El Trono de la Luna Creciente

Os presentamos una historia que bien podría haber susurrado Sherezade al sultán Shahriar en una de sus mil y una noches cautivándolo y manteniéndolo así despierto prolongando su vida una noche más.

Saladin Ahmed nos presenta su primera novela El trono de la Luna Creciente, una novela que ha recibido merecidas críticas que le han otorgado el Premio Locus en 2012 a la mejor novela y fue finalista de los premios Nebula y Hugo a la mejor novela del año. Asimismo recibió una nominación a los British Fantasy Awards en la categoría de mejor debut.

Una novela que pretendía ser una unidad completa en sí misma, alejándose de las sagas y trilogías que últimamente abundan en el género fantástico, pero debido a su complejo mundo y a su cautivadora historia, el propio autor ya ha confirmado una secuela de la misma.

A los que nos gusta el género fantástico solemos encontrarnos inmersos en mundos distópicos, épocas de caballeros con brillantes armaduras o mundos inverosímiles donde perderse es sumamente plausible, Fantascy nos sorprende con una novela mágica de por si donde parte de su riqueza será extraída de la cultura árabe, de los aromas de los bazares, de las calles estrechas y  del bullicio de las grandes ciudades ricas en culturas y tradiciones.

El lector quedará rápidamente fascinado por unos personajes donde, aunque parezca raro, los buenos no son tan buenos, tienen sus luces y sus sombras y en el filo de la navaja deberán decidir su propio destino y el de aquellos que les acompañan.

Un punto muy favorable es la presentación de los personajes femeninos que normalmente en este estilo suelen ser damiselas en apuros o verdaderas brujas, pero que en El trono de la Luna Creciente son independientes, fuertes, llenas de recursos, valientes y atractivas, mi favorita Zamia (chica-león). 

Los personajes masculinos representan en parte al cazador, al ladrón y al aprendiz, todos ellos a su manera son héroes y antihéroes dedicados a restablecer el orden en un momento de caos, de rebelión y donde una serie de asesinatos con firma sobrenatural están asolando la ciudad.

De la mente del autor surge pura magia, un sortilegio donde quedaremos atrapados y con ansias de mucho más, aunque reconozco que su tempo no es muy constante y que hay algún momento donde las descripciones ralentizan la narración.

Estamos ante las puertas de un mundo nuevo regido por la espada y la magia, por la voluntad y el corazón, un mundo exótico y muy humano que invita a descubrir el género de ficción con otros ojos.

Una experiencia nueva y única.

Irène

Os presentamos una novela negra elegante, fascinante y electrizante de la mano del autor francés Pierre Lemaitre, un aclamado amante de las letras que gracias a Alfaguara podremos leer e ir desgranando su bibliografía y a su personaje fetiche.

Este autor de novela negra sigue los pasos de la mismísima Agatha Christie en cuanto a la construcción de su protagonista, que novela tras novela se va convirtiendo en un amigo del lector y nos podemos anticipar o predecir sus pasos. 

Eso sí, ya sabemos que a la gran dama de la novela negra no hay nadie que la iguale y en eso estoy de acuerdo, Pierre Lemaitre le da un toque espontáneo y humano que nos acerca a la modernidad y a los tiempos actuales más desestructurados y despreocupados pero sin perder ni un ápice de clase.

En esta novela en concreto titulada Irène conoceremos al comandante Camille Verhoeven y esta vez al ser el primer caso le toca muy de cerca, demasiado podríamos decir… eso sí, os contaremos sólo lo justo para que la novela no pierda ningún misterio una vez caiga en vuestras manos.

Parece que Camille vive la vida soñada junto a su amada Irène y a su hijo hasta que un brutal asesinato cambiara su vida por completo. No os diremos la victima pero creo que el título os puede ayudar.

Desde que se conozca la noticia este comandante vivirá un auténtico acecho ya que cada paso que dé o cada movimiento que haga será digno del boca oreja entre su entorno y a la vez en portadas de prensa escrita.

Este comandante está atrapado y ha de superar el dolor para poder avanzar y descubrir quién está detrás de tan sanguinario suceso. Cada detalle es digno de estudio y cada evidencia puede ser la llave que encierre al culpable en su propia desdicha.

De repente descubrirá que ha asesinado antes y en cada crimen parece recrear una gran obra literaria de misterio, le llegan a apodar “El novelista” y cerramos el círculo hacia un librero y un profesor universitario especializado en novela negra.

En este punto la novela gira y se torna una carrera sin control y el devenir de las páginas se vuelve frenético en un halo de misterio altamente adictivo.

¿Llegará a atraparlo? ¿Sanará su sed de verdad? ¿Se le despertará el gusanillo por la investigación a otro nivel?

Leedlo y caeréis en un mundo excepcional donde la novela negra huye de los cánones y clichés aclamados de la novela sueca y toma un sello propio que estamos impacientes por redescubrir en las próximas aventuras de Camille tituladas “Alex”, “Rosy & John” y “Camille” que próximamente nos ofrecerá Alfaguara en su magnífica selección de títulos de novela negra.

¿Aún no estáis decididos? Leedlo antes de que sea demasiado tarde, es ideal para estas tardes de calor y una novela inmejorable para las vacaciones.

Una novel·la pulp

Tenim entre mans una novel·la que només amb el seu nom ja ens mostra una gran ambigüitat i ganes de fer pensar, tota una contradicció amb el que realment us trobareu entre les seves planes.

Una novel·la pulp és tot el que us pugueu imaginar menys pulp, m’explico, als anys 50 les revistes “pulp” contenien literatura sovint de caràcter sensacionalista i a vegades de poca qualitat, editades en paper de pasta barata, i si coneixeu la trajectòria de Llibres del Delicte sabreu de sobres que són edicions molt acurades i de gran qualitat, són petites obres negres d’art que cal atresorar a les prestatgeries de casa.

En Damià del Clot ens presenta una novel·la àcida i irònica, complexa i contundent, amb una originalitat que pot arribar a descol·locar al lector ratllant un punt on no saps ben bé com descriure-la.

A mesura que entrem a la novel·la ens endinsem en un edifici de veïns de la zona alta de la ciutat Comtal, allà conviurem amb uns veïns força especials que amaguen turbulents secrets que donen color a unes vides presidides pel poder, els diners, el sexe, les drogues i la voluntat de més poder, diners, sexe i drogues. 

Un personatges que mostraran diverses cares de la societat, uns veïns que a poder triar jo no voldria pas, no m’imagino pujant en l’ascensor amb algun d’ells.

La contraportada de la novel·la ens convida a conèixer els germans Lomas, en guerra fratricida pel control de l'empresa familiar, són els propietaris de l'edifici i exerceixen un particular control en el seu àmbit d'actuació entre advocats sense escrúpols, peculiars sicaris, polítics corruptes, dones que només aspiren a buidar el compte corrent al Passeig de Gràcia, pederastes, actrius sexys, adolescents malcriats i escriptors immortals que ho observen tot des d’un mirador privilegiat, però no us deixeu enganyar, encara hi ha molt més per descobrir i molts personatges peculiars i rars que us estan esperant.

Aquesta novel·la negra no és com moltes d’altres, conté un bagatge literari, cinematogràfic, musical i si us agraden molt les series d’advocats veureu alguna pinzellada de genialitat tot recordant grans escenes, cosa que l’autor posa de manifest en els seus agraïments, mostrant molta humilitat i un toc de genialitat.

Una aposta diferent que pot resultar la mà guanyadora en una partida de pòquer on les piques negres tenen molt a dir i faran sagnar els cors i diamants.

Com a simple lectora diré que m’ha agradat, m’ha mantingut intrigada i alguns dels girs argumentals m’han sorprès, la seva prosa és dinàmica i enganxa força al lector, la trama està entreteixida per diverses històries que van intercalant personatges i alhora la van enriquint amb matisos i punts de vista.

Si porta el segell d’en Marc Moreno, porta un segell de qualitat.

El camí dels perfums

Per Àngela Sánchez Vicente

No podem jutjar els llibres per les portades ni escollir un perfum pel seu envàs, amb aquesta novel·la valorareu les semblances que hi ha entre la recerca d’ambdós plaers sensitius.

Tant els perfums com els llibres són tresors ocults rere molt màrqueting, colors, formes, fotografies bucòliques i somnis que voldríem atrapar formen part del seu context però no ens hem de deixar seduir (una mica si) per aquests encants que només són la façana d’un art molt més profund i complert.

Dins el fresquet de perfum hi ha hores de dedicació i essències per tal de descriure una emoció i acabar de vestir i definir a una persona, a més, a cada pell fa una olor diferent; a les novel·les passa el mateix, un autor dedica el seu temps en teixir una gran historia per acaronar-nos l’ànima i enriquir-nos i tampoc tots el sentim o l’interpretem de la mateixa manera. 

A la novel·la El camí dels perfums trobem la historia d’una jove perfumista que amaga molts somnis i inquietuds. No creu en l’amor ni en res terrenal i només a les estones en que s’embriaga d’olors i mescles pot permetre’s somiar i que les hores volin com febles i lliures papallones.

Ella és l’últim esglaó d’un gran llinatge i vol fer historia en aquest món que l’enamora, té la capacitat de captar l’ànima dels clients i dels sentiments en un petit fresquet ple de simbolisme.

Una prova de la vida la durà a París on es veurà amb cor d’enfrontar les seves pors i repassar tota la seva vida plena d’errors i encerts per tal de seguir amb el llinatge familiar i reobrir la perfumeria que un dia va ser de la seva àvia.

Ho aconseguirà? La seva tenacitat i el seu talent deixa a tothom embriagat i és com una mena de “bruixa” de les olors doncs tot allò que li demanis ho pot fabricar.

Podrà recuperar i fer-se amiga del seu passat? Què hi amaga? I el seu futur? On trobarà el camí? I la força? I l’amor?

De la mà de la Cristina Caboni fem un passeig per un París fotogràfic, podem sentir els adoquins del casc antic i la flaire del pa recent fornejat alhora que de lluny sentim un vell radiocasset amb suaus melodies gavatxes.

Gràcies a la gentilesa d’Edicions 62 tenim entre mans una autentica obra d’art que ens ha deixat bocabadats pel seu ritme i els secrets ocults que ens va desvetllant i sorprenen al lector quan menys ho espera.

Jo de vosaltres no ho dubtaria ni un minut, em perfumaria i aniria de cap a una llibreria a cercar un exemplar per tal de poder gaudir-lo en aquestes primeres tardes de sol.

Ah! I recordeu que els perfums anuncien l’arribada de la persona i allarguen el seu comiat! 

FEM 2 ANYS!!!!! MOLTES GRÀCIES