El año sin verano

Por Raúl Gotor

Espasa Editorial nos vuelve a sorprender ésta vez de la mano de Carlos del Amor mediante su incursión en la novela. Su segundo libro, El año sin verano es una delicia, afianzando su éxito tras la publicación en 2013 de “La vida a veces”.

Carlos del Amor, periodista y colaborador de radio, nos ofrece un relato vivencial y plagado de sentimiento que no nos puede generar ningún tipo de apatía. Un relato llano, carente de retórica banal, donde los personajes son pequeñas cajas de sorpresas que has de ir desenvolviendo poco a poco.

Nuestro protagonista, un periodista-escritor en plena crisis de la “hoja en blanco” se encuentra un 2 de Agosto el manojo de llaves vecinales de la portera de su edificio, totalmente vacío a causa de las vacaciones estivales. Ni corto ni perezoso, decide entrar una a una en las casas desnudando secretos, historias de amor e incluso asesinatos. 

Según vayamos ¿cotilleando? descubriremos las historias de unos vecinos que podrían ser los nuestros propios. Historias desgarradoras y conmovedoras, que harán que el lector empatice totalmente, de manera distinta, con cada uno de los personajes. 

Historias, que gracias a la fácil expresión del autor, su cercanía en prosa y su sencillez a la hora de plantear la vida, hará que devoremos en pocas horas unas vidas de años, forjadas a través de los tiempos, creadas en los albores de los primeros llantos y acunadas bajo el foco de sus propias postrimerías.

Un relato donde Carlos del Amor nos hace replantearnos varias cosas, ¿qué relación guarda nuestro protagonista con el propio Carlos? Quizás más de la que nos dice, quizás sus miedos sean los mismos que los del autor. ¿Quién es verdaderamente el protagonista?

Personalmente a nuestro periodista lo veo como un simple orador, el canal por el cual fluyen las emociones tal como las propias páginas del libro… Simón se yergue como mi verdadero antihéroe en esta historia, por diversos motivos que no podría desvelar sin provocar reacciones airadas del futuro lector.

Gracias Simón, Ana, Héctor, Amalia, Margarita, Marcos… por dejarnos entrar en vuestras casas, pensamientos y delirios. Hoy mismo, cuando introduzca la llave en mi portería, no podré dejar de volver la cabeza a cada una de las puertas que me cohabitan, imaginando qué se esconde detrás de cada mirilla… 

La Riera. Les tapes de la barra del port

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui ens ve de gust agafar el mapa del Maresme i arribar-nos a fer un tast de tapes a La Riera, on l’Ernest i en Sergi ens esperen amb les millors receptes de Les tapes de la barra del port.

De ben segur que si sou seguidors d’aquesta sèrie de sobretaula ja sabeu qui són aquest dos personatges però per si no els coneixeu us els presento breument. 

Ambdós germans venen d’un llinatge prestigiós en el camp de la gastronomia catalana ensenyats per la seva mare, la gran Mercè Riera i l’esperit emprenedor del seu pare, l’Ignasi Guitart. Per la seva sang brollen receptes i negocis a dojo però sembla que alguns dels fills senten la cuina d’una manera més apassionada.

Els anys d’en Sergi a la cuina de Can Riera sota les ordres del seu tiet Mauri i del Caselles el varen formar a la perfecció per esdevenir un dels xefs més aclamats de la comarca però l’Ernest ja no es conforma amb ser el que porta els números i la gestió i comença a fer proves a la cuina i ves per on, és tot un crack.

El concepte de les tapes acaben essent un compendi del concepte dels dos germans, per una banda el Sergi vol una cuina directa i oberta al producte del dia i l’Ernest redefinir els plats populars de la cuina pobra. 

Sembla que sigui difícil però aconsegueixen tirar endavant i esdevenir un dels locals de referència de la costa i alhora esdevenir el teló de fons de les millors discussions dels quatre germans, de la família Flaquer, del Mossèn Artur i en Bernat, del Balló i la seva germana i darrerament del final de l’amor entre en Tito i la Lucia.

Us ve de gust saber que hi mengen per allà? Què es cou mentre la sèrie batega cada cop amb més força?

D’una manera molt clara i senzilla ens expliquen receptes assequibles amb productes molt normalets que faran les delícies dels nostres convidats aportant modernitat a la taula i el toc de sorpresa.

Des d’un arròs amb galeres i safrà fins ala deliciosos canelons de faves menudes amb botifarra negra i menta tenim a l’abast un bon receptari que agrupa les tapes en: entrants freds, cremes i sopes, arrossos i fideus, carns, entrants calents, i els dolços que va crear el Nil durant la seva curta estada a la cuina de La Barra. 

Sempre és graciós i una mica de col·leccionista tenir allò que surt a una producció televisiva a la que estàs enganxat però si més no, de la mà de  Cossetània Edicions podem tenir un receptari actual i fresc per tal de modernitzar i replantejar-nos la nostra cuina i les nostres convidades!

Anem cap al Maresme? El sabor a mar i al caliu de la família sempre hi és present! No el deixeu refredar! Una joia culinària sense masses complicacions i en un format ideal per tenir a la cuina!

Us deixem amb un tastes d’aquesta obra de l’Oriol Carrió i en Marc Serra.

Sang o amor

Avui us convidem a una cita amb el nostre bell amic, el comissari Brunetti, que torna amb les forces renovades i amb l’energia de les seves millors novel·les.

Amb Sang o amor ens traslladem al teatre la Fenice de Venecia on la Flavia Petrelli està aconseguint consolidar-se a la fama i està guanyant seguidors dia a dia. La fama en l’estat més pur, el contrast de la vida sota els flaixos i la soledat al seu propi interior, la imatge que mostren els ídols i el que realment són.

Pot una persona traspassar la línia de l’admiració i arribar a creure que el seu ídol pugui a arribar a ser seu? Com saben els famosos que els sentiments vers ells van adreçats a la cara que mostren o a allò que oculten a l’ombra dels focus?

En aquesta línia conflictiva es veurà immersa la Flavia que rebrà cada dia flors i més flors d’un admirador al seu camerino fins al punt d’inundar-la en flors, pètals i afalacs... potser al principi s’ho pren amb certa il·lusió i pensa que valora el seu treball però poc a poc s’adonarà que ella és l’objecte de l’obsessió d’un pertorbat.

La persecució per tota la ciutat farà que la paranoia de la cantant sigui cada dia més cartera però juntament amb l’ataca a persones properes a la diva l’esgarrifaran fins al punt de perdre el control de la seva pròpia vida. 

Qui la pot ajudar? 

El seu amic de la infantesa, el comissari Brunetti desplegarà tot els dispositius que té a l’abast per tal de calmar-la fins que veurà que el cas és molt més greu del que pot imaginar.

Rere la careta o l’interrogant de la identitat de l’assetjador s’amaga una persona obscura, sinistre i un tant dement. Una persona que ha convertit la seva vida en una fantasia protagonitzada per la Flavia.

De la ploma de la Donna Leon torna a relluir un best seller on la trama detectivesca, les escenes teatrals i l’amistat es donen la mà d’una manera natural, casual i desenfadada. És un ritme narratiu àgil, lleuger i frecs que fa que sigui una lectura que es llegeix en un tres i no res, que desperta interrogants i la necessitat de respondre’ls.

Gràcies a Edicions 62 la col·lecció de títols protagonitzats per aquest jovial comissari creix de manera quantitativa i qualitativa. És impossible llegir només una novel·la d’aquest protagonista doncs amb el temps ha esdevingut una mena d’Hercules Poirot, Miss Marple, o els grans mestres del misteri que brollen de grans plomes. 

Fins al moment podreu trobar títols com “Mort a la Fenice”, “Mort en un país estrany”, “Vestit per Morir”, “Mort i judici”, “Acqua alta”, “Son Profund”, “Contactes a les altes esferes”, “Un mar de problemes”, “Justícia uniforme”, “Proves falses”, “Sang a les pedres”, “Noblesa obliga”, “Sense Brunetti”, “Carn de Canó”, “Les joies del Paradís” i “Mort entre línies” fan d’aquesta col·lecció un indispensable de la novel·la negra.

Esperem que aquesta gran dama de les lletres torni a la seva estimada Barcelona a veure si la cacem per tal de demanar-li que ens signi la seva obra. 

La seva gentilesa, educació i proximitat amb els seus lectors la fan especial i admirable.

Entrevista Jordi Solé

Avui ens retrobem amb un admirat escriptor d’aquesta casa, es tracta d’en Jordi Solé que després dels seus èxits amb “Ciutat d’espies” i “Conspiració a Tàrraco” torna amb noves idees però amb la seva empremta genuïna que ens garanteix una obra plaent i de qualitat.

De la seva novel·la anterior “Conspiració a Tàrraco” us vàrem dir: “La gran documentació sobre el període històric, la geografia del moment i la cultura des d’allò més ampli fins al detall més mínim de protocol, relacions familiars, girs d’argot, vestuari, costums, armes i un llarg etcètera fan possible la immersió total en la novel·la i en una trama que t’enganxa de principi a fi.”

Doncs bé ara amb La nit de Damballah canvia d’estil i de localitzacions per tal d’oferir-nos una novel·la negra on l’elegància narrativa n’és un dels principals plaers. 

En aquest thriller podreu investigar allò que va passar amb la noia de color que va aparèixer morta a la Zona Franca de Barcelona amb signes d’una mort violenta i víctima d’un ritual vudú. 

De la mà del Lluis i la Mònica descobrirem el que va passar però no patiu que no us ho penso explicar doncs és tan impactant, inesperat i ben tramat que és millor que ho descobriu vosaltres mateixos gràcies a l’aposta que ha fet Columna donant veu a aquest autor.

De ben segur que les cues per Sant Jordi seran ben llargues doncs té la facilitat de narrar trames de qualsevol gènere que es proposi amb una naturalitat, veracitat i treball de documentació a les espatlles que proporciona una lectura ideal per tots els amants de les bones lletres.

És un llibre que us provocarà una nit d’insomni doncs és impossible deixar-lo a la tauleta de nit a mitges... és altament addictiu! 

Donem-li el torn de paraula i que es presenti ell mateix:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Si et sóc sincer... des que quan feia 8é d’EGB i vaig guanyar a classe un premi de redacció que organitzava la Coca-Cola. Després vaig anar a la fase provincial i ja no vaig passar d’allà. Però allò em va fer descobrir el que realment m’agradava. Després, coses de la vida, vaig trigar molt a escriure el primer llibre. Per el cuquet hi era des d’aleshores. 

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Quins són els teus referents? Ostres! N’hi ha molts... García Márquez, Robert Graves, Sherwood Anderson, Elmore Leonard... I no cal que ja no hi siguin. Gent com John Irving, Gisbert Haefs, o Don Winslow encara donen molta guerra i els trobo molt grans. Darrerament he llegit “Galveston”, de Nick Pizzolato, i no em faria res anar a fer un cafè amb ell, a veure si aprenia alguna cosa.

Què t’atrau de la literatura? Creus que la lectura és un ritual que s’està profanant amb els llibres electrònics? De la literatura el que m’agrada és explicar històries i que me les expliquin. Per mi és la condició principal. Després, l’estil és el que fa més o menys gran un autor, però a mi el que em perd són les històries. Pel que fa al suport en el qual llegeixis, no em sembla important. El que compta és poder llegir!

Has tocat el gènere històric amb “Conspiració a Tàrraco” i ara arribes amb un thriller sota el braç. Com ha estat el salt d’un gènere a l’altre? S’escriu de la mateixa manera o amb la mateixa mentalitat? Com et deia, el que m’agrada és explicar històries i no em preocupa en quin moment històric passin, ja sigui l’antiga Roma, la I Guerra Mundial o el 2015. Ara bé, cada història requereix una forma diferent. No pots pretendre portar el lector a l’antiga Roma fent servir un narrador que parla com ho fem avui en dia. Senzillament, no seria creïble. 

Situar una historia en l’aquí i l’ara és un gran atractiu sota el nostre punt de vista. Amb quins ulls mires la ciutat? Vas prenent notes? Fas fotos? Les imatges sempre són importants, per a mi. Tant quan parles de la Barcelona d’avui com de la de fa cent anys. Veure com és m’ajuda molt a poder portar-hi la trama, sí.

Com ha estat el procés de documentació sobre la trama més policial i d’investigació? T’ha ajudat algú en especial? M’ha ajudat, mol-tí-ssim la periodista de TV3 Anna Teixidor, que és una de les autores del reportatge “Ivie Okundaye, una noia de carretera”, que és el que em va donar la idea per fer la novel·la. Abans de començar a escriure m’hi vaig posar en contacte i va ser encantadora. Sense la seva generositat i els seus coneixements hauria estat una feina molt més complicada per a mi. Una vegada més, moltes gràcies, Anna!

Amb el tema del vudú has fet un gran treball per explicar-nos lo just i necessari. Has esbrinat alguna cosa que t’hagi espantat? A mi, el vudú, ja em feia por des d’abans. De fet, per això em va atraure el tema i vaig fer el llibre. Diguem que és una religió amb una sèrie de figures i de costums de les quals prefereixo mantenir-me el més allunyat millor...

Creus que la víctima de la novel·la reflexa el que és una víctima propiciatòria d’aquesta societat? Per descomptat. Mira, diumenge passat vaig anar al Romea a veure una obra que, per cert, recomanaria a tothom: “El bon lladre”, i tornant per les rambles estava ple de noies nigerianes buscant clients. Després de saber el que han hagut de passar per arribar fins aquí i el que encara estan vivint, dia rere dia, només passar pel seu costat i mirar-les als ulls em feia encongir el cor.

Diuen que els thrillers s’escriuen del final cap al principi. Sabies el final de la novel·la des de l’inici o es va anar transformant? Mai no començo cap novel·la sense saber com acabarà. De fet sé perfectament com comença, com continua i com acaba. Si no, no la començo. Una altra cosa és que pel camí pugui fer alguna petita marrada, que sempre en fas. Però la planificació em sembla essencial.

Creus que els policies sense l’ajuda de la Mònica se’n haguessin sortit? Creus que aquests personatges de fóra del cos policial prenen un pes molt especial i empàtic amb el lector a l’hora d’investigar? La Mònica és, de fet, l’autèntica protagonista del llibre. Ella es la besnéta d’un altre personatge meu, el Pol Vidal (que és el protagonista de “Barcelona Far West” i “Ciutat d’espies”) i forma part de l’univers que vaig construint poc a poc. Si tot va bé, espero fer-la tornar a l’acció ben aviat.

Què t’enamora de les teves novel·les? En tens alguna que sigui la preferida? M’enamora la història. Li vaig donant voltes i més voltes fins que arribo a un punt que necessito explicar-la. El cos m’ho demana a crits! Pel que fa a les preferències... totes són les meves criatures i m’agraden totes, si no, no les hauria fet. Però potser m’estimo “Barcelona Far West” un pelet més que la resta... Em costaria explicar el per què.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

P- La pregunta potser seria aquesta: Per què creus que autors estrangers que no són millors que els nostres tenen tan fàcil ser traduïts i editats aquí i als catalans els costa tant, no ja poder sortir a fora, sinó, fins i tot, poder vendre a casa seva? La resposta, com deia aquell, deu ser en el vent... 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.