Avui de la mà gentil de Cruïlla us podem presentar el Premi Gran Angular 2014 titulat Fario.
Per ser sincers vaig agafar el llibre amb un parell més
adreçats a un públic més adult però ja la portada em va cridar, era com si em
digués amb veu misteriosa: llegeix-me, llegeix-me... total, vaig deixar la
feina per fer i em vaig llençar a l’aventura.
Realment sorprenent, àgil, dinàmica, misteriosa,
realista... és una novel·la que no subestima al públic juvenil amb el que molts
s’hi atreveixen però pocs encerten. Estem contents que hi hagi autors com en Santi Baró de la ploma del qual brollen
belles paraules per construir histories que sobten i deixen empremta a l’ànima.
En aquest cas ens trobem amb una mare i una filla que no
tenen una relació massa fluida i per no passar a majors i descansar un temps
decideixen que la jove marxi un temps a viure amb els seus avis enigmàtics al
Pirineu.
La jove està entre esporuguida, esperançada i amb ganes
de marxar. No sap si és millor quedar-se, fugir o amagar-se entre els seus
propis sentiments.
Un cop arriba als Pirineus els seus avis no són ben bé el
que espera i potser desperta el seu ego curiós per tal de descobrir l’arrel de
les baralles i conflictes amb la seva mare.
Decididament els seus avis no li explicaran res de manera
voluntària però ella és llesta com un argent viu i no deixarà que cap paraula
ni cap gest caigui en sac buit. Anirà recollint molletes per tal de construir o
més ben dit, reconstruir la infantesa i joventut de la seva mare.
Està la seva mare projectant en ella un odi que no és per
ella? Per qui podria ser? Per què d’aquests conflictes?
De manera majestuosa podreu assabentar-vos de tot el que
passa als Pirineus, el que trama la ment de la jove i gaudir en un viatge
introspectiu vivaç i ple de matisos.
Arribaran a entendre’s algun dia? El viatge serà una bona
idea?
No us feu més preguntes i pugeu als Pirineus de la mà de
l’autor i aquesta gran obra!
Y para leer de todo un poco, llega a mis manos Noah, de Sebastian Fitzek: novela de intriga, policíaca y suspense (un
género que tenía olvidado hace un tiempo) que nos lleva por los caminos más
actuales y controvertidos de la historia de la humanidad.
Gracias a Ediciones
B podemos disfrutar de un thriller auténtico, narrado a garra descubierta,
dónde se nos presentan unos personajes vivos, capaces y con un halo de misterio
que los envuelve en cada una de sus 462 páginas.
Sebastian Fitzek, conocido escritor alemán de suspense,
licenciado en derecho y que anteriormente trabajó en televisión como editor y
programador es el culpable de desasosegarnos ante el periplo de Noah. Su faceta
televisiva se plasma en el transcurso de la obra donde la trama se nos presenta
de manera cohesionada y con un argumento que no cede espacio al aburrimiento.
Noah es su personaje protagonista: enigmático,
arrebatador y seguramente asquerosamente sexy en persona que nos hace pensar en
el típico protagonista de cualquier tv-movie policíaca. Su principal problema
reside en que no recuerda ningún dato personal salvo un nombre tatuado en la
palma de la mano: Noah.
Una novela que te hace pensar sobre temas tan delicados
como emergentes: la superpoblación mundial, su futuro y el de nuestro planeta y
quiénes son realmente los que mueven los hilos de todo esto.
Si eres un entusiasta de los complots internacionales,
las conspiraciones a nivel mundial y las paranoias económicas y humanas éste,
sin duda, éste es tu libro.
Desde Berlín hasta Roma, Noah deberá, junto a su recién
amigo Óscar y Céline, periodista de Nueva York, descubrir quién es realmente y
que tiene que ver él con la “Gripe de Manila”, el “ZetFlu”, la inmigración
ilegal, el fast-food y las asociaciones clandestinas de gente poderosa entre
otros temas candentes.
Sin apenas darte cuenta acabarás sumergido en esta novela
donde tú mismo, no entenderás hasta el final qué tiene que ver Noah en tal
entramado. Una novela que te nutre sin parangón con un final redondo, con giros
inesperados y sin fisuras en la trama.
Si hubiera que poner una pega sería en todo caso el
epílogo, donde el autor del libro se responsabiliza de explicarnos unas razones
las cuales creo deberían ser personales y dejar que cada lector sacara sus
propias conclusiones.
Defecto profesional supongo, pero gracias a ésta
profesionalidad nos hallamos ante una gran novela del thriller psicosocial
actual.
El dijous 20 de
novembre vàrem tenir el plaer d’intercanviar impressions amb un dels nostres
autors predilectes, en David Martí,
qui molts de vosaltres recordareu per novel·les com “La metgessa de Barcelona”,
“Les bruixes d’Arnes” o “El guerrer adormit”.
Amb Les dones sàvies de la muntanya ens
demostra que ell si és un trementinaire de la paraula, sap arribar a l’ànima
del lector d’una manera suau però contundent, sembla que en les seves obres
aparegui com un guerrer adormit que mica en mica va despertant per lluitar
contra el pas inexorable de les planes. Pot ser en una altre vida fou un
bruixot capaç d’encisar amb la paraula, doncs aquest do roman en la seva ploma
suau i precisa.
Més que una
presentació ens hem trobat en una reunió envoltada d’amics, en David sempre té
una paraula amable per cada un dels seus lectors, no ha perdut el somriure ni
una sola vegada i els seus ulls expliquen la historia d’un home que ha llençat
moltes planes fins a trobar les paraules exactes.
Conèixer per fi, en
persona un dels teus “ídols” (David, que no et pugui al cap) fa molta por i
respecte, com més amunt d’un pedestal poses una persona és més fàcil que en
caigui, però la trobada ha sigut tot al contrari, és un home planer, que es ruboritza
al rebre l’afalac del lector i que persevera en fer-se entendre.
És una d’aquelles
persones amb les que ve de gust seure i xerrar, aprofundir en els seus
personatges i històries, deixar que el toc del mestre et mostri quelcom que
t’ha passat per alt i arribar a casa amb ganes de fer-ne una relectura.
Semblo poc
imparcial, però creieu-me quan us dic que les seves novel·les tenen un rerefons
que et fa pensar, que et provoquen ganes contradictòries d’acabar la novel·la
per saber-ne el final i alhora desitges no acabar-la ja que saps que hauràs
d’esperar fins al proper títol signat per ell.
Edicions 62 encerta de ple, una
novel·la que serà un encert per a tots aquells que vulgueu regalar una bona
estona durant aquestes dates, en ella descobrirem la força de les dones d’una
família a mitjans del segle XIX, a un paratge de natura incomparable i on les
plantes remeieres arrelaran ben fort generació rere generació.
Trobo molt
interessant, cosa que vaig comentar amb més d’un lector, la construcció dels
seus personatges femenins, unes dones fortes, valentes, capaces, lluitadores
que poden servir d’exemple a qualsevol de nosaltres.
En David té la
capacitat d’equilibrar el seu jo femení per descriure aquestes protagonistes
sense que es vegi la mà d’un home al darrera, elles fan seva la veu de l’autor
fins arribar a un punt que el lector no pot distingir qui construeix realment
la novel·la.
Les germanes del
riu, les dones sàvies de la muntanya, han dedicat la seves vides a preservar
els misteris que les envolten, generació rere generació, on la màgia i els
coneixements de les propietats de les plantes s’han transmès fins avui. Hereves
i responsables d’un saber donat per la mare natura.
Les nostres
protagonistes en formen part i ens conviden a gaudir de les meravelles que les
envolten i que mai podríem arribar ni a sospitar.
Germanes que ens
esperen per compartir el seu saber.
Unes dones que
viuen un període difícil de la historia però que són generoses, sol·licites i
molt humanes, unes dones com les d’abans, que amb menys eren més felices i que
ajudant als altres mostraven el seu coratge.
El remeier català
és un pou de saviesa que moltes vegades oblidem, però on els secrets s’amaguen
entre perfums silvestres i tisanes.
Vull donar les
gràcies des d’aquest modest blog a Mariola
Iborra, una jove eixerida a qui només coneixia virtualment i que per fi
vaig poder posar cara i ulls. Una gran professional al front d’Edicions 62 i una gran amiga nostra.
Gràcies!
En parlar-vos de l’exitosa saga de
Suzanne Collins, Els jocs de la fam, publicada en català per Estrella Polar / Fanbooks i labutxaca i en castellà per Molino, no seria gens just que us expliqués tot
l’argument o que sense voler us deixés anar un spoiler. Per tant us diré el més
imprescindible sobre l’argument i potser algun detall sucós sobre els
personatges, però no gaire més, perquè crec que aquesta trilogia val la pena
llegir-la.
Reconec que té moments més àlgids i moments que
s’allarguen massa, que potser algunes descripcions no caldrien ser tan extenses
i anar més directe al gra, però tot això ha creat una obra molt addictiva i
rodona.
La Suzanne Collins te molt talent i
us deixarà amb el cor encongit en molts moments, us arrencarà una rialla
irònica en d’altres i fins i tot és possible que en cert moment de l’últim
llibre L'ocell de la revolta
us caigui alguna llàgrima. I és que l’autora ha sabut tocar tots els punts
sensibles que pot tenir una persona, parla de sentiments profunds com la ira,
l’amor, la família, la venjança i la set de justícia.
¿D’on va sorgir la historia?
L’autora assegura que es va inspirar mentre feia zàping entre un reality, que
aquí condueix la Milà, i les noticies on hi havia escenes de guerra. Coneixent
aquesta dada, imagineu-vos quina combinació més explosiva en pot resultar.
Els jocs de la fam
se’ns planteja una visió d’un futur gens prometedor per la majoria de la
societat, on un cop l’any dotze nois i dotze noies es veuen obligats a
participar en un reality on només pot sobreviure un, mates o et maten.
La societat està dividida en el
Capitolí, la ciutat del benestar i 12 sectors coneguts com a districtes on la
vida és molt dura. Per demostrar el poder del Capitolí, i en compensació per
revoltes passades, cada any es duen a terme “jocs”, en que una parella de cada
districte triats a l’atzar estan destinats a morir. Però aquesta vegada tindran
sorpreses, des del moment en que al districte 12 una noia es presenta
voluntària per ocupar el lloc de la seva germana petita, escollida com a
participant.
La Katniss Everdeen prefereix morir que veure morir, però dins seu
hi ha una gran supervivent. El noi del seu mateix districte que l’acompanya és
en Peeta, el fill del forner. Els dos marxaran cap als jocs acompanyats per un
antic guanyador del seu districte, en Haymitch. I ja no us dic més, només un
apunt, preneu nota dels personatges següents: en Gale, la Rue i en Cinna.
En Flames, el
segon llibre de la saga, es convoca el “Vasallaje de los veinticinco”. Cada
vint-i-cinc anys es fan uns jocs especials, i després de l’ofensa que ha rebut
el Capitoli de part de la Katniss, es decideix que hi participin
guanyadors dels jocs d’anys anteriors, deixant-la a ella a primera fila de nou.
Si els jocs en si són perillosos d’aquesta és molt probable que no en surti amb
vida.
La revolta social ha pres com
exemple la Katniss i el seu amulet, un sinsajo, com a insígnia d’una revolta de
la que ella encara no sap res. Aquesta vegada el problema és que la majoria
dels participants són amics entre ells i ja hi ha aliances prèvies. La Katniss
contarà de nou amb en Peeta i altres aliats rebels. Els nous personatges a
tenir en compte seran en Finnick, la Mags, la Johanna i la parella formada per
Beetee i la Wiress.
Al final dels jocs, el Capitolí veu
com les coses se li escapen de les mans, i els rebels rescaten la Katniss i
algun altre guanyador, mentre que el Capitoli i el seu president Snow fa el
mateix amb el Peeta i d’altres. A partir d’ara coneixerem un escenari nou.
La trilogia arriba al final amb L'ocell de la revolta. La
revolució ha començat a tots els districtes i la Katniss descobreix com ha
estat manipulada tant pels uns com pels altres, a partir d’ara només tindrà un
objectiu, salvar el seu company, en Peeta i matar el president Snow. Sap que
tots els dirigents la volen morta, però quin preu hauran de pagar? Ella serà el
Sinsajo, el símbol de la rebel·lió… però dins seu només sap que no pot confiar
en més que en uns poc i que aquest motiu els col·loca a tots en un punt de
mira, fins i tot a la seva estimada germana Prim.
En la conclusió aprendrem que més
val tenir un enemic de cara i declarat, que un enemic que et fa el llit i et
clava la sageta per l’esquena. La pregunta que ens queda al final, és la que
ens ha acostumat en Peeta: Real o no?
Molt pocs queden en peu, però encara
que el final és força dolorós deixa un espai per un demà amb esperança.
Sobre aquest argument de base es
construeix la trilogia de Collins. Una saga que en principi anava dirigida a un
públic més aviat adolescent però que ha acabat atrapant lectors de totes les
edats. I és que de Els jocs de la fam se’n poden extreure moltes lectures
socials, polítiques, crítiques a la cultura de l’espectacle o a les estructures
del poder.
L’addictiu és que l’autora ha sabut fer-ho presentant els seus
llibres amb una només aparent lleugeresa, al voltant d’una trama que parteix de
l’amor, l’amistat i l’instint de supervivència, però que amb una estructura de
capítols amb final clau que t’obliga a seguir girant fulls, arriba a tocar
aquests altres grans temes importants.
