La puerta de las tinieblas

Hoy los “Condenados” reabren La Puerta de las Tinieblas en la segunda entrega de la absorbente, adictiva e increíble trilogía Condenados firmada por Glenn Cooper, un maestro en el thriller histórico que siempre sorprende con una vuelta de tuerca dejando al lector en jaque hasta descifrar paso a paso cada movimiento y jugada en un tablero de ajedrez formado por capítulos en lugar de casillas y con personajes sólidos y muy bien definidos en lugar de figuras.

Por descontado y siguiendo con la metáfora os encontrareis con personajes blancos y negros, buenos y malos y a su vez con dos mundos diferentes donde colisionan los personajes.

Estamos frente a un thriller que no os dejará respirar, con un tempo muy marcado e in crescendo, con unas descripciones detalladas, vividas, de aquellas que te hacen sentir en un lugar lejano pero a su vez conocido y con una trama donde se mezclan la historia, la intriga, la aventura, la ciencia y sobretodo la humanidad o su falta de ella de sus personajes.

Nuestros protagonistas se verán de nuevo envueltos en el caos provocado por la explosión generada por el colisionador de partículas, ellos deberán regresar al infierno del que escaparon y reparar el daño que ha sufrido el tejido del espacio y del tiempo, en sus manos quedará la responsabilidad de devolver a todos aquellos que han escapado de ya sabéis donde y recuperar a aquellos que se han perdido en el infierno.

Un Infierno gobernado por hombres con el alma negra, gobernantes, asesinos y maquiavélicos seres que causaron grandes estragos en nuestra historia y que gobierna un Infierno donde el diablo no gobierna con fuego, sino la maldad humana en su mayor esplendor.

La edición que nos presenta Debolsillo nos deja muy claro la única opción que tendrán Emily y John:

“Imagina un mundo similar al nuestro pero completamente distinto.

Un mundo poblado por los personajes más abyectos de la Historia.

Ese mundo es el Infierno, y tu única opción es volver”

Muchos criminales vagaran por las calles de Londres, descolocados de su época pero con su maldad intacta, el gobierno querrá esconder el hecho bajo la alfombra pero el valor y el coraje de nuestros protagonistas les llevaran al único lugar donde no querían volver.

Alianzas con enemigos se forjaran en busca de un bien mayor aunque la traición puede planear sobre sus cabezas. El peligro está servido y deberemos esperar un poquito aún para poder leer “La invasión de las tinieblas”, un broche de oro si mantiene la calidad de toda su obra.

Pero mientras esperamos aquí os dejo la puerta entreabierta, pero cuidado, el peligro de quedar atrapado entre sus páginas es muy alto.

Peces d‘un trencaclosques

No se com posar-me a fer aquesta ressenya, espero que la Núria Martínez, a qui vaig conèixer com a “bruixeta” amb el seu blog “la màgia dels llibres” em comprengui i em perdoni.

He llegit Peces d‘un trencaclosques, la seva primera novel·la  i m’ha deixat encongit el cor, hi ha moment que el sentiment de la protagonista són tan forts i profunds que arriben a fer mal, és com si en certs moments m’hagués faltat l’alè.

Crec que el fet de ser una novel·la basada en unes vivències pròpies molt dures, tot i que és novel·lat en part, li donen una profunditat diferent a una ficció en si. En aquest cas he de lloar la valentia de l’autora a l’hora d’obrir-nos el seu cor i una part de la seva vida.

Pagès editors ens presenten una novel·la formada per capítols curts que segueixen un fil argumental i lineal en el temps, mentre que entre ells s’intercalen les planes del diari de la nostra protagonista des de que era petita.

La prosa és mesurada i continguda, el tempo narratiu és pausat cosa que crec que ho reclama la trama, els personatges són sòlids i definits i les descripcions són molt vívides.

La historia ens presenta a la Mar, una dona, una mare que patirà el que ningú hauria de patir, el seu fill Biel ha mort en un accident de transit, en aquell moment sembla que la vida s’atura, que el cor li sagna i que no hi hagi prou oxigen per respirar.

La Mar haurà de lluitar contra els seus propis dimonis del passat i prendre forces d’on sembla que no n’hi ha per continuar vivint, simple i senzillament, viure és un esforç. Ha de superar la pèrdua, aprendre a viure amb ella i no deixar-se perdre entre les fulles del calendari.

El títol de la novel·la és molt encertat, sempre he pensat que la vida esta formada per moments i decisions, però certament és un bon trencaclosques d’aquells que tenen moltes peces blaves d’un cel que sembla que no encaixen i que en determinats moments, quan creus que ja l’estàs a punt d’acabar manca una peça, aquella que determina la realitat del conjunt, una peça que s’ha perdut, que algú ens ha agafat o que senzillament per molt que la vulguem no venia a la caixa.

En Biel és aquesta peça de la vida de la Mar, cap altra peça pot ocupar el seu lloc, però s’ha de continuar endavant i començar-ne un d’altre amb les noves peces que te a les mans. No es pot permetre el luxe d’abandonar, la Mar ha de continuar vivint.

Voldria desgranar molt més la trama, es relacions familiars que hi juguen un paper important però no em sembla just, ja que val molt la pena llegir-lo i sentir-lo.

Des d’aquí només puc donar-li les gràcies a la Bruixeta per compartir la seva primera novel·la amb nosaltres i espero que puguem seguir gaudint de la seva prosa d’aquí en endavant.

Una novel·la que m’ha deixat sense paraules i al conèixer el seu rerefons encara tinc la pell de gallina.

Una abraçada amiga.

Locos, ricos y asiáticos

Locos, ricos y asiáticos es la última fiebre entre los lectores que buscan una novela actual, fresca, divertida, satírica y con una buena dosis de mala leche.

Kevin Kwan se ha transformado en un gurú literario en todo el mundo y su novela ya tiene adaptación cinematográfica con todo el esplendor de fondo de Nueva York y Singapur.

Ciertamente muchos la han considerado inspirada en “Orgullo y prejuicio” de Jane Austen o en la serie “Gossip Girl”, una idea bastante acertada cuando sus personajes son de clases distintas y las familias son complicadas.

Rachel Chu es una profesora universitaria que vive en Nueva York con su novio desde hace dos años Nicholas Young, juntos son una pareja normal en una ciudad donde todos viven a la sombra de los altos edificios.

Nicholas ha mantenido en secreto sus raíces y a su familia, quiere saber si aquellos que le rodean y le quieren son sinceros o si lo hacen por su dinero, un dinero que como iréis comprobando en la novela corrompe a casi todos sacando la piel de cordero de muchos lobos disfrazados.

Llega la hora de que Nicholas presente a su novia a su familia y viajan a Singapur, allí Rachel deberá adaptarse a un nuevo rol, a la falsedad de la clase social aportada por el dinero, a dejarse tentar por el consumismo aunque rápidamente descubre que prefiere seguir siendo fiel a sí misma que ser una excéntrica loca.

Este hecho y sin olvidarnos de la madre del novio que le pondrá las cosas más difíciles todavía nos encontraremos en la tesitura que la trama marca entre la familia, el amor y quizás una especie de redención.

La novela me ha encantado, es fresca, actual, divertida, irónica, con una lectura entre líneas contra los excesos y los nuevos ricos, critica una vida vacía llena de cosas materiales frente a los sentimientos reales y puros.

Sus descripciones y ambientaciones son impresionantes, me han llamado sobretodo la atención cuando se centran en Singapur, un lugar poco conocido y que al ir entrando en la trama parecerá que el lector se encuentre paseando entre sus calles, una ciudad que se irá abriendo bajo nuestros pies.

Los personajes principales son sólidos y muy bien definidos y los secundarios, aunque en algún momento podemos perdernos, dado que son muchos, aportan un gran realismo a la narrativa. En este punto hay que agradecer que en las primeras páginas el autor nos regale un árbol genealógico de la familia.

Suma de Letras no presenta una novela adictiva, viva, actual y fashion donde  las haya. Y aunque en su portada destaca el perfil de una mujer enmarcada en joyas, la verdadera joya es la novela.

Aquí os dejo un pequeño fragmento.

Entrevista a Melcior Comes

Avui ens trobem amb unes de les obres imprescindibles per aquesta tardor, una obra que realment m’ha encantat i de la que em costarà no desvetllar res per tal de no trencar la intriga de la narració.

Se m’acudeixen molts ítems per parlar de Sobre la terra impura, és una obra molt addictiva, sensible, àcida, reflexiva, de lligams personals i lligams familiars, la importància de la identitat, la curiositat... Ja veieu! És un còctel perfecte amb els ingredients justos i en la mesura necessària!

En aquesta obra escrita per Melcior Comes coneixerem a un jove escriptor mallorquí que rep l’encàrrec d’escriure la biografia de la Dora Bonnín, una actriu brutal, de bellesa extrema i envoltada d’algun escàndol que ha mort recentment. 

©Leticia Garrido

De la mà de Proa podreu gaudir d’una novel·la amb un ritme frenètic que ens encisarà i ens portarà a plantejar-nos els dubtes més humans per tal d’entendre les emocions dels protagonistes.

Uns personatges molt potents, un bon escenari, un gran factor detonant i una trama ben treballada que no decep fan d’aquesta obra una veritable joia.

Secrets, llums i ombres es donen cita en aquesta gran aventura familiar i psicològica.

Però per conèixer realment l’autor el millor és donar-li la paraula.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Sempre he sabut que volia ser escriptor. O escriptor o… No sé què hauria fet de no poder escriure.

Per tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? El primer és la vocació; si després en pots fer la teva professió, doncs millor, clar!

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? La capacitat per donar un sentit a les coses; per expressar-se amb gràcia i encert. Per fer-nos vibrar amb la seva mirada. Detesto la pompositat, la injustícia d’una mirada literària que es conformi amb poc, amb el tòpic o la rutina de les paraules.

Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Tenir personatges; saber què els passa. Saber què volen i com es veuen a si mateixos.

Que t’agradaria saber fer millor? ¿En l’escriptura? Moltes coses! Tenir més talent per als personatges femenins, per exemple; o saber amb més profunditat de què estic escrivint. Tenir més enginy verbal…

Com t’agrada relaxar-te? Amb un llibre, al sol. 

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Shakespeare. O Josep Pla. O Abraham Lincoln.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts! «En lloc segur», de Wallace Stegner. 

Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Que escrigui molt. Que publiqui poc. Que llegeixi molt. Que es casi. Que es divorciï. Que adopti un gat.

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? Aquestes frases de Renard: «En literatura només existeixen els bous. Els genis són els més grassos, els que penen divuit hores al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.»

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries? Hi haurien els autors que has traduït en més d’una ocasió? A Shakespeare, que m’agradaria anar a les seves festes. I a Balzac, que sopava dos cops cada nit. 

Des de la teva tasca de traducció has estat un defensor de la nostra llengua. Creu que les traduccions o la literatura en català van per bon camí? Molt bo; cada cop hi ha més bons traductors, més formats, i més llibres i millor traduïts. S’està fent una bona tasca. Caldrà tornar a traduir coses que en el seu moment es van traduir malament.

El teu protagonista és un jove escriptor mallorquí. En què t’hi assembles? En tot, en res. La veritat és que no ho he anat a pensar a fons. Algunes coses són meves, però no les que semblen a primera vista. D’altres són de col·legues, amics, o rivals, etc.  

En aquest llibre tornes la veu a la Dona Bonnín quan ja no pot explicar la seva història. Creus que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? La memòria és la veritat. Només podem saber la veritat si tenim memòria. Per això també la memòria és la clau de la creativitat literària. Però sí; quan es perd la memòria pròpia es perd la identitat, la possibilitat d’accedir a les coses tal com van ser viscudes. La literatura té el poder de refer tot això. De dotar-ho de vida, restaurar-ho.

Què t’atrau dels dietaris personals? Articular l’acció a través d’aquest element ha estat fàcil o complex? És un recurs clàssic, que jo havia usat en alguna novel·la anterior. En el dietari íntim —el de la Dora, i el del seu fill, que trobem dins la novel·la, també— veiem la ment i el cor dels personatges, la possibilitat d’accedir a una intimitat que habitualment es manté tancada. Aquesta possibilitat és molt atractiva. 

Creus que una veritat fereix o té la capacitat de curar? La veritat és imprescindible. Si ha de ferir, que fereixi. Però la mentida mata, que és pitjor.

Aquesta obra ens mostra un gran treball dels personatges a nivell psicològic. Creu que els bons són tan bons i els “dolents” tan “dolents”? Ningú és bo o dolent, perquè ningú és mai d’una sola peça. Som complexes, i ‘situacionals’; en determinats moments podem fer el pitjor, i en d’altres, el millor. Etc.  

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Cada personatge, de fet, té una cançó, almenys dins el meu cap. Abans de posar-me a escriure sobre els personatges, escoltava aquestes cançons. Hysteria, de Muse, pel Leo. Where is my mind, pel narrador; Hansel i Gretel, de JM Oliver, per la Coloma, etc.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Sovint em demanen, en aquesta línia, ‘per què’ escric. Com si em calgués un per què. Com si s’anés a un futbolista a demanar-li mai per què juga a futbol. Jo escriuré, passi el que passi. És la meva manera de ser, de mirar el món. No em cal justificar-me. Els llibres que puc arribar a escriure diran per què ho faig. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No, tot el contrari. És més esclau, perquè has d’estar pendent de la imatge que projectes, i de buscar projectar-la. Abans no podies fer això. Ara sí, i resulta que ho has de fer. Perquè és imprescindible. M’agrada, òbviament, que algú a qui trobo a les xarxes em digui que un llibre li ha agradat, i veure com el recomana, etc. Però també te’n portes insults, improperis, i ets testimoni d’enveges, rivalitats, polèmiques de pa sucat amb oli que et treuen temps i tranquil·litat d’esperit. Cal ser estoic. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A muntar un partit polític, o un escamot d’assassins a sou, que em permetés tornar a escriure. ¿Bé que hauríem de revocar la prohibició, oi?  

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

¿Què es necessita per escriure un bon llibre? Calen tres coses. El problema és que ningú sap quines són. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta trepidant història.

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria