Locos, ricos y asiáticos es la última fiebre entre los
lectores que buscan una novela actual, fresca, divertida, satírica y con una
buena dosis de mala leche.
Kevin Kwan se ha transformado en un gurú
literario en todo el mundo y su novela ya tiene adaptación cinematográfica con
todo el esplendor de fondo de Nueva York y Singapur.
Ciertamente muchos la han considerado inspirada en
“Orgullo y prejuicio” de Jane Austen o en la serie “Gossip Girl”, una idea
bastante acertada cuando sus personajes son de clases distintas y las familias
son complicadas.
Rachel Chu es una profesora universitaria que vive en
Nueva York con su novio desde hace dos años Nicholas Young, juntos son una
pareja normal en una ciudad donde todos viven a la sombra de los altos
edificios.
Nicholas ha mantenido en secreto sus raíces y a su
familia, quiere saber si aquellos que le rodean y le quieren son sinceros o si
lo hacen por su dinero, un dinero que como iréis comprobando en la novela
corrompe a casi todos sacando la piel de cordero de muchos lobos disfrazados.
Llega la hora de que Nicholas presente a su novia a su
familia y viajan a Singapur, allí Rachel deberá adaptarse a un nuevo rol, a la
falsedad de la clase social aportada por el dinero, a dejarse tentar por el
consumismo aunque rápidamente descubre que prefiere seguir siendo fiel a sí
misma que ser una excéntrica loca.
Este hecho y sin olvidarnos de la madre del novio que le
pondrá las cosas más difíciles todavía nos encontraremos en la tesitura que la
trama marca entre la familia, el amor y quizás una especie de redención.
La novela me ha encantado, es fresca, actual, divertida, irónica,
con una lectura entre líneas contra los excesos y los nuevos ricos, critica una
vida vacía llena de cosas materiales frente a los sentimientos reales y puros.
Sus descripciones y ambientaciones son impresionantes, me
han llamado sobretodo la atención cuando se centran en Singapur, un lugar poco
conocido y que al ir entrando en la trama parecerá que el lector se encuentre
paseando entre sus calles, una ciudad que se irá abriendo bajo nuestros pies.
Los personajes principales son sólidos y muy bien
definidos y los secundarios, aunque en algún momento podemos perdernos, dado
que son muchos, aportan un gran realismo a la narrativa. En este punto hay que
agradecer que en las primeras páginas el autor nos regale un árbol genealógico
de la familia.
Suma de Letras no presenta una novela
adictiva, viva, actual y fashion donde las
haya. Y aunque en su portada destaca el perfil de una mujer enmarcada en joyas,
la verdadera joya es la novela.
Avui ens trobem amb unes de les obres imprescindibles per
aquesta tardor, una obra que realment m’ha encantat i de la que em costarà no
desvetllar res per tal de no trencar la intriga de la narració.
Se m’acudeixen molts ítems per parlar de Sobre la terra impura, és una obra molt
addictiva, sensible, àcida, reflexiva, de lligams personals i lligams
familiars, la importància de la identitat, la curiositat... Ja veieu! És un
còctel perfecte amb els ingredients justos i en la mesura necessària!
En aquesta obra escrita per Melcior Comes coneixerem a un jove escriptor mallorquí que rep
l’encàrrec d’escriure la biografia de la Dora Bonnín, una actriu brutal, de
bellesa extrema i envoltada d’algun escàndol que ha mort recentment.
De la mà de Proa podreu
gaudir d’una novel·la amb un ritme frenètic que ens encisarà i ens portarà a
plantejar-nos els dubtes més humans per tal d’entendre les emocions dels
protagonistes.
Uns personatges molt potents, un bon escenari, un gran
factor detonant i una trama ben treballada que no decep fan d’aquesta obra una
veritable joia.
Secrets, llums i ombres es donen cita en aquesta gran aventura
familiar i psicològica.
Però per conèixer realment l’autor el millor és donar-li
la paraula.
Quan vas sentir que el
món de les lletres l’estava esperant? Sempre
he sabut que volia ser escriptor. O escriptor o… No sé què hauria fet de no
poder escriure.
Per tu la paraula
“escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? El primer és la vocació; si després en
pots fer la teva professió, doncs millor, clar!
Quina és la
qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes?La capacitat per donar un sentit a les coses; per
expressar-se amb gràcia i encert. Per fer-nos vibrar amb la seva mirada.
Detesto la pompositat, la injustícia d’una mirada literària que es conformi amb
poc, amb el tòpic o la rutina de les paraules.
Que és imprescindible a
l’hora d’escriure per a tu? Tenir
personatges; saber què els passa. Saber què volen i com es veuen a si mateixos.
Que t’agradaria saber
fer millor? ¿En
l’escriptura? Moltes coses! Tenir més talent per als personatges femenins, per
exemple; o saber amb més profunditat de què estic escrivint. Tenir més enginy
verbal…
Com t’agrada relaxar-te?
Amb un llibre, al
sol.
Ens podries dir un
personatge històric o actual al que admiris? Shakespeare. O Josep Pla. O Abraham Lincoln.
Un llibre que t’hagi
inspirat és... Molts!
«En lloc segur», de Wallace Stegner.
Quin consell li donaries
a un jove escriptor que comença? Que
escrigui molt. Que publiqui poc. Que llegeixi molt. Que es casi. Que es
divorciï. Que adopti un gat.
Quina seria la teva
frase per penjar a la paret? Aquestes
frases de Renard: «En literatura només
existeixen els bous. Els genis són els més grassos, els que penen divuit hores
al dia de manera infatigable. La glòria és un esforç constant.»
Imagina que
pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans
escriptors. A qui convidaries? Hi haurien els autors que has traduït en més
d’una ocasió? A Shakespeare, que
m’agradaria anar a les seves festes. I a Balzac, que sopava dos cops cada nit.
Des de la teva
tasca de traducció has estat un defensor de la nostra llengua. Creu que les
traduccions o la literatura en català van per bon camí? Molt bo; cada cop hi ha més bons traductors, més formats, i més llibres i
millor traduïts. S’està fent una bona tasca. Caldrà tornar a traduir coses que
en el seu moment es van traduir malament.
El teu protagonista
és un jove escriptor mallorquí. En què t’hi assembles? En tot, en res. La veritat és que no ho he anat a pensar a fons. Algunes
coses són meves, però no les que semblen a primera vista. D’altres són de
col·legues, amics, o rivals, etc.
En aquest
llibre tornes la veu a la Dona Bonnín quan ja no pot explicar la seva història.
Creus que la memòria és el passat que vol seguir esdevenint present? La memòria és la veritat. Només podem saber la veritat si tenim memòria.
Per això també la memòria és la clau de la creativitat literària. Però sí; quan
es perd la memòria pròpia es perd la identitat, la possibilitat d’accedir a les
coses tal com van ser viscudes. La literatura té el poder de refer tot això. De
dotar-ho de vida, restaurar-ho.
Què t’atrau
dels dietaris personals? Articular l’acció a través d’aquest element ha estat
fàcil o complex? És un recurs clàssic, que
jo havia usat en alguna novel·la anterior. En el dietari íntim —el de la Dora,
i el del seu fill, que trobem dins la novel·la, també— veiem la ment i el cor
dels personatges, la possibilitat d’accedir a una intimitat que habitualment es
manté tancada. Aquesta possibilitat és molt atractiva.
Creus que una
veritat fereix o té la capacitat de curar? La
veritat és imprescindible. Si ha de ferir, que fereixi. Però la mentida mata,
que és pitjor.
Aquesta obra
ens mostra un gran treball dels personatges a nivell psicològic. Creu que els
bons són tan bons i els “dolents” tan “dolents”? Ningú és bo o dolent, perquè ningú és mai d’una sola peça. Som complexes,
i ‘situacionals’; en determinats moments podem fer el pitjor, i en d’altres, el
millor. Etc.
Quina creus
que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Cada personatge, de fet, té una cançó, almenys dins el meu cap. Abans de
posar-me a escriure sobre els personatges, escoltava aquestes cançons.
Hysteria, de Muse, pel Leo. Where is my mind, pel narrador; Hansel i Gretel, de
JM Oliver, per la Coloma, etc.
A l’actualitat
hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui
escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells
que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que
feu? Sovint em demanen, en aquesta línia, ‘per què’
escric. Com si em calgués un per què. Com si s’anés a un futbolista a
demanar-li mai per què juga a futbol. Jo escriuré, passi el que passi. És la
meva manera de ser, de mirar el món. No em cal justificar-me. Els llibres que
puc arribar a escriure diran per què ho faig.
Creus que ser
escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la
interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No, tot el contrari. És més esclau, perquè has d’estar pendent de la
imatge que projectes, i de buscar projectar-la. Abans no podies fer això. Ara
sí, i resulta que ho has de fer. Perquè és imprescindible. M’agrada, òbviament,
que algú a qui trobo a les xarxes em digui que un llibre li ha agradat, i veure
com el recomana, etc. Però també te’n portes insults, improperis, i ets
testimoni d’enveges, rivalitats, polèmiques de pa sucat amb oli que et treuen
temps i tranquil·litat d’esperit. Cal ser estoic.
Si et prohibissin
escriure... a què et dedicaries? A muntar un partit polític,
o un escamot d’assassins a sou, que em permetés tornar a escriure. ¿Bé que
hauríem de revocar la prohibició, oi?
Per acabar ens
agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta
que mait’han fet i creus essencial
respondre? Ens la pots respondre?
¿Què es
necessita per escriure un bon llibre? Calen tres coses. El
problema és que ningú sap quines són.
Moltíssimes
gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta
trepidant història.
Avui
ens trobem amb unes de les obres imprescindibles per aquesta tardor, una obra
que realment m’ha encantat i de la que em costarà no desvetllar res per tal de
no trencar la intriga de la narració.
Se
m’acudeixen molts items per parlar de Sobre
la terra impura, és una obra molt addictiva, sensible, àcida, reflexiva, de
lligams personals i lligams familiars, la importància de la identitat, la
curiositat... Ja veieu! És un còctel perfecte amb els ingredients justos i en
la mesura necessària!
En
aquesta obra escrita per Melcior Comes coneixerem
a un jove escriptor mallorquí que rep l’encàrrec d’escriure la biografia de
Dora Bonnín, una actriu brutal, de bellesa extrema i envoltada d’algun escàndol
que ha mort recentment.
Ell
s’abastirà dels dietaris íntims d’aquesta dona de bandera per composar la història
de la seva vida però... i si troba coses que l’incomoden i li desperten la
curiositat?
Per
tal d’arrodonir-ho aquesta dona era la mare d’un amic seu afegint al relat una
trama de respecte cap al noi i als sentiments de la família doncs tot i ser una
gran actriu el lligam amb el seu fill la humanitza i l’apropa a ell de manera
més personal.
La
Dora i el seu marit eren un tàndem molt respectat a Mallorca i coneguts per les
seves sabates i l’imperi dels Verdera que els segueix des d’èpoques de
repressió.
Els
dietaris l’apropen a la seva pròpia vida i als seus records amb el Leo
trasbalsant-lo una mica. La veritat és necessària però hi ha secrets que un cop
desvetllats poden passar per una família com un veritable tsunami.
Quina
connexió hi ha entre l’imperi dels Verdera i ell? Quins secrets ha descobert?
Podrà mirar cara a cara a la veritat? En quina mesura l’afectarà?
De
la mà de Proa podreu gaudir d’una
novel·la amb un ritme frenètic que ens encisarà i ens portarà a plantejar-nos
els dubtes més humans per tal d’entendre les emocions dels protagonistes.
Uns
personatges molt potents, un bon escenari, un gran factor detonant i una trama
ben treballada que no decep fan d’aquesta obra una veritable joia.
Voleu
conèixer a la Dora?
Secrets,
llums i ombres es donen cita en aquesta gran aventura familiar i psicològica.
No sé quién me ha sorprendido más esta vez, si el autor o
su obra, supongo que en este caso son un compendio por igual que me ha
fascinado de principio a fin.
La Madona de los
coches cama
de Maurice Dekobra es una novela
adelantada a su tiempo y que ahora tenemos el placer de descubrir de la mano de
la Editorial Impedimenta.
Una novela escrita en 1925, los felices años veinte y que
nos planteará una trama de espías, peligros, romances, amores prohibidos, venganzas
y mucho sentimiento.
La idea de la trama parece ser bastante sencilla y lineal
pero cuando empezamos a leer descubrimos la riqueza de sus matices, las
brillantes descripciones y la profundidad de sus personajes, llegando a mostrar
dos caras muy distintas de la sociedad.
Narrado en primera persona por el Príncipe Gérard
Seliman, el fiel valet de Lady Diana Wynham descubriremos a dos protagonistas
antagónicas que nos transmitirán alegría y agonía.
Lady Diana es una aristócrata inglesa que está harta del
esnobismo y la frivolidad de su clase, es una mujer excesiva y le divierte
ponerlos en jaque, es capaz de bailar desnuda en una gala benéfica, hablar
claro sobre su sexualidad y dilapidar su fortuna, pero todo lo divertido y caro
se termina, así que no le queda otra que recuperar unos campos de petróleo de
su difunto marido para poder vivir su estilo de vida.
Ahora estos campos están en manos de los bolcheviques y
será el Príncipe Gérard Seliman el encargado de recuperarlos. Aquí es cuando la
trama empieza a complicarse y a transformarse de lo que podría haber sido un
vodevil a un thriller de espías.
En esta segunda parte conoceremos a su antagonista, Irina
Muravieva, una mujer cruel y despiadada, una torturadora y asesina, un
personaje rodeado de un aura claustrofóbica y densa.
Una trama que parece ir componiéndose por piezas y que
encajan al final de una manera perfecta.
Me ha sorprendido la prosa rica en diálogos y como,
teniendo en cuenta la época en que fue escrita, como un hombre no solo
desarrolla una de las primeras obras de espías sino que sabe ponerse en la piel
de una mujer sin tapujos en temas de sexualidad.
En este contexto hay que felicitar a la traductora Luisa Lucuix Venegas por ser tan fiel
al original.
Si soy sincera lo que me llamó la atención de esta novela
fue la descripción que leí sobre su autor a quien se etiquetaba como bon
vivant, amante de Rita Hayworth, amigo de Chaplin y quizás uno de los modelos
para ser Tintín de Hergé.
Un hombre interesante en sí mismo, cosmopolita, viajero y
que partiendo de uno orígenes humildes llegó a lo más alto, eso sí, después de
cambiarse el nombre según la recomendación de una vidente africana.
Os dejo sus primeras páginas para que juzguéis por
vosotros mismos.
