Si la botiga d’antiguitats de la família és tot un univers per al petit
Adrià, el despatx del seu pare és el centre d’aquest univers, i el tresor més
preuat de tots és un magnífic violí del segle XVIII al voltant del qual giren
moltes històries d’aquesta novel·la de novel·les.
Jo
confesso és una llarga carta d’amor d’algú que ha hagut de jugar sol durant molts
anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d’algú que ha estimat de
manera incondicional; d’algú que se sent culpable d’una mort violenta, i d’algú
que no entén el mal que recorre la història d’Occident.
La pell de gallina, els pèls com
escarpies, un regust amarg a la boca i una plenitud a l’ànima… són només
algunes de les sensacions que et queden al cos quan acabes el llibre Jo confesso.
Un llibre de la vida i per la vida
que ens ofereix labutxaca. Una vida
plena, rica en experiències i molt humana. L’Adrià, ens convida a acompanyar-lo
en el recull de la seva vida, des de l’inici quan recorda la seva infantesa
fins a la seva maduresa. Un full de ruta molt ben format amb un camí recorregut
o per recórrer.
Al llibre hi regnen les
interseccions de camins i de personatges que aporten colors i matisos a la
història. Cadascú, del seu pare i de la seva mare, demostren que la vida és
subjectiva i que només es pot concebre transitant-la amb companyia. Per aquest
fet, el lector es pot mostrar empàtic amb l’Adrià i amb d’altres personatges
corals entenent les seves experiències.
La portada ja ens transporta al
calaix de sastre que tothom té al seu interior, experiències i idees inconnexes
a primer cop d’ull, però que teixeixen la personalitat i el bagatge emocional
de cada un de nosaltres.
El llibre, que sembla un “totxo” per
la seva extensió, acaba formant part dels fonaments sensibles de cada lector.
Tant de bo molts més llibres aconseguissin fer de “totxo” en la ment de molts
lectors.
Un cop acabat de llegir es comprenen
les xifres de vendes i com, per estrany que sembli, un llibre en català creua
la frontera marcant grans èxits també en molts d'altres idiomes.
Dóna gust llegir una novel·la en
català sabent que l’autor, en Jaume
Cabré, s’ha servit de la mateixa llengua, dels seus girs, de les seves
idees més vibrants, tal i com faria un amic al explicar-te part de les seves
vivències.
Molt, molt i molt recomanable. Cal
temps per llegir-lo però caldrà més temps per oblidar-lo.
La vaig llegir fa dos estius i em va encantar. Un petonet ;)
ResponElimina