dimecres, 9 d’octubre del 2013

Las muchachas de Sanfrediano



En una portada que incita a la lectura se envuelve una historia ágil, veloz y chispeante, Las muchachas de Sanfrediano, una historia de un casanovas con muchas aventuras amorosas que le pueden estallar en la cara de un momento a otro.

Un chico apodado Bob por su parecido con el actor Robert Taylor mantiene relaciones amorosas, tonteos o simples picoteos con múltiples chicas como Silvana, Gina, Tosca, Mafalda, Loretta y Bice.

Un chico atractivo, creído y un tanto prepotente que en la actualidad diremos que es un fóbico a comprometerse, a las relaciones estables y con una cierta seriedad y en algún fragmento descrito como un “toy boy”.

Las chicas de Sanfrediano, quizás cansadas de no encontrar un sitio destacado en el corazón de nuestro galán protagonista unirán fuerzas hacia un mismo objetivo.

¿Encontrará este ligón un amor verdadero que le haga despojarse de su superfluo personaje? ¿Tendrá la capacidad de reconocer a la mujer de su vida? ¿Será víctima de sus hazañas amorosas? ¿Saldrá victorioso o ganaran las chicas de Sanfrediano?

Vasco Pratolini, nos narra con una pluma adelantada a su época, una historia arriesgada y que se podría dar más ahora en la actualidad que no a principios del siglo pasado. 

Una guerra de gatas, un chico que se cree lo más de lo más y situaciones curiosas se entremezclan con un telón de fondo detalladísimo de la Italia más pura, de calles tortuosas y estrechas, de comercios que salen a la calle y la libertad juvenil y despreocupada por espacios libres de ruidos y de vorágine.

Gracias a la espectacular traducción de Amelia Pérez de Villar, no perdemos ni un ápice de sentido y las palabras fluyen como un rio de significado y significante. 

Hermosas frases elegidas con minuciosidad se combinan con el hablar despreocupado de los jóvenes amantes. Un contraste que hace de esta obra clásica todo un placer para los lectores.

Impedimenta, una vez más, se supera y recupera las grandes historias de grandísimos autores. Un hecho que nos ayuda a ver la vida desde otro espacio y otro tiempo y, de alguna manera, conocer la manera de pensar y las costumbres cotidianas y amorosas de nuestros abuelos.

Huid de la versión cinematográfica y gozad del pasar de las páginas y los capítulos de esta espectacular obra.

Unos libros que te enganchan y su formato es tan hermoso y romántico que los transforman en obras de arte en sí mismos, es como una obra de arte total, la obra gráfica que envuelve a la literaria.

No os la perdáis casanovas, seguro que aprenderéis alguna cosilla sobre el amor, los amantes y el peligro de las mujeres despechadas.

Os ofrecemos el inicio para que empecéis a disfrutarlo.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Papers perduts



Per Àngela Sánchez Vicente


Per tots aquells que us agradin els retalls d’art, ampliar coneixements i prendre petites píndoles de curiositats dels grans artistes plàstics, Papers perduts és el vostre llibre.

De la mà de l’historiador de l’art J. F. Yvars podem gaudir d’un llibre ple de coneixements sobre el món artístic.

A través d’un compilat d’articles que ell mateix publicava quinzenalment a la secció A través del mirall de La Vanguardia ens presenta un ventall d’anècdotes, petits homenatges i ampliacions del significat que fins ara se’ls donava a determinades obres.

Organitzat en tres parts ben diferenciades podem ampliar els nostres coneixements. 

En un primer bloc s’apropa als artistes; ordenats cronològicament en la línia el temps, ens explica qui eren i que sentien des de Leonardo o Ticià fins a Frank Stella passant per Rembrandt i Munch. Emblemàtics personatges que en les seves obres a més de mostrar la seva visió del món i els seus sentiments aplicaven innovacions en quant a tècnica i producció.

En el segon bloc trobem les comparatives; un espai on l’autor es permet fer salts i comparar obres de grans artistes distants en el temps o en l’espai. Podem veure com algun dels darrers no deixa de seguir les passes dels grans referents anteriors o bé com algun aprenent o successor arriba a superar al mestre o al que li serveix de font d’inspiració simbòlica i tècnica.

En el tercer i últim bloc ens parla dels estetes, els grans crítics o mecenes de l’època, poc coneguts doncs romanen en un discret segon pla però sense els quals la difusió de l’art no seria possible.

En aquests articles existeix un gran valor didàctic per aquells estudiants d’història de l’art que volen ampliar les seves mires o crear-se un criteri propi a l’hora de parar-se davant d’una producció.

Gràcies a Edicions 62 podem tenir entre mans aquest manual que amplia allò que popularment sabem sobre els principals autors, museus, produccions i anàlisis que se’n poden fer.

Un imprescindible per tots els amants de l’art, per a ments curioses i lectors voraços d’una literatura amena alhora que formadora de coneixements.

L’autor, amb el seu llenguatge planer (tot i que fa ús dels tecnicismes bàsics) apropa bocins de les seves experiències, viatges i trobades culturals. Fa que sentim com si ens plantéssim davant de la realitat que ell va viure i presenciar en aquell moment.

Un llibre molt recomanable doncs si ens hem de formar val la pena fer-ho de la mà d’un gran coneixedor del tema i, si a més, té la capacitat de transmetre allò que vol amb facilitat al seu públic lector millor que millor.

No us el perdeu artistes!

dilluns, 7 d’octubre del 2013

En cuerpo y en lo otro



Hoy os queremos ofrecer un libro ágil, entretenido y que entremezcla un análisis de la realidad con una ficción algo burlesca. Se trata de En cuerpo y en lo otro de David Foster Wallace.

Un autor que conquistó el alma lectora de sus fieles seguidores a través de una prosa humorística y burlona, su manera de ver la vida se plasma en el papel desde un punto de vista externo y extrapolado a la realidad.

Banaliza proezas humanas, ensalza cualidades caídas en el olvido y realiza un profundo análisis sobre el mundo que le rodea, los personajes que viven en él y los acontecimientos que suceden.

Siempre desde el punto de vista del respeto, ofrece reflexiones de corta extensión pero altísimo nivel de contenido. Unos textos que hace falta tiempo para desgranarlos en su totalidad y profundidad.

Ensayos como: Federer, en cuerpo y en lo otro; Democracia y comercio en el Open de Estados Unidos; La (por así llamarla) enorme influencia de Terminator 2 o La naturaleza de la diversión nos demuestra sobre qué y cómo reflexiona el autor.

Sabe encontrar temas que generan interés en él y en el lector y establece un puente de palabras corrientes y sencillas para que el mensaje llegue de manera clara y concisa.

Con estos cebos es imposible que no apetezca leerlo o hojearlo, eso sí, con el riesgo de quedar pegados en una lectura que cada vez va a más en un in crescendo imparable.

Gracias a la Editorial Mondadori podemos apreciar esta selección de reflexiones que constituyen el eje de este libro.

Una gran y última oportunidad para tener entre manos una obra de este peculiar escritor que murió hace apenas cinco años.

Del autor, prestigioso en todo el mundo, también podéis rescatar del olvido títulos como La niña del pelo raro, La broma infinita, Entrevistas breves con hombres repulsivos, Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, Extinción y El rey pálido todas ella publicadas también por la Editorial Mondadori.

Muy recomendable para todos aquellos lectores perezosos que no disfrutan de novelas donde las páginas se multiplican, en este libro podemos satisfacer nuestro apetito literario a partir de unos ensayos o artículos relativamente breves pero llenos de sentido.

Una buena reflexión sobre nuestro entorno y las cosas que nos parecen de lo más habitual.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Katàlepsis



Sorpresa, sorpresa… una molt grata sorpresa m’he emportat de la mà de Maria Carme Roca, he descobert una novel·la juvenil amb un transfons rere seu que va més enllà de les bretolades del adolescents i que hauria de ser lectura recomanada a les aules de la ESO. 

Una visió sobre el món dels joves, un món amb dues cares, la diürna on l’institut és la creu dels marginats i l’escenari dels populars, on els mestres lluiten per treure el millor de cada alumne i els alumnes intenten treure de polleguera a més d’un mestre, i la nocturna on el món de les drogues s’infiltra en la vida d’alguns, que no pas de tots, i a Katàlepsis queda patent que afortunadament la majoria de la joventut és sana i coneixen els perills que s’amaguen rere les temptacions que els acabaren buidant les butxaques i matant les neurones.

La història gira en torn de quatre personatges claus, l’Eric, un jove catalèptic, que fluctua entre el món dels vius i dels morts, un jove força inconscient que no mesura el perill i que té un problema amb les drogues. En Gerard, el millor amic de l’Eric i company de gamberrades, però que comença ha estar ben tip de les idees boges de l’Eric, la Lara, l’antiga xicota de l’Eric, una noia popular que amaga un gran cor i en Bavi, el personatge que m’ha robat el cor, el Bavi és el besavi de l’Eric, en té molta cura, se l’estima sense condicions i faria qualsevol cosa per ell.

Aquest tàndem entre la joventut i la vellesa atorguen a la novel·la un equilibri de vida i esperança. Els joves moltes vegades no donen prou valor a la seva vida, creuen que els en queda molta i si en malgasten una mica no passa res, fins que descobreixen que si que passa, avui i som i demà potser no.

Una historia que és una lliçó de vida, molt ben construïda i dirigida amb força a un públic jove i adolescent, un públic difícil de acontentar, un públic tecnològic i instantani, si la historia els agrada des del principi seran fidels, si no el llibre romandrà vagant per les calaixeres fins que desapareixerà.

Estructurada en tres parts, la primera es centrarà en l’Eric i la trobareu introduïda per un paràgraf de “El Conde de Montecristo” d’Alexandre Dumas, la segona on descobrireu més en Gerard, introduïda per un paràgraf de “Somien els androides en ovelles elèctriques” de Philip K. Dick, i a la tercera descobrireu a la veritable Lara, introduïda per un paràgraf de “El casalot” de Charles Dickens. Totes aquestes introduccions estan molt ben trobades i poden motivar als joves lectors a descobrir tres obres brillants de la literatura.

No podem oblidar el preludi i els interludis, que es diferencien amb un altre lletra i són en definitiva els sentiments i les sensacions que ronden pel cervell de l’Eric atrapat en un  cos catalèptic.

No costa gens de comprendre el motiu pel qual aquesta obra va obtenir el premi Joaquim Ruyra l’any 2012.

La Galera50 fa una aposta brillant amb una novel·la dura, poc ensucrada, ben documentada i rica en vocabulari juvenil. On rere una situació molt poc freqüent s’amaguen moltes realitats massa freqüents de la nostra societat actual.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Va de mestres



Per Àngela Sánchez Vicente


Avui, com a dia mundial del docent, em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres la primera ressenya i opinió literària que vaig fer durant la meva carrera de magisteri. 

Es tracta del llibre Va de mestres. Un epistolari sobre l’experiència docent, dels autors Jaume Cela i Juli Palou. Per mi és com la pedra fonamental de la meva formació i evolució com a docent.
Crec que hi ha pocs llibres de Magisteri que es surtin dels típics manuals o llibres més conceptuals però gràcies a Associació de Mestres Rosa Sensat podem gaudir d’aquesta joia.

Les properes línies, no les he retocat, doncs m’han emocionat amb la passió que el vaig escriure. Espero que els mestres del món em pugueu comprendre i trobar-vos reflexats en alguna paraula.

“Aquest llibre,  a partir de cartes que s’intercanvien els dos autors ens deixen veure les preocupacions i motivacions de l’educació en el moment en que va ser escrit.

Surten a la llum temes destacats com ara: el temps que es dedica a la reflexió, la burocràcia i importància dels càrrecs dins l’aula, el treball en equip, la col·laboració de les famílies, el tracte del dol, l’aprofitament de les sortides com a recurs educacional, la poca preparació de les reunions, el pas de la LODE a la LOGSE, la por davant els canvis de llei, la poca autonomia de les escoles, la mort de Maria Aurèlia Capmany…

Pot semblar molta cosa però al llibre surt de manera molt subtil a partir del dia a dia i es veu molt clar el paper de cada aspecte anterior i les seves connexions. 

En un primer lloc crec que el més positiu és que no es desprèn de quina escola parlen, es a dir, podem pensar que allò que diuen passa o no a totes les escoles, sense cap distinció.

Un segon punt a destacar són aquelles cartes on es parla dels efectes de la LODE i la por que els fa l’aplicació de la LOGSE; es veuen els punts claus de cada llei sense ser un tractat legislatiu. El llenguatge planer ajuda a la comprensió del que ens volen transmetre.

Sintetitza el que molts de nosaltres sentim “Mentre puguem disposar d’alguns pares i algunes mares que regalen part del seu temps i d’alguns monitors o estudiants de pràctiques, podrem tirar endavant aquesta experiència”, donen molta importància a la col·laboració per part de tots per tirar endavant un bon projecte educatiu.

Hi ha algun aspecte que es tracta amb tanta brevetat que queda coix si no tens gaire coixí de coneixement seria bo fer-ne una ampliació. Seria el cas de la mort de Maria Aurèlia Capmany i el tracte del dol. 

Aquest llibre és recomanable a tothom que comenci a endinsar-se al Magisteri i a la gent que li han agradat altres llibres d’aquests autors com ara: “Amb veu de Mestres” o “Calaix de Mestre”. Tracten temes que ens preocupen però des de la veu de l’experiència.

El seu llenguatge planer i els capítols curts fa que la lectura sigui molt amena i la pugui fer tothom.”

Feliç dia mestres, la vostra tasca és indispensable pel futur dels infants!