els joves que sovint depreciem o passem per alt aquelles coses llunyanes en el temps i l’espai sense adonar-nos que sense passat no hi ha un futur.

Sabem que hem de mirar sempre endavant i el seu és sens dubte el seu fill però no oblida el pes dels coneixements que carrega a les espatlles del passat.

Un llibre que es llegeix en un sospir però que queda latent en la ment i en l’ànima convidant a reflexionar en temes tant quotidians com l’amistat, el valor dels avis, els pares, néixer, l’aventura de fer-se gran, el complicat món de la sexualitat, el llenguatge, la ciència… semblen temes que només es poden tractar de manera superficial però l’Eudald li dóna tanta vida i significat que fa que les nostres estructures de pensament trontollin fins a replantejar-nos el com i perquè vivim.

Amb una prosa sincera, àgil i directa aquest autor aconsegueix que aprenguem de la seva manera de pensar com ho faria un amic, un familiar proper, un company de feina o un referent cultural. Fa de la propania virtut i de la veracitat la seva religió.

Ara llibres aposta per aquest volum del que molts poden pensar que és una biografia però és molt més que això, podem dir que de biogràfic només hi ha l’Olopte, les demés intervencions són reflexions que l’infant i el pas dels anys han marcat la seva pell i la nova visió que en fer-se pare ha adquirit. Un epistolari on li detalla al seu fill el camí que ha recorregut i allò que ha après. Per l’època en que estem podria fer un blog, un facebook o un seguit de piulades a twitter però el romanticisme i la calidesa del paper escrit no el nega ningú.

Un cant a l’amor que m’ha encongit el cor en més d’un fragment i m’ha demostrat que a la vida quotidiana hi ha ciència però alhora cal una mica de màgia i emocions per donar al dia a dia un sentit únic.

Si hagués de resumir el llibre en una sola frase i tirant d’imaginació diria: El present està marcat pel passat però el juguem avui. El que l’autor ens proposa és que la partida valgui la pena, que no perdem les arrels però sapiguem enlairar-nos i créixer forts com un arbre que busca el cel.

Crec que és en l’obra literària i producció de l’autor on despulla més la seva persona i el podem conèixer millor, no dubteu de fer-vos amb un exemplar i fareu un nou amic que us mostrarà que la vida esta composada d’infinits elements que entrellaçats poden conduir fins a la felicitat, en algun moment la vida gira i et mostra una nova cara, no li giri’s, presenta’t i coneix-la.

El cant del cucut

El cant del cucut és la primera novel·la d’intriga, misteri i amb tocs de negra de J. K. Rowling, mare de la saga Harry Potter i autora d’Una vacant imprevista.

Sota el pseudònim de Robert Galbraith, l’autora s’allunya del clixé dels llibres infanto-juvenils protagonitzats per en Harry Potter i els seus amics i enemics mostrant-nos que és una autora polifacètica que pot ballar al ritme que toquen i adaptar-se a qualsevol gènere que es proposi.

Aquesta novel·la arrenca amb el presumpte suïcidi d’una jove model a Mayfair. Un Londres nevat és testimoni dels fets que la policia i investigació arxiven com a mer suïcidi que tothom dóna per vàlid menys el seu germà. 

Aquest anirà a buscar en Cormoran Strike perquè investigui el cas des de l’inici i sota una nova òptica i perspectiva, la jove model era una víctima emocional del món superflu, buit i ciclònic on es veié immers. 

L’aparició de l’investigador amb més personalitat dels darrers llibres d’intriga que he llegit aportarà un petit desplaçament de localitzacions, ja no estem centrats només a Mayfair sinó que ens integrarem al bullici del Soho i als pubs més decadents de la zona d’East End.

Haurà estat un suïcidi? Tindrà raó el seu germà i haurà estat víctima d’un tenebrós assassinat? Qui tenia motius per acabar amb la seva vida? Aquests interrogants i molts més els trobareu resolts en el devanir dels capítols que corren tan ràpid a les mans dels lectors com el cant d’un cucut.

Narrat amb una aura de màgia que envolta tots els escenaris i amb uns protagonistes treballats amb molta minuciositat, aquest llibre esdevé un imprescindible del gènere.

Els protagonistes i, sobretot l’investigador, tenen tants matisos físics, tics i una evolució psicològica tant gran que fa que el llibre tingui girs plana rere plana.

Una novel·la que no és només negra sinó una critica soterrada al món de la moda, la seva visió dels estereotips físics i els canons que s’han d’acomplir per treballar i fer-se un nom en el sector. 

Proa ens ofereix l’oportunitat d’apropar-nos a aquesta novel·la de tan aclamada autora, per sort, amaguen el secret del pseudònim a la solapa davantera, així encara esdevé més sorpresiu el relat per les mans responsables que hi ha al darrere. 

Crec que fa bé al utilitzar un pseudònim per trencar amb el seu lligam amb la saga potteriana que té aspectes positius i d’altres de negatius. El negatiu per excel·lència és l’encasellament en que es veu abocada com a autora juvenil.

Un llibre molt recomanable per a tots els amants de les lletres, una obra que és més que un llibre complert, és una obra d’art. 

No m’estranyaria gens que l’investigador i la seva ajudant siguin protagonistes d’altres novel·les de tan prolifera autora.